dimarts, 18 de desembre del 2012

Fora de la llei

Tots els que ens entestem a utilitzar la llengua catalana estem acostumats a viure amb l’ai al cor, ben segurs que en un moment o altre incorrerem en un error flagrant que ens condemnarà al rebuig i l’ostracisme de les autoritats filològiques que, com tothom sap, constitueixen l’única autoritat que reconeixem tots els catalanoparlants. Encara així, de vegades l’involuntari atac a la gramàtica sorgeix de zones aparentment segures on mai no hauries pensat que existia cap perill i et trobes trepitjant en fals allà on més mal et podia fer. El descobriment l’he fet tot llegint el molt recomanable “Això del català” d’Albert Pla Nualart i ara miraré d’explicar-vos-el. No el llibre, només el descobriment.

En català existeixen substantius que es formen a partir de verbs i verbs que es formen a partir de substantius, aquest fet pot arribar a produir duets de verbs més o menys sinònims, més o menys redundants. Considereu per exemple:
influir, influència, influenciar
posar, posició, posicionar
veure, visió, visionar
dissecar, dissecció, *disseccionar
Fixeu-vos en l’asterisc que estigmatitza el darrer verb, senyal inequívoc que “disseccionar” no és normatiu. Efectivament no el trobareu ni al Fabra, ni al DIEC2 (ni al Diccionari de l’Enciclopèdia). Llegiu el que, en canvi, diu el DIEC2 sobre “dissecar”:

Sembla doncs que aquest verb ha de servir, si us plau per força, tant per l’anàlisi detallada d’un ésser viu (i, per extensió, de qualsevol altra cosa) com per descriure la pràctica de la taxidèrmia. Curiosament l'única accepció que reconeix la llengua més viva és la que apareix aquí en segon lloc, és a dir la de preparar un animal mort. Comprendreu la meva consternació en descobrir el meu delicte de lesa llengua, atès que mantinc des de fa gairebé quatre anys un bloc de nom “disseccionari”, bloc que intenta fer contorsionismes amb el llenguatge, però que manté la façana del que sap on reposen els seus peus.

Afortunadament Pla Nualart és partidari de canviar la normativa, quan atempta de forma repetida el sentit comú dels parlants del carrer, fet que em fa sentir una mica menys culpable. Estic segur que em donarà suport el dia que inicii la meva vaga de fam a les portes de l’Institut d’Estudis Catalans per aconseguir la legalització del verb “disseccionar”. Per acabar-ho de rematar, llegiu la deliciosa anècdota que cita:
Un eminent filòleg estava fent un dia una conferència sobre l’enorme bibliografia que té al seu abast l’estudiós de la llengua catalana, i per donar-hi més èmfasi va acabar dient: “Ja veieu que la tenim ben disseccio…”. Però es va frenar a temps, al caire mateix de la incorrecció, va agafar aire i ho va rematar amb un impecable: “...ben dissecada”. A fe de déu!

20 comentaris:

  1. Tu dissecciona que per dos dies que ens queden no ve d'aquí...

    ResponElimina
  2. Per cert, la fotografia sensacional. Llàstima que el rebedor de casa sigui petit...

    ResponElimina
  3. I ja és com dius, encara que dels parlants d'alguns carrers me'n fio, o me'n refio, menys que de mi mateix.

    (en veure la foto em pensava que ens parlaries de La vida de Pi)

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, Miquel, amb un apunt sobre Pi hi ha més que suficient.

      Elimina
  4. Amb la llengua passa com amb la política. El parlant va ser l'únic competent amb la llengua fins que van aparèixer els filòlegs i la van fixar. Potser ha arribat el moment que com a parlants poguem dir la nostra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo, Enric, que els bons filòlegs ja saben que en qüestions de llenguatge no hi ha res de fix. Ara, tampoc sóc partidari de deixar que les normes gramaticals es decideixin mitjançant les urnes.

      Elimina
    2. Però els "bons" filòlegs no acostumen a acupar càrrecs de responsabilitat. A les urnes, no, però sí que cal estar més atent a què es cou al carrer.

      Elimina
  5. i ara que en diràs del diseccionari? Dissecari, jo ho deixaria com està, que aquests se l'agafen amb paper de fumar.

    ResponElimina
  6. deixa el talibanisme pels talibans i dissecciona que alguna cosa queda :D

    ResponElimina
  7. Les normes, àdhuc les ortogràfiques, són per a transgredir-les quan ens sembli necessari i oportú, malauradament en aquest tema encara hi ha molts dogmàtics puristes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja ho sé, Júlia, però prefereixo saber d'entrada quan estic transgredint una regla i no fer-ho inconscientment.

      Elimina
    2. Amb això estic totalment d'acord, Allau. És el que dic als meus alumnes: a casa i al carer parleu i escriviu com volgueu però sabent què feu.

      Elimina
  8. Seria una malifeta massa grossa fer una "Dissexió"?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi, crec que així és com es reprodueixen les amebes.

      Elimina
  9. sempre he pensat que encotillar el llenguatge d'una manera tan exagerada esdevé matar-lo, la llengua és viva, es contàgia del que l'envolta i evoluciona amb el temps.. no es pot corregir sempre la parla de qui ha nascut parlant d'una determinada manera.. s'acaba convertint en un llenguatge fred i sense ànima..
    la normalització hauria de ser una altra.
    és clar que pels immobilistes sempre quedarà el llatí..

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Lolita, el que parlem és un llatí no gaire normatiu.

      Elimina