dimecres, 6 de juliol de 2011

Ambrosia

“The infinities” (2009) de l’irlandès John Banville és una estranya, però també extraordinària novel·la, que fa retornar la fe en la literatura al lector més inapetent.

Ell vell científic Adam Goodley jeu en coma a la seva mansió rural, mentre la família espera la mort imminent. Hi és la seva segona esposa, Úrsula, refugiada en l’alcohol; el seu fill Adam, embargat per un sentiment d’inadequació, acompanyat per la bella Helena, que fa poc ha patit un avortament natural. La filla, Petra, neuròtica i obsedida per les malalties, amb el seu xicot Roddy, que sembla més interessat pel llegat del moribund que pels rituals del festeig. I encara, Ivy, la propietària vinguda a menys, que ara fa les tasques de la casa. I Duffy, el mosso de les vaques. I fins i tot el gos Rex.

Tots movent-se en un tens ballet, durant una única jornada, que podria ser la darrera del vell Goodley en aquest món. Moviments plens d’irrealitat que ens alerten de l’univers tan particular en el que ens trobem, on hi ha locomotores de vapor, però també vehicles propulsats per sal marina. Si no fos perquè els detalls d’aquestes tecnologies paral·leles són mera decoració, es podria adscriure “The infinities” al moviment “steampunk”; però sembla que Banville busca l’efecte fantasiós d’un passat alternatiu, a la manera del Nabokov de “Ada or Ardor”. El nom de la casa, Arden Manor, tant podria invocar a la novel·la de l’americà de Sant Petersburg, com al màgic bosc de “Al vostre gust”. I també el fet que Goodley hagi estat un físic dedicat a descobrir infinits món paral·lels convida a observar aquesta suposada realitat des de diversos punts de vista no sempre convergents.

Però el que dóna carta de definitiva estranyesa a “The infinities”, és la presència dels déus, i no d’uns déus qualsevol, sinó dels de l’Olimp, encapçalats pel pare Zeus, com si la modernitat no hagués mai succeït i els temps pagans encara pervisquessin. I ja posats a utilitzar un narrador omniscient, per què no aprofitar la presència d’Hermes, consumat patró de la comunicació, la tafaneria i l’embolic? Tot això pot sonar extravagant i difícil de pair, més encara quan aquests déus interfereixen amb els humans i es reencarnen per seduir a les belles mortals. Cal una mà mestra com la de Banville perquè el conjunt no caigui en la facècia irrellevant.

I així, la mirada dels immortals, intrigada i curiosa, fins i tot envejosa, per les minúscules penes i treballs que mouen els humans, confereix un nou significat als vells conceptes del temps, l’amor i la mort. En resulta una obra profunda i al mateix temps molt lleugera, com tocada per la gràcia (divina?), on no hi falta un obscur humor, una severa intel·ligència i una admirada celebració de l'essència de l’ésser humà. Banville cultiva una prosa extremadament sintètica amb la intenció de prenyar-la de tant significat com si es tractés de poesia i, en aquest apartat, la llengua anglesa és una immillorable aliada. Em resulta inevitable no tornar a parlar de Nabokov, perquè Banville comparteix amb el rus ferotge les maneres intimidants, el control absolut del mitjà, les epifanies sensuals i el desafiament intel·lectual.

Banville és celebrat com un dels millors estilistes que té actualment la llengua anglesa, de manera que la seva traducció és tasca d’immensa responsabilitat. Desconec els treballs d’Eduardo Castanyo per a Bromera i Benito Gómez Ibáñez per a Anagrama, però confio que estaran a l’alçada. “The infinities” és, però, tan potent, que de segur també enlluernarà en les seves reencarnacions a les llengües llatines.

Al final, o gairebé al final (perquè, com diu el narrador, els finals són feliços només si t’atures una mica abans), un portentós i adequat “deus ex machina” ho conclou tot de la millor forma possible. L’artificiositat literària queda al descobert, déus i novel·listes s’intercanvien les armes, però demostren que en els llibres encara hi ha molta vida.

13 comentaris:

  1. La tinc pendent de llegit en castellà. Li vaig donar un cop d'ull i no em va seduir però el que ti dius en la teva estupenda crònica em farà recapacitar. Efectivament, Banville és "a Lord of language" com va dir un crític prestigiós. La seva novel·les sobre Kepler em va semblar preciosa i, suposo, que ja l'has llegida. També em va entusiasmar "El mar". El teu plaer per l'última novel·la d'aquest irlandès tan potent m'anima a agafar-la amb més humor del que semblava previsible.
    Bona nit, Allau!

    ResponSuprimeix
  2. I quina ràbia no tenir prou anglès a les neurones per llegir l'original. M'agradaria retrobar-me amb el vell Zeus amb aquesta categoria. A veure si tinc sort i l'ensopego!

    ResponSuprimeix
  3. No, Glòria, és el primer Banville que llegeixo, me'l va prescriure el Llibreter.

    ResponSuprimeix
  4. Clidi, compte amb Zeus que ja saps com les gasta (no li agafis gaire carinyo a cap bèstia o bestiola).

    ResponSuprimeix
  5. D'aquest home només he llegit "El mar", i naturalment en castellà. Em va agradar molt! Com que allò era Anagrama, esperaré.

    ResponSuprimeix
  6. No sé, Lluís, què vols esperar; com he dit, si el vols llegir, el tens disponible a Bromera i Anagrama.

    ResponSuprimeix
  7. No he llegit Kepler però demà la buscaré.
    A més de Los Infinitos i El Mar, he gaudit força amb El Intocable, títol que no té el sentit de privilegi ni el d'Eliot Ness, si no el de la casta hindú, de pària.
    També les seves novel•les negres, on signa com a Benjamín Black, són un luxe ple de substància.

    ResponSuprimeix
  8. Benvinguda, Neus; no les he llegides, però en Banville diu que per les novel·les que firma amb el seu nom escriu cent paraules diàries i que per les de Benjamin Black n'escriu deu pàgines.

    ResponSuprimeix
  9. Sí, sí. Semblen els seus exercicis d'estiraments.

    Tot i així.

    ResponSuprimeix
  10. No he llegit Banville, tot i que tinc Els Infinits a casa. Però sí he llegit tot Benjamin Black. Qui és Black? L'heterònim del Banville quan escriu novel·la negra. Que no l'heu llegit? Doncs no sé a què espereu: El secreto de Christine, El otro nombre de Laura, El lemur. Molta qualitat!

    ResponSuprimeix
  11. No, Enric, no l'he llegit. Entre la Neus i tu m'esteu fent agafar ganes. So many books, so little time!

    ResponSuprimeix
  12. ostres, tinc tots els llibres que volia llegir quan havia d'estudiar, tancats, i el blog adormit. La primera frase d'aquest post m'ha semblat que m'anava que ni pintada.

    ResponSuprimeix
  13. Doncs, Marta, si penses que l'estiu no ha d'implicar necessàriament tancar el cervell per vacances, endavant!

    ResponSuprimeix