dimecres, 17 d’octubre del 2012

La Marca Barcelona


Com que hem d’anar a l’Icària, únic cinema de la ciutat on passen el darrer Burton en V. O., decidim dinar al Port Olímpic, segurs que no hi mancarà l’oferta, sinó gastronòmica, almenys decent. Després de recórrer una milla de bars de copes tancats (el seu particular infern no es revelarà fins cap al tard, suposo) i passar davant d’un McDonald’s (que, retrospectivament, semblarà una bona idea desaprofitada), arribem a la zona de terrasses per a guiris i altres desinformats. Ens deixem guiar per un nom vagament conegut i escollim un local que comença per “Moncho” i acaba per “oncho’s”. El “maître”, l’únic capaç d’utilitzar un català eficient, ens acull amb professionalitat tranquil·litzadora, i ens aconsella que no demanem tants entrants com a pròleg de la paella “valenciana”. Convenim que esborri de la comanda els musclos a la marinera.

J. havia demanat una cervesa. Li serveixen una clara. No cal ni tastar-la: el seu color i aroma la delaten. Fem la reclamació al cambrer, el qual reacciona de forma molt expressiva. Segons més tard, torna a servir-nos una altra clara. Com que la tropa de cambrers sembla la secció transversal d’una família pakistanesa (amb un xinès perdut al seu bell mig), ens preguntem si som víctimes d’una soterrada croada musulmana contra l’alcohol. A la tercera arriba la cervesa demanada.

També arriben els entrants, fins i tot els musclos que se suposava que havien quedat fora del programa i que ara ja no rebutjarem. Un altre cambrer amb recursos, o sigui educat a Catalunya, intenta amb molta amabilitat vendre’ns loteria de Nadal. Com que no sóc ludòpata, ni em fixo en el número del dècim. Un acordionista interpreta melodies infectes d’ahir i de sempre. Com a la nostra taula no hi ha cap dona, ni l’acordionista, ni l’hipotètic venedor de roses que encara ha d’arribar, ens molesten.

Sí que ens molesta una taula llarga ocupada per una família de troglodites de diverses generacions. El patriarca, un home que deu tenir la meva edat, parla amb veu alta i rogallosa que és inevitable sentir. Ara mateix proclama amb maneres de fi estadista que el que ens caldria és un Millán Astray. Més tard es rebota perquè a les postres li proposen una crema catalana.

Mentrestant arriba la paella “valenciana”, més líquida que sòlida, i amenitzada per carns indistingibles i alguns artròpodes escarransits. Si a la vista deprimeix, què us puc dir del seu sabor? De paelles mediocres tots n’hem menjat més de les que es poden comptar amb els dits d’un equip de futbol: paelles eixutes i paelles banyades, paelles covades, cremades, insípides, salades, crues i socarrimades; però el que ens han servit aquí supera tota descripció. J. diu que té gust de Vim i sí, ja pot ser.

Per la cara que fem quan el cambrer ens proposa repetir, crec que entén diàfanament la situació i, encara que li hem demanat el compte, ens ofereix digestius i ens deixa un platet de galetes daneses gentilesa de la casa. El preu de la broma sembla particularment alt, vista la qualitat del material. Repassem el detall de la factura, cosa que no sempre fem, i trobem 4 euros d’un pa torrat que ningú no ens ha servit. Reclamem. El cambrer s’excusa, sembla ser que el pa torrat el serveixen a totes les taules, el demanis o no. La qüestió és que a la nostra taula no hi va arribar. Cap problema, ara ens ho corregeixen. Deu minuts més tard (sort que anàvem amb temps) tornen amb el compte refet. Fugim d’allà a cuita corrent, no fos cas que ens caigués el tendal damunt del cap, mentre reflexionem sobre com és de dur l’exercici del turisme barceloní.

 
Avui aquest bloc fa quatre anys. Ningú no ho diria, parla com si en tingués tres.

28 comentaris:

  1. Una bona manera de celebrar l'aniversari (felicitats!): fer de guiri a la teva pròpia ciutat. Però que no sabíeu que era un esport de risc?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja saps, Salvador, que als catalans ens agrada ensopegar sempre amb la mateix pedra. I gràcies!

      Elimina
  2. Espectacle fabulós sinó fos perquè us ha tocat la butxaca i ja sabem que aquest tema els catalans el tenim vedat...

    He rigut com un carcamal només imaginant-me les diverses escenes i he pensat que potser és millor aquesta experiència que la pel·lícula mateix...

    ResponElimina
  3. Per molts anys, Allau! Ei, encara recordo la festassa de l'any passat, la de P3. Homèrica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sap greu, Matilde, però aquest any t'hauràs de conformar amb un Sugus de sotamà.

      Elimina
  4. fantàstica la marca BCN, llàstima que algun dels cambrers parlés una mica de castellà, sini haurua estat perfecte.

    Per molts quatre anys! Felicitats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Francesc, sempre podem imaginar pitjors possibilitats.

      I gràcies!

      Elimina
  5. ja ja a mi em va passar el mateix al mateix lloc, aquest que comença per M i acava per onchos...va ser a l'estiu, al dia de Sant Jaume, perquè la meva dona es gallega i volia cel·lebrar el dia de Santiago. No hi tornarem més

    ResponElimina
  6. Per molts anys quefe! No hi he anat mai a can d'aixonse's, em fan pànic els llocs "de peix". Ara veig que l'he encertada. El detall de les galetes daneses m'ha arribat a l'ànima, tot i que uns polvorons haguessin fet un quadre més afinat. :P

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Clidi. El més curiós és que eren galetes daneses casolanes (o de "baratillo").

      Elimina
  7. Per molts anys, i felicitats per haver pogut treure'n profit de la broma. Anava a preguntar-te com se t'havia acudit entrar a un lloc així, quan he recordat que un dia que no trobàvem ja res mínimament decent, ens vam quedar fora perquè era també ple.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, José Luis. Vam entrar perquè des de fora semblava un local inofensiu.

      Elimina
  8. Per molts anys! Fer de guiri a la ciutat pròpia té riscos, com ara que et clavin 2,50 € per una llauna de refresc de cola al Parc de la Ciutadella. Per no parlar del menjar dolent que fan a molts llocs... Almenys n'has tret una anècdota per al bloc i no una indigestió!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Ferran. Vam sortir d'allà tement-nos una intoxicació.

      Elimina
  9. Diuen que el que no et mata et fa més fort, però no cal prendre-s'ho al peu de la lletra. A aquest pas, acabareu fets uns Hulks!

    Per molts anys!

    ResponElimina
  10. Caram amb les marques, sembla un funeral -el del plaer gastronòmic, s'entén. :) Per molts anys de bloc i de bones paelles i arrossos en bona companyia. Felicitats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Vicicle! L'apunt t'haurà semblat una pel·lícula de terror.

      Elimina
  11. Primer de tot, per molts anys pel quart aniversari.

    Encara veig que t'ho prens de bon humor... fa molta malícia veure com et prenen el pèl i els diners!

    La pel·lícula bé, si més no?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Tirant. Amb la pel·lícula vam passar una bona estona, afortunadament.

      Elimina
  12. Felicitats, Allau!

    I pensar que Moncho's havia estat una de les bones cafeteries de la zona de Travessera i Muntaner!

    Cada cop hi ha més vulgaritat encoberta. I ho dic seriosament. S'ha d'anar molt en compte d'on es posen els peus.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Enric! Acabarem que no sortirem del barri, on ja els coneixem tots.

      Elimina
  13. Amb només 4 anys és difícil poder apreciar una bona paella.On hi hagi una bona Paellador... Felicitats!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Puigmalet, vaig arribar a pensar que segurament una Paellador devia de ser millor. Imagina't.

      Elimina
  14. Déu n'hi do amb la paelleta valenciana i tots els altres condiments... un dinar per oblidar! Almenys espero que la pel·lícula us fes divertir i valgués la pena aquesta dura prèvia...

    I clar, a tot això, tu deixes caure al final, tímidament que el blog fa 4 anys! Animal! Quatre anys!!!! Això ja és un Mundial! Enhorabona! Per molts anys i per molts posts!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Porquet, que tu em diguis animal és un honor ;p

      Elimina