dimecres, 12 de desembre del 2012

Pobres mascles

El cinema de Cesc Gay m’agrada perquè sempre posa en primer terme les relacions humanes i ho fa amb subtilesa i veritat dramàtica. M’imagino que tots els actors del país pagarien per intervenir a les seves pel·lícules, donades les possibilitats que ofereixen els seus guions i per això és fàcil de comprendre que a “Una pistola en cada mano” (títol poc afortunat) hagi pogut aplegar un repartiment somiat amb algunes de les primeres figures de l’escena nacional.

La cinta s’articula en diverses històries successives inspirades per la pregunta ben explícita: de què parlen els homes, quan no els senten les dones? No, no espereu converses sobre sexe i futbol; Gay i el seu coguionista Tomàs Aragay demostren una mà molt fina per descriure a través de diàlegs a dos les pors, les mentides, la frigidesa sentimental i l’autoengany que afligeixen el mascle urbà. Potser mai abans el director s’havia mostrat tan dur amb els seus personatges, als quals contempla malgrat tot amb una irònica pietat. Com molt bé observa Júlia Costa, aquesta visió unànimement negativa del gènere masculí no sembla ofendre cap correcció política, mentre que un retrat equivalent dedicat a les dones seria titllat immediatament de misogin.

La veritat és que “Una pistola en cada mano” es deixa veure molt bé, té un guió excel·lent i retrata una Barcelona fotogènica i immediatament reconeixible. A més compta, com ja he dit, amb grans actors, tots oferint el millor d’ells mateixos. Deixeu-me destacar entre els meus favorits, Ricardo Darín, Eduard Fernández, Luis Tosar i Leonardo Sbaraglia; i entre elles (perquè també hi ha elles) Candela Peña i Clara Segura; però no es pot ser injust amb Leonor Wattling, Cayetana Guillén-Cuervo, Jesús Cámara, Eduardo Noriega, Alberto Sanjuan i Jordi Mollà. Molt recomanable per ambdós sexes.

8 comentaris:

  1. Si la Júlia i l'Allau ho diuen haurem de fer cas ja el títol, com molt bé dius, no engrescava la seva visió!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galde, tu vas de tant en tant al cinema? O tot és pa, blogger i fantasia?

      Elimina
  2. ¡Menudo reparto! Solo por ver a Luis Tosar, Candela Peña o la Wattling yo me voy al cine a ver lo que sea :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sufur, no es solo el reparto, si no que ¡además se lucen!

      Elimina
  3. Algun bon xicot de la generació retratada m'ha comentat després de veure-la que se sentia 'un bitxo raro' sent 'normal', ço és, bon pare, feliç marit fidel, treballador i sense terapeuta.

    De tota manera, com comentes, es passa una bona estona i tots estan molt bé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em temo, Júlia, que pocs espectadors es donaran per aludits, pensaran que els mals bitxos sempre són els altres.

      Elimina
  4. Em sobra la darrera historia, que es fa pesadeta (i nomes es salva Molla) i fa el conjunt una mica pilota-filogin. Crec que s'ho podien haver treballat una mica més i fer una bona comèdia i no una successió d’històries, però com bé dius, es deixa veure molt bé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, per descomptat l'última és la més fluixa i ocupar aquesta posició no l'afavoreix; però les altres tenen moment estupends.

      Elimina