dimecres, 31 d’octubre del 2012

La resta és silenci


Possiblement l’única obra musical del repertori clàssic que servidor seria capaç d’interpretar sense errors apreciables, encara que amb una palesa manca de personalitat, seria 4’ 33’’ (llegiu-ho com “quatre minuts trenta-tres segons”) de John Cage; motiu que per a un músic frustrat com jo hauria de funcionar com una carta de recomanació per estimar la peça. 4’ 33’’, com tota persona que vol triomfar al “Trivial Pursuit” hauria de saber, consta de tres moviments que duren respectivament trenta segons, dos minuts vint-i-tres segons i un minut quaranta segons. La partitura indica a l’interpret que no ha d’emetre cap mena de so amb el seu instrument durant tot el transcurs de la peça, el que els simplistes tradueixen com quatre minuts i trenta tres segons de silenci, quan no és exactament això. 4’ 33’’ no està escrita per a cap instrument en particular i pot ser interpretada tant amb unes castanyoles, com amb una guitarra acústica o una colossal orquestra mahleriana. La meva versió somniada és a duo amb la Matilde Urbach, tots dos armats de forquilla i ampolla d’Anís del Mono.

Però serà millor que tornem a la realitat. 4’ 33’’ fou estrenada el 29 d’agost de 1952 pel pianista David Tudor, còmplice habitual de Cage, prop de Woodstock, en una zona particularment pastoral de l’estat de Nova York. Tudor abaixà la tapa del teclat per marcar l’inici de l’obra i l’alçà breument per indicar la transició entre moviments. El públic, poc avesat llavors a les provocacions extremes, va deixar passar el primer moviment i part del segon amb una muda estupefacció, acompanyada espontàniament per ràfegues de vent i la percussió que la pluja improvisà sobre la teulada. La conclusió de l’obra presencià comentaris aïrats en veu alta i fugues —no exactament musicals— d’espectadors.

Seixanta anys més tard, 4’ 33’’ (ara esdevinguda l’obra més cèlebre de Cage) es continua interpretant, amb la diferència que les persones que constitueixen l’audiència estan al cas i saben que la broma no dura gaire; per tant intenten mantenir un respectuós silenci (mentre consulten la pantalla del mòbil, per si cau algun SMS). Però, com sabrà qui hagi sentit aquesta obra en una sala de concerts, el silenci absolut és impossible d’assolir. Fins i tot tancats en solitari dins d’una cambra anecoica no podrem evitar sentir el batec del nostre pols. 4’ 33’’, lluny de la provocació gratuïta, posa el marc que delimita un espai sònic i fa adonar-se a l’audiència de tot el que pot ser escoltat quan no se sent “res”. Aquesta obra de Cage, que apunta als elements més essencials de la composició, els que sovint passen desapercebuts, és en certa manera l’equivalent en música al que representaren en pintura els quadrats monotonals de Malevitx: un gest extrem que descriu l’axioma sobre el que reposa tot art.

Curiosament, abans de Cage ja hi hagueren peces musicals basades en el silenci; i, per descomptat, després de 4’ 33’’ n’hi ha hagut encara moltes més, sovint en un to més faceciós que reflexiu. Jo, que provinc de la cultura del disc elapé, encara he conegut el difícil art d’interposar la pausa perfecta entre cançó i cançó, de vegades d’a penes uns segons, d’altres en un “segue” buscat, però també en casos extrems, on després de quinze minuts de silenci, quan creus que el disc ja ho ha donat tot de si, apareix un últim tema perdut o un estrany exabrupte cacofònic. Sospito que actualment el silenci no cotitza gaire i que la música es consumeix com un doll continu de pare desconegut, interromput només per la caiguda en la inconsciència. El jovent vol soroll, sospito que s’ha dit sempre.

Serà l’aspiració al silenci un símptoma de vellesa? Una preparació potser pel silenci definitiu?

21 comentaris:

  1. Espero que em convidis el dia del teu debut.

    El primer cop havia llegit "Serà l’aspiració al silenci un símptoma de bellesa?", i he pensat: "Esclar"!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric, m'has fet pensar en l'eslògan de la discogràfica ECM: "el so més bell després del silenci".

      Elimina
  2. Al Palau de la Música, amb MIllet o sense, ho tenen molt clar. El silenci es compón d'una estossegada general del respectable públic davant la mira al·lucinada de l'intèrpred de torn... Si es fa sistemàticament com és aquest cas el tema ja és una tradició.

    ResponElimina
  3. Mira, casualitats de la vida, precisament fa un parell de dies el professor de dibuix va mencionar aquesta peça aplicant-la a les arts plàstiques i al valor dels buits i els blancs.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Júlia, són obres que algú havia de fer; però no convé copiar-les.

      Elimina
  4. El Santos va posar a una de les seves òperes al LLiure, no recordo quina, un ària de silenci i va ser respectat religiosament. Frepava i recomfortava.
    El silenci és bell, fins i tot la seva representació a la partitura, com una lambda grega (la negra).

    Galde, molt bo!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Kalamar, qui va a veure Santos ja sap a què s'exposa i ve preparat.

      Elimina
  5. Al cantó oposat del silenci de 4' 33'', però tancant el cercle, dissabte vaig entomar l'huracà sònic que el mestre Jochen Arbeït ens va forjar: ventades sostingudes de 124 decibels amb pics de fins a 148; pur noise-zen.

    Cal recordar que Cage era un conspicu boletaire; una pràctica tan atzarosa com inspiradora. També s'ha de dir que enguany celebrem el seu centenari i, també, el d'Alan Turing. Potser t'interessi llegir el suggeridor manifest del passat concert CageMixtTuring. Aquí (http://www.sonoscop.net/bsl/cat/cagemixturing.html) el trobaràs.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Jordi, el teu comentari no té res de "white noise".

      Elimina
  6. José Luis, ho podies dir més alt però no més clar.

    ResponElimina
  7. Aquesta no la tinc al repertori, però ja estic esmolant l'eina. Un, dos, un dos tres...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Matilde, d'entrada fa respecte, però quan t'hi posis veuràs que no n'hi ha per tant.

      Elimina
  8. Gràcies per l'explicació. N'havia sentit a parlar però en desconeixia els detalls.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tirant, segur que l'hauràs sentit interpretar sense adonar-te ;p

      Elimina
  9. En alguna vetllada d'excessos estossegaires al Liceu he imaginat una possible col·lecció d'òperes consistents en gravacions de funcions del Liceu a les quals s'extragués tota la música i només poguessin escoltar-se el silenci (escàs) i la remor que fa el públic. Fins i tot podria muntar-se un concurs per identificar a quina obra (i fins i tot a quin fragment) correspon cada gravació. Com has pogut comprovar, al Liceu no es tus igual un Wagner que un Rossini.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Santi, és un homenatges als músics tísics de la història.

      Elimina
  10. Una de les meves obres preferides! me la poso sovint últimament, ai! estaré entrant a la vellesa com tu asseveres?

    ResponElimina