divendres, 1 de juliol del 2011

Un món de metros: música moderna

He d’agrair a Brian la troballa d’aquest mapa genial on es conjuguen dues de les meves dèries principals: els metros i la música. En Dorian Linskey s’hi va posar a mitjans de la dècada passada: pretenia fer un diagrama dels corrents musicals principals del segle XX utilitzant fil per randa el mapa actual del metro de Londres, una fita de la història del disseny ideada per Harry Beck fa més de setanta anys. Alguns comentaristes de la pàgina menystenen frívolament el que titllen d’obra d’un desenfeinat, sense tenir en compte totes les hores que hi ha al darrera.

Si cliques, el veuràs com cal

Linskey adjudica a cada línia del metro londinenc un estil musical diferent. Per exemple, la Bakerloo Line, marró, està dedicada a la música soul, i la Central Line, vermella, al reggae. Cada estació esdevé un artista del gènere representat per la línia i el seu ordre d’aparició té tant a veure amb motius històrics com amb les afinitats estètiques. Per exemple, a la part superior esquerra on hi ha l’inici de la línia morada, la Metropolitan Line dedicada al jazz presenta diverses branques que conflueixen. Hi ha la branca dels clàssics del jazz que enceta Bessie Smith, a qui segueixen Jelly Roll Morton, Louis Armstrong, Duke Ellington, Benny Goodman… La segona branca representa els cantants de jazz i estàndards ordenats amb cronologia inversa: comencen Norah Jones i Cassandra Wilson, després Dinah Washington, Peggy Lee, Sarah Vaughan, Nat King Cole, Sinatra… Fins i tot hi ha un ramal espuri ocupat per Sammy Davis, Jr i Dean Martin. Totes aquestes línies conflueixen a l’estació de Charlie Parker, pare del jazz modern. Després ja venen Thelonius Monk, John Coltrane, Miles Davis… La disposició dels noms té sentit i el millor de tot és que en cap moment es distorsionen les línies reals.

És interessant fixar-se en les estacions on es creuen diverses línies, ocupades per artistes eclèctics de difícil definició. Així, King’s Cross - St. Pancras esdevé Beck, barreja de funk, hip-hop, pop, jazz i electronica & dance. O Baker Street/Björk: electronica & dance, pop, jazz, soul (?) i avantguarda. També és significatiu que la groga Circle Line, que comparteix totes les seves estacions amb altres línies, estigui dedicada al pop, com a gènere central del segle XX. Per aquest mateix motiu, segons confessa l’autor, no es van poder incloure artistes purament pop com Kylie Minogue o Pet Shop Boys.

Pels gèneres relativament independents de les bandes sonores i la música clàssica s’escollí el tren lleuger dels Docklands a l’est de la ciutat, que interfereix poc amb la resta de línies. En algun cas s’aconsegueix una mena de justícia poètica, com quan Highbury & Islington esdevé Sly & the Family Stone. En altres casos, algun nom fou censurat per Transports for London, com Massive Attack, massa evocador d’atemptats terroristes.

Els constrenyiments de l’esquema inicial fa que alguns gèneres estiguin representats massivament, com el hip-hop a la infame Northern Line, mentre que d’altres pateixin de notòries absències. També hi ha adscripcions dubtoses o incompletes, com la de Frank Zappa, qui era molt més que avantguarda. I per què hi surt Birtwistle, però no Britten, o Copland però no Webern? Cal dir també que la visió d’aquest mapa és inevitablement anglocèntrica: jo no he sabut trobar-hi figures indiscutibles com Cole Porter o Bruce Springsteen.

Pegues a banda, no diré res en contra d’aquesta tasca d’amor del senyor Linskey que m’ha fet passar una molt bona estona viatjant pel meu metro favorit.

15 comentaris:

  1. Espectacular i fins i tot didàctic! Com qualsevol intent de posar els més representatiu (o popular, o influient) de la música en un organigrama reduït, és inevitable la subjectivitat. Suposo que el més difícil per qui ho ha elaborat hauran estat els enllaços entre línies. I segur que ni ell mateix ha quedat satisfet davant la dificultat lògicomatemàtica de posar-los tots i que el resultat s'assembli a un plànol de metro.

    ResponElimina
  2. Leb, ell mateix ja diu que ha posat artistes que no li agraden i que ha hagut de deixar fora alguns dels seus favorits. Un món tan ric com el de la música defuig els esquematismes.

    ResponElimina
  3. Com tu dius: "pegues a banda", saps si es pot comprar? Una cosa així jo me l'emmarco! :) Avui em quedo amb la línia Burdeus, fins i tot em sembla bé en Sammy Davis jr. :) Bon cap de setmana!

    ResponElimina
  4. Clídice, porta el copyright de Transports for London, o sigui que potser ho venen a la seva botiga.

    ResponElimina
  5. Aquestes coses sempre fan de bon mirar, t'hi passes una bona estona. Més que les absències americanes, em sorprenen les britàniques (ja sabem que tot no hi cap, però no hi veig ni Elvis Costello ni Van Morrison!) i les línies sobredimensionades (el reggae mereix una línia tan llarga i central?), però també alguns criteris de transbordo: Danny Elfman només ha fet bandes sonores? Gram Parsons i els Burrito no són el paradigma de la fusió entre rock i country?
    Gràcies de tota manera: porto tot el matí taral·lejant músiques diverses.

    ResponElimina
  6. Santi, de l’absència de Van Morrison ja me n’havia adonat. També he trobat a faltar la Kate Bush o The Incredible String Band, per no sortir del país.

    ResponElimina
  7. que uns anglesos com The Police no surtin es molt estrany, haurien d'estar a la vermella, no? o potser la miopia no m'ajuda. Estar a l'extrem de la línia hauria de significar alguna cosa més.

    La idea és molt xula.

    ResponElimina
  8. Tens raó, Kalamar, diria que no hi són. He intentat oferir-vos una imatge prou gran, però encara així els ulls s'hi han d'esforçar.

    ResponElimina
  9. La xarxa limita el contingut. Potser, l'autor hauria d'haver adjudicat a algunes estacions elements informatius (com acostumen a aparèixer als plànols de xarxes de transport) per posar els cantants i els grups que falten.

    De tota manera, quina currada! I molt maco.

    ResponElimina
  10. Enric, a partir d'aquesta idea, cadascú podria fer la seva pròpia versió metro-musical.

    ResponElimina
  11. Jo ara mateix torno a agafar molt el metro de Barcelona i no puc evitar associar-lo a aquella cançoneta horrible “Get Happy, get happy, come on”. No sé de qui és, ni com es diu, ni penso buscar-la, però tot el dia que la posen, continuament, és horrible, i a sobre em penso que fins i tot volen fer una col·lecció de fotos de somriures inspirada en ella. Com pot haver gent amb una mentalitat tan retorçada? La idea aquesta del metro musical també és retorçada, però molt bona en aquest cas, tot i que si hi falta Van Morrison, ja falta algú imprescindible... Vaig a comprovar si també hi falten la Tori i en Tom...

    ResponElimina
  12. Jo ara, Òscar, utilitzo més el bus, però avui he pres el metro i sortosament no he sentit aquesta cançoneta. I no t'escarrassis, no trobaràs ni la Tori, ni en Tom. Ni la Joni Mitchell, ni tindersticks, ni eels, ni Jarrett, ni Human League, ni Talking Heads, ni, ni, ni...

    ResponElimina
  13. És boníssim!!! En un metro així m'hi passaria el dia amunt i avall! Que hagi pensat en una parada pels Byrds és emocionant i tot... Salutacions!

    ResponElimina
  14. Home, David, que no hi posés els Byrds seria imperdonable; però no has trobat a faltar Big Star o Teenage Fanclub?

    ResponElimina
  15. Sí, tens tota la raó. Si hi arribo a trobar els Teenage Fanclub m'agafa alguna cosa. Per mi serien l'estació central.

    ResponElimina