dimecres, 13 de juliol de 2011

Els millors ex-amants europeus


M’havia jurat que no contribuiria ni amb una sola línia a la passa Manel que vam patir la darrera primavera, atès que el que el grup necessitava no era precisament més promoció. Ara que les aigües estan més calmades i motivat per un recent apunt d’en Francesc Puigcarbó, on expressava la seva perplexitat per l’èxit d’un grup al qual ell no troba cap gràcia, intentaré donar les meves raons per apreciar-los. Amb això no és que vulgui convèncer en Francesc, que la recepció de la música és cosa molt subjectiva i no tot ha d’agradar tothom. A més, em sembla que el sector dels jubilats tampoc és el public objectiu del quartet.

No entraré en qüestions d’arranjaments, ni melodies, ni en la veu sovint ensopidora d’en Guillem Gisbert, matèries aquestes que depenen molt dels gustos i que a mi em semblen eficaces i funcionals, però rarament excel·lents. Al meu parer on brillen els Manel és en els seus textos, basats en experiències quotidianes, de llenguatge planer, però amb un punt de vista conceptualment sofisticat que defuig els tòpics més previsibles.

Per fonamentar la meva tesi realitzaré una comparació, sempre odiosa, amb un altre grup que té punts de contacte amb Manel i que també gaudeix de l’estima popular. Em refereixo a Els amics de les Arts, un altre quartet folk-pop barceloní, de textos amb bon coixí cultural (especialment en el terreny cinèfil i el dels jocs de paraules) i ventall temàtic similar. I escolliré dues cançons que es podrien agrupar sota el concepte tradicional de “gestió dels ex”. Mentre que el tema de Manel es titula “Benvolgut” i obre gloriosament el seu nou disc, el d’Els Amics de les Arts es diu “Les meves ex i tu” sense cap subtilesa.

“Les meves ex i tu” és una cançó que relata el trencament d’una relació, però no en fa cap drama:
Deixa’m pensar, / com t’ho puc dir, deixa’m pensar. / Hem de parlar, / fem un cafè que hem de parlar. / T’he d’explicar / que un estudi americà / ha pogut constatar / que l’amor només dura un temps.

I pels amant de l’estadística / diu que tota aquesta mística / s’acaba evaporant un 100%.
“Hem de parlar” és el clixé ominós que anticipa qualsevol ruptura. Els Amics són llestos i introdueixen la cita amb una picada d’ull. La menció a l’estadística hi afegeix un toc cínic al punt de vista de l’amant que vol tocar el dos. Llavors arriba la demolidora tornada:
Les meves ex i tu / teniu tant en comú / que pensat fredament, / en res sou diferents, / que pensat fredament, / potser us entendríeu bé, / a mi totes em provoqueu el mateix.
Aquí el narrador es mostra com un insensible amant en sèrie que, quan es cansa d’una xicota, la substitueix per una d’exactament igual. Com a subtext hi és present aquell horrorós adagi simplista que afirma que totes les dones (i també tots els homes) són iguals. La següent estrofa rebla el clau dels clixés:
No ploris pas, / no n’hi ha per tant, no ploris pas. / Que ho faig per tu, / que quedi clar que ho faig per tu. / Sempre per tu.
“Ho faig pel teu bé” és la inevitable conseqüència retòrica de l’”hem de parlar” a les escenes de ruptura. El corol·lari és de manual, amb joc de mots inclòs:
Ara estaré molt fotut, / vénen dies dolents, / però bé ja em recuperaré. / Tu busca’n un de comprensiu, / jo en buscaré una de comprensible…
O sigui: les dones només busquen comprensió, però no hi ha déu que les entengui. Els Amics de les Arts exhibeixen prou indicis d’intel·ligència, i segurament han escrit aquesta cançó per ferir i fer riota dels seus coetanis, però la seva mirada no supera el punt de vista post-adolescent. Les seves pulsions ocultes, visiblement immadures, es desfermen  quan esclata el mantra: “Tu vius al planeta piruleta”.

No ens enganyem, el gènere pop és eminentment juvenil i tracta sobretot de l’enamorament i el desenamorament canònic i impulsiu de persones encara a mig coure. Els Amics de les Arts estan molt bé en el seu estil, però “Benvolgut” (mai “Benvingut”, no ens confonguéssim) investiga una mica més enllà i contempla la peremptòria corrua d’amants com a llei de vida digna de reflexió.

“Benvolgut” no és una cançó de ruptura sinó d’inici d’una nova relació. Davant de la visió egoista de la cançó anterior, aquí el nou amant reconeix l’existència de tots els que el precediren, i fins i tot insinua que els primers idil·lis són sempre més apassionats que els seus successors:
Benvolgut, permet-me suposar / que, malgrat que no haguem gaudit de presentació oficial, / més o menys, així com jo, estàs assabentat / de la meva existència, de les coses que faig. / Benvolgut, jo ho reconec, què hi faré, covard de mi, / no és que siguis cada tarda el meu tema preferit, / vostres són les promeses que ja ningú complirà, / vostres les nits que els telèfons no paraven de sonar.
I la presència d’aquest ex es fa palesa en objectes que va deixar enrere (Però sí que et vaig veient en discos que al final no et vas endur / i alguns quina meravella, i alguns que mai tindràs prou lluny) i en aquella foto amagada en un calaix, testimoni de temps esperançats:
Tu assenyales l’absis romànic d’una catedral i sou joves i forts! / I sentiu l’eternitat al vostre davant! / I, benvolgut, ni sospiteu que gent com jo / estem esperant.
Aquest ominós “estem esperant” constata la caducitat de l’amor i integra el narrador en una mena de dansa eròtica de la qual es considera humilment com una baula més. La seva postura clínica i relativitzadora delata un punt de maduresa molt allunyat del “tot o res” adolescent. Fins i tot, amb una bona dosi de “fair play”, s’exposa el desig que tot li vagi bé a aquest contrincant vençut i s’apunta la interessant teoria que la llavor del nou amant s’estava conreant al cor de la parella (i agraeixes que entre els dos em féssiu créixer amagat).

I de sobte l’esbós d’una escena quotidiana, marca de la casa, amb les paraules encertades i justes:
Per si un dia ens creuem ja em disculpo, que em conec, / faré d’home seriós, esperaré darrere dret / mentre tu li fas brometa, “veig que ara els busques alts” / mentre tu et reivindiques com molt més elegant.
Per acabar la cançó invocant la solidaritat entre amants vells i nous, peces irreemplaçables de la vida d’una persona, no necessàriament enfrontats. Noves maneres de contemplar vells conflictes que a mi em semblen plenes de gràcia:
com el cretí que abans d’entrar a Història li tocava el cul
arrambant-la contra els arbres del costat d’un institut.
Ai, pobrets meus, com s’haguessin espantat,
si entre els matolls, sortim tu i jo dient
“ei, aquí els senyors, estem esperant.
Xicots, aneu fent lloc,
que estem esperant”. 

38 comentaris:

  1. D'això se'n diu agafar el bisturí i fer una intervenció directe i profunda!

    A mi m'agraden tots dos, però.

    ResponSuprimeix
  2. Has fet un bon treball, Allau però per a mi, aquestes lletres no resisteixen l'anàl·lisi. M'agrada molt veure que hi ha molts conjunts catalans però quan els escolto em refredo de cop. Avui em preguntava com s'ho fa en Gerard Quintana per tenir una veu tan desagradable. Si se'ls estima pel fet de que canten en català és tan sintomàtic com quan algunes o moltes peces de la nova cançó eren apreciades pel mateix motiu. I és que no avancem.
    Salutacions!

    ResponSuprimeix
  3. Què interessant!
    Però, havent-hi això: http://open.spotify.com/track/5bvMDk6GJjkAjUBj9YAT9z

    Manel i Amics em semblen light, light...

    ResponSuprimeix
  4. Quins temps aquells en els quals els grans poetes feien les bones lletres de les cançons populars, fins i tot dels cuplets!!! Què vols que et digui, Brassens també parlava de temes quotidians amb molta més gràcia...

    Deu ser l'edat però la lletra de 'Les caramelles' em sembla per comparació odiosa de premi d'honor!!!

    ResponSuprimeix
  5. De tota manera he constatat que pels països veïns, França, Itàlia, -i potser per més enllà- s'escampa aquest estil 'cançó de l'enfadós' i que també les comparacions amb el passat eleven l'enyorament cantador a límits gruixuts.

    ResponSuprimeix
  6. Em descobreixo davant d'aquesta anàlisi. Feia temps que no veia un comentari de text tan exhaustiu! ;-)

    Què voleu que us digui, ni els "Manel" ni els "Amics de les Arts" poster no són molt bons, però fan la seva funció...

    Per exemple, han provocat un apunt brillant de l'Allau! ;-)

    ResponSuprimeix
  7. Galderich, és que tens un esperit molt juvenil.

    ResponSuprimeix
  8. Glòria, mai no vaig ser seguidor de la nova cançó, amb comptades excepcions, i molt menys del rock català. Crec que la meva admiració per les lletres de Manel és sincera i desprejuiciada. Crec que exigeixes massa de la cultura popular.

    ResponSuprimeix
  9. Júlia, no et deixis dur per la nostàlgia. Què vols que faci el jovent d’avui amb “Les caramelles”?

    ResponSuprimeix
  10. Gràcies, Tirant, no et pensis que sóc un incondicional seu, però volia raonar una mica el que sovint expressem de forma visceral.

    ResponSuprimeix
  11. Ai… Llegir aquest post després d’haver anat al concert del Grec d’aquest dilluns….
    La pell de gallina ( “I ens en sortim….de vegades ens en sortim…” )
    “Benvolgut” és una de les lletres espectaculars que ens ofereixen aquests nanos...
    No és que em sorprengui el seu èxit, és que no pots evitar alegrar-te’n què carai!

    ResponSuprimeix
  12. Anna, benvinguda! Veig que predico a una convençuda ;p

    ResponSuprimeix
  13. Bentrobada!
    (doncs si.... vinc convençuda de casa...:-D )

    ResponSuprimeix
  14. Veig el parellu que els escolta i tot aquest tipus de coses, però no m'acaben de fer el pes. Serà que últimament vaig malament de son, ves. ;)

    ResponSuprimeix
  15. Clidi, si no et fan el pes i, a més, vas malament de son, et poden servir de somnífer.

    ResponSuprimeix
  16. Una anàlisi quasi filològica, Allau! Ja sabia jo que hi devia haver alguna raó per la qual no pugués sofrir els Amics de les Arts. Pel que fa als Manel, com dius molt bé, com que la propaganda ja la tenen feta, ara en podem parlar amb més tranquil·litat.
    Ara, jo sóc més d'Antònia Font.

    ResponSuprimeix
  17. També m'agraden els Antònia Font, però tenen un estil galàctic més difícil d'analitzar.

    ResponSuprimeix
  18. Ja et dic jo que en Puigcarbó no canvia d'idea. Fins ara no li ho he vist fer mai, i tot i que la teva anàlisi el farà pensar...
    Trobo com tu que les lletres aporten alguna cosa al panorama, i que la música enllaça amb la vella tradició del país que passa pel Pau Riba, Sisa altres lisèrgics. Ja era hora -vaig pensar en descobrir-los- que anem una mica més enllà del cantautor.
    Ara bé, tot i que tindrien punts de contacte, a mi els "Amics de les arts" em resulten totalment buits i gosaria dir que oportunistes, posant-se a l'estela dels Manel.
    De tota manera: en el paisatge català jo segueixo amb els Antònia Font i en Roger Mas, tot i que darrerament crec que els CDs que més he escoltat són de Durutti Column, Rodrigo Leao i David Bowie.

    ResponSuprimeix
  19. Wow! M'has deixat bocabadada amb la teva anàlisi d'aquests ocells refiladors. Estic esperant amb candeletes la teva dissecció de la Jenifer dels Catarres. Seran la nova esperança blanca de la música catauana? Jo, que vols que et digui, ni els Manel, ni els Amics... A mi em posa el Georgie Dan i el ve-ra-ni-tooooo. Aquest si que parla de les coses importants: la platja, la barbacoa, els xiringuitos... ;D Ah! i també trobo a faltar la Carrá.

    ResponSuprimeix
  20. Lluís, no he escrit l'apunt per fer canviar l'opinió d'en Francesc, ni falta que li fa.

    Jo diria que els Antònia Font sí que enllacen amb la tradició d'en Sisa; les arrels de Manel no les tinc tan clares. Pau Riba crec que és un cas únic i irrepetible.

    ResponSuprimeix
  21. Llum, no vulguis enganyar-me que ens coneixem. Allò de la Jenifer és tan infumable com el Georgie Dann (quan es jubilarà aquest home?)

    ResponSuprimeix
  22. No em toqueu el Georgie Dann. Sisplau, res a veure Riba amb els d'ara, ja els agradaria, més enllà de les caramelles també hi va haver vida a l'espai català...

    ResponSuprimeix
  23. Per cert, Júlia, en Georgie Dann (igual que la Nana Moskouri i en Torrebruno) van desembarcar aquí per allò del Festival de la Canción del Mediterráneo. Si no n'has parlat encara, és un bon motiu per la Panxa del Bou.

    ResponSuprimeix
  24. Jo, com l'Anna, també vaig gaudir d'un concert dels Manel aquest dilluns al Grec, i, com el Lluís, també mostro preferències per Roger Mas i Antònia Font. Un trio collonut, en el meu humil parer.

    ResponSuprimeix
  25. Gazo, evito les multituts i per això no els he vist mai en concert. Antònia Font també formen part de la banda sonora permanent de casa nostra.

    ResponSuprimeix
  26. bona interpretació, tenen unes lletres que s'ho val.. em quedo amb bola de cristall i "..que la vida que ens hem perdut simplement no existeix.."
    i Antonia Font.. per descomptat!

    ResponSuprimeix
  27. amb bones lletres no n'hi ha prou, el curiós és que jo volia que m'agradessin, però no puc, i no en sóc l'ùnic, tampoc em fan el pes els amics de les arts, ni Gertrudis, Macaco ni molta d'aquesta nova gent, la majoria es deixen escoltar pero no em diuen res de nou ni m'aporten res. Antonia Font és encara pitjor, les lletres són NO LLETRES i aqui si que no hi ha bagatge positiu enlloc, en canvi m'agrada escoltar-los (una cançó de tan en tant) un concert d'ells ha de ser terrible.

    ResponSuprimeix
  28. Fas bé de limitar-te als discos, Allau. Coneixent-te, crec que et posaries molt dels nervis amb les parrafades interminables (i suposadament humorístiques) que el Guillem Gisbert gasta en concert.

    ResponSuprimeix
  29. Lolita, n'hi ha tantes per escollir... També m'agrada molt "Crticarem les noves modes de pentinats".

    ResponSuprimeix
  30. Francesc, no tens cap obligació que t'agradin. Això de "fer país" té els seus límits.

    ResponSuprimeix
  31. Gràcies, Santi, tot això que m'estalvio.

    ResponSuprimeix
  32. M'encanta Benvolgut, un punt de vista nou al tema de sempre. A més, la primera vegada que sents la cançó, aquesta carta adreçada a algú que encara no sabem qui és, fa que primer coneguis els sentiments que hi ha pel mig, la no-relació entre el protagonista i el destinatari per acabar identificant aquest desconegut, que potser no ho és tant, per a cap dels que n'escoltem l'evocació.

    ResponSuprimeix
  33. Completament d'acord, Eutrapelia, és part del que volia dir.

    ResponSuprimeix
  34. Interessant comentari de text.

    Els meus dos cèntims sobre el tema, que dirien els anglesos:

    Els amics de les arts són la trinca d'ara. Lletres teòricament enginyoses i música de festa major.

    Manel són molt millors i és evident que les lletres estan molt més ben treballades, però em pregunto si en el segon disc no s'han limitat massa a això, a fer lletres ben escrites (també he de dir que tries la més encertada, n'hi ha de molt més tòpiques). Preferia aquell punt més intrascendent d'"En la que el Bernat se't troba" (un moment feliç) i el casolà de les Corrandes, per exemple. Sigui com sigui, m'agradarà veure per on tiren, i em sembla molt injust que la necessitat catalana de tenir ídols únics per després defenestrar-los s'estigui centrant amb tanta fúria en ells.

    La meva tríada en català dels últims anys és claríssima: Mishima, Antònia Font i El petit de cal Eril.

    Però el que em sembla una gran notícia és que darrere d'aquests tres en tinc d'altres que potser no porto tan endins però que m'agraden (els dos últims descobriments: Litoral i Renaldo & Clara), que són diferents entre ells i que formen un panorama ric i variat que era impensable fa només uns anys. I tot això mentre la indústria de la música s'enfonsa... Curiós.

    ResponSuprimeix
  35. Ferran, de totes maneres Els Amics no tenen el to directament faceciós de La Trinca.

    D'aquest segon disc de Manel també m'agraden molt "Boomerang", "Aniversari", "Criticarem" o "El Miquel i l'Olga tornen". Sí que són més treballades que les del primer disc, però tanmateix la transcendència no se les menja.

    Tinc una edat que em costa començar a seguir nous grups, encara així m'alegro que alguna cosa vagi bé a casa nostra.

    ResponSuprimeix
  36. Arribo a misses dites! Els Manel m'agraden moltíssim i Els amics de les arts em deixen indiferent. Però entre els grups catalans que m'hagin enamorat i que encara em duri l'enamorament, destaquen a molta distància els Kitsch. Tenen unes lletres boníssimes, només els faria falta que posessin subtitols als concerts per no perdre ni una paraula del que canten.

    ResponSuprimeix
  37. Marta, crec que no he sentit mai els Kitsch, però tenen un nom de molt mal gust ;p

    ResponSuprimeix