dilluns, 17 de desembre del 2012

La maledicció de la Bond Girl (3 de 3)

L’argument més sòlid que recolza la teoria sobre el poc futur que tenen les actrius que fan de noia Bond l’aporta Ursula Andress, icona per excel·lència de tota la sèrie. La seva presència en agressiu biquini blanc a “Dr. No” (1962) marcaria tot el futur estètic (tòrrid però sovint insignificant) de les successives acompanyants de l’espia amb llicència per matar, almenys fins que el mateix James Bond/Daniel Craig superés aquest moment “Venus sorgida de les aigües” a “Casino Royale” (2006). Confio que ningú no em contradirà, si afirmo que Andress és una actriu inexistent. El seu únic paper digne de menció a la Història del Cinema Universal, apart de l’Afrodita de “Furia de titanes” (memorable gràcies als efectes especials de l’immens Ray Harryhausen), serà el de Vesper Lynd a la inclassificable “Casino Royale” de l’any 67, on Bond era a la vegada David Niven i Woody Allen. Amb això queda tot dit.

Maud Adams
Abans de mencionar altres noies Bond caigudes a l’anonimat i la desgràcia, serà bo recordar la sueca Maud Adams, l’única que ha fet doblet a la sèrie de pel·lícules oficials i a més amb dos personatges diferents. Aparegué primer com a secundària a “The Man with the Golden Gun” (1974) i després a “Octopussy” (1983) com a titular de ple. No ho va fer del tot malament, potser perquè va ser una de les menys explosives noies Bond i per tant va haver-se d’esforçar a actuar una mica; però la seva carrera posterior caigué en una digna mediocritat.

Daniela Bianchi
Cronològicament la segona de la llista fou Daniela Bianchi (“From Russia with Love” (1963)). Era atractiva, però algú se’n recorda d’ella? No m’estranya, perquè va abandonar l’actuació el 1968, amb només 26 anys. Claudine Auger, després de la seva intervenció a “Thunderball” (1965) ha mantingut una carrera discreta a França, però sense cap rellevància internacional. I què em dieu  dels noms de Maryam D’Abo (“The Living Daylights”, 1987), Izabella Scorupco (“GoldenEye”, 1995), Carey Lowell (“Licence to kill”, 1989), Jill St. John (“Diamonds are Forever”, 1971), Mie Hama (“You Only Live Twice”, 1967), Tanya Roberts (“A View to a Kill”, 1985), Denise Richards (“The World is not Enough”, 1999) o Lois Chiles (“Moonraker”, 1979)? Si alguna d’elles us sona, segur que és per la raó equivocada, encara que he de confessar una certa parcialitat envers Chiles, que gaudí d’un paper prominent al famós “Gatsby” (llavors) de Robert Redford. En quant a la Richards, mereix tota mena d’aplaudiments i corones de llorer per haver representat no només la més improbable de les científiques nuclears de la història del cinema, sinó de tota la història de la Humanitat. Un triomf d’incompetència que encara fa riure ara als addictes a la sèrie.

Denise Richards, eterna aspirant al Nobel
De les noies-esquer més recents, com són Olga Kurylenko (“Quantum of Solace”, 2008) o Naomie Harris (“Skyfall”, 2012), el feixuc veredicte de la Història dirà la seva, quan toqui. Naomie Harris té almenys un futur assegurat com a Eve Moneypenny i certament la noia apunta bones maneres.

I he deixat pel final dos casos propers i oposats a la vegada, agermanats per una similar caiguda en l’oblit. Començaré per la morena Barbara Bach (“The Spy who Loved Me”, 1977), que no ho va fer pas malament al costat de Roger Moore, i d’ençà que conegué Ringo Starr al rodatge de “Cavernícola”, no ha emprenyat ningú d’altre. En altres paraules, es va retirar l’any 1986 per confirmar la maledicció entorn de la qual se centren aquests articles.

I arribem així al punt més baix de la sèrie, al nadir de la ignomínia pel que fa a noies Bond. Cal presentar doncs a Britt Ekland (“The Man with the Golden Gun”, 1974), també coneguda com Miss Mary Goodnight. Aquesta sueca, avui encara de bon veure, té l’honor d’haver assolit una sima d’ineptitud interpretativa sense parió en la seva intervenció a la saga 007. El nom us serà familiar perquè va estar casada amb Peter Sellers i mantingué una sonada aventura amb Rod Stewart: el tipus d’activitat ofensiva que t’assegura una certa perdurabilitat a la premsa britànica sensacionalista. Res a veure amb allò que coneixem com a art dramàtic.

Britt, no et van dir que no toquessis cap botó?

19 comentaris:

  1. Això de col·locar l'Úrsula al darrer apunt no t'ho perdonaré!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galde, començo a entendre què és per a tu el criteri. Trobo a faltar Jaume Balmes, que no tenia criteri, però té carrer.

      Elimina
  2. Doncs el que dius de l'Ursula hauries de revisar-lo. La seua grandíssima interpretació a "La diosa de fuego" va aconseguir que m'enamorés d'ella com un babau. Jo tenia 7 anys i ella era una deessa guapíssima de centenars d'anys que moria envellint sobtadament a causa del foc. De fet, va nàixer un 19 de març. Potser això li va servir per ficar-se al paper de cremada. I ho va fer molt bé. Això d'envellir morint o morir envellint, vull dir. Tu m'entens.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vicicle, les valoracions fetes als set anys tenen un pes indubtable però massa subjectiu. I, nascuda un 19 de març, per què no li van dir Pepita?

      Elimina
  3. Si per dinar he descongelat una banal pexuga de poll és per incitació teva.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Jordi, són actrius de virtuts molt localitzades.

      Elimina
  4. Ah sí... L'Andrews bona era la Julie del fabulós paraigües.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No tan sols era bona, és que era perfecta!

      Elimina
    2. On trobar, avui, institutrius capaces d'esbotzar el sistema bancari?
      Tornaa Mary, fot-lis canya!

      Elimina
  5. me n'adono que Bond i jo no hem estat mai amics. ves que no sigui només cosa d'homes, com el Soberano.

    ResponElimina
  6. Sí, Clidi, és cosa d’homes, descaradament. Ja veus com en surten d’escaldades, les dones.

    ResponElimina
  7. Sabia que sortira la senyoreta Richards! ho sabia!!

    PD: m'ha fet molta gràcia la part Britt xDD

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pons, Richard i Ekland són les indubtables simes de la sèrie.

      Elimina
  8. evidentment, la franquicia James Bond no es la quinta esència de la interpretació, el Roger More, per exemple, era un actor nefast, tot i que la resta de mascles si han estat després bons actors...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per descomptat, Aris, però jo el que volia remarcar no era que fossin actrius dolentes, sinó que d'elles no se n'ha sabut res més.

      Elimina
    2. Són pelis per no pensar en el resultat, només en el que estas veient i que no caldrà recordar més enllà d'alguna part anatòmica......potser per això triomfen les bond, encara que la bombolla duri poc

      Elimina
    3. Almenys, Joan, he pogut observar que malgrat la brevetat de les seves carreres, perduren en el record.

      Elimina
  9. No tinc res a dir. Tens tota la raó. En el meu cas, ni tant sols hi ha altres raons que em facin preservar la imatge de cap d'aquestes dones.

    Aprofito aquest espai per dedicar un record molt afectuós a Lois Maxwell, la noia Bond per exel·lència.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric, la Lois Maxwell sí que es mereixia un monument: va ser l'única que va aguantar Bond unes quantes temporades.

      Elimina