Pana

Foto de Bright Tal

El cotxe va dir prou a les portes d’aquella capital de comarca. Podria haver estat pitjor. Almenys vaig poder trobar un taller de reparació a pocs metres del solar eixut davant del qual havia quedat varat. El noi de la granota llardosa, el mateix que m’havia promès que el meu Golf seria capaç l’endemà de continuar el viatge cap a Castelló, va informar-me sobre les instal·lacions hoteleres de la vila, on hauria de passar una nit forçada. L’Hostal de la Plaça, el que recomanaven totes les guies de carreteres, gastava pretensions excessives, però segons ell la-relació-qualitat-preu era deficitària. Preferia recomanar-me la Fonda Lola, a un carrer lateral, gens lluny del centre i amb un tracte de família cada vegada més difícil de trobar.

No era tard, el temps s’apropava a l’estiu, i era encara de dia. Vaig poder contemplar des de fora els dos establiments abans de decidir-me. Cal dir que l’Hostal de la Plaça presentava una façana infinitament més agradable que la fonda recomanada. Allò que m’havia dit del tracte familiar, semblava més aviat un eufemisme per amagar amb simpatia limitacions evidents. Em vaig preguntar si el noi del taller tindria alguna relació de parentiu amb la gent de ca la Lola. Així que finalment vaig optar per la seguretat i la localització cèntrica.

La cambra era neta, amb els mobles imprescindibles i una beneïda carència d’elements decoratius: no es podia demanar més per a un modest establiment comarcal. Per omplir el temps vaig prendre una dutxa, mentre a la televisió rajaven notícies menors com a teló de fons. Després em vaig tornar a posar la roba que havia dut tot el dia i vaig comprendre la inutilitat del gest higiènic. Res no et fa sentir tan inadequat com una cambra d’hotel sense equipatge: impostor de secrets propòsits, passavolant de meublé sense parella a la vista… En aquella època tenia vint-i-un anys i vaig preferir arxivar-ho a la carpeta de les aventures inesperades.

Vaig sopar al mateix hostal: m’agraden les solucions fàcils i no tenia ganes de complicar-me la vida preguntant a desconeguts on es podia menjar bé en aquell racó del planeta. L’àpat fou mediocre: sopa de pasta anònima, carcinoma de porc, flam industrial. Malgrat tot, el servei em semblà excel·lent. L’efervescent cambrera d’ulls aquosos només s’havia d’ocupar d’un comensal assidu i decrèpit que no li suposava cap treball, i d’un servidor, que era tota una novetat. No sabria reproduir ara la gràcia de les seves inesperades respostes, intercanviades enmig de situacions del tot prosaiques (què prendrà per beure?, ara li porto el pa, què prefereix d’acompanyament, seques o patates fregides?) Des d’una mirada retrospectiva, tinc clar que estava flirtejant amb mi, potser per la pura desesperació de servir una nit darrera de l’altra al jubilat de la taula del fons.

Com he dit, jo tenia llavors uns incomparables vint-i-un anys i, per tant, estava sempre ben disposat a atendre les necessitats de qualsevol noia que m’ho hagués posat fàcil. Per la mateixa regla de tres, i que em perdonin els matemàtics, podia interessar-me molt més la mossa que m’ho posés una miqueta difícil, com ho va fer ella, quan tot d’una va desaparèixer. Així, va ser el seu pare qui va sortir de la cuina per presentar-me el compte. Em dedicà una mirada severa, com si hagués deshonrat la seva filla. Vaig haver de dir-li que m’hostatjava sota el seu sostre i que ja passaríem comptes l’endemà.

La noia aquella es deia Magdalena, ho vaig saber molt més tard, exactament cinquanta-dos minuts més tard. La vaig retrobar a una terrassa d’un altre bar de la plaça on jo prenia un gintònic de ginebra sense denominació d’origen. Va arribar d'imprevist, s’havia mudat i havia substituït la samarreta i els pantalons de xandall per un vestit barat i bastant curt. Va seure al meu costat sense demanar permís i començàrem una conversa temptativa. No semblava gaire contenta de la vida que feia al poble. Jo vaig intentar pintar-li la meva feina de representant com una experiència cosmopolita i plena de futur. Em preguntà si els meus viatges m’obligaven a passar sovint pel seu poble. Li vaig dir la veritat, que tot i travessar-lo freqüentment, era la primera vegada que m’hi aturava.

—Ara ja tens un motiu per fer-ho —em respongué amb un somriure. 

No era jo un jove especialment enamoradís; però als vint anys tots som com bombes de rellotgeria, capaços de reaccionar de formes del tot inesperades. Així que tot d’una vaig decidir que aquella noia graciosa, atractiva i amb ganes de canvis a la seva existència havia de ser la dona de la meva vida. A partir d’aquell dia, cada cop que passava pel poble m’aturava una estona a saludar-la, primer per sorpresa, després de forma més premeditada. El festeig durà encara no dos anys, sense grans complicacions. La distància que ens separava fou tant un handicap com un al·licient. Cal dir que ni els seus pares ni els meus contemplaven la relació amb gaire complaença, però tampoc van forçar la situació més del necessari.

Ens casàrem a una bonica ermita que hi ha al poble un mes de juny de fa trenta anys. Havíem llogat un pis petit a Barcelona amb la intenció de comprar-ne un més endavant. Magdalena quedà embarassada de la que seria la nostra filla gran, Magda. Després tot vingué rodat. El meu sogre morí de sobte d’una cosa del cor. Calgué acudir a salvar l’hostal, perquè la mare de la meva dona no es veia capaç de fer-ho tota sola. Vaig deixar la meva feina, que finalment no tenia tant de futur com prometia. Vaig intentar modernitzar el negoci familiar. Vam passar-les magres algunes temporades. Arribà la Montserrat, la nostra segona filla, i finalment en Job. Em vaig distanciar dels meus pares, ofesos pel que consideraven una deserció. Vam obrir una casa rural que ens complicà la vida durant dotze anys. La mare morí després d’un càncer de mai acabar. La Magda deixà els estudis de psicologia a segon curs, però ja no va tornar al poble i no acabem d’entendre què fa exactament a ciutat. Hi hagué l’accident d’en Job qui, per culpa d’un cirurgià destraler, mai més no ha tornat a caminar dret. El meu pare va començar a perdre el cap i el vam traslladar a una residència que hi ha a quinze quilòmetres. La Montserrat festeja amb un pocapena d’aquí i ens ajuda al bar. Fa tres anys la Magdalena i jo vam fer un viatge organitzat per Itàlia, les primeres vacances serioses que havíem fet des de la lluna de mel. A mi em va cansar una mica aquell anar amunt i avall, però crec que la Magdalena s’ho va passar bé. Durant el dia ens veiem poc; amb l’ampliació que vam fer quan van inaugurar als afores el Parc dels Dinosaures, a l’hotel sempre hi ha coses a fer. No tenim res a dir-nos, però suposo que ja és normal que això passi amb la dona de la teva vida.

Algunes vegades passo pel carrer on hi havia hagut la Fonda Lola. Fa molts anys que és tancada. Veus autoritzades m’havien confirmat les meves sospites inicials: era un establiment de confort escàs i desastrosa gestió. Per tant havia fet la bona tria. I tanmateix, en veure la porta tancada i barrada i la façana en runes, em pregunto què hauria succeït si hagués franquejat aquell llindar. El de la porta equivocada.