dissabte, 6 de juliol de 2013

Crist va aturar-se a Kansas (2 de 2)

Cavill i Lane: guapos
“Man of Steel” o “L’home d’acer” (Zack Snyder, 2013) es proposa fer reflotar el mite de Superman pels espectadors del segle XXI, el que implica una mirada més transcendent, menys lúdica, molt conscient que aquí no hi ha lloc per cap frivolitat de fons (però sí per totes les de forma). No endebades coprodueix Christopher Nolan, el personatge responsable que totes les pel·lícules de superherois actuals semblin escrites pel germà babau de Nietzsche. Només pel nom de Nolan i sense haver vist ni un minut de pel·lícula, ja es podia preveure que “Man of Steel” tindria una estètica fosca i metàl·lica, i que el seu protagonista seria angoixada carn de psiquiatra. També, amb Nolan o sense, sabíem que per a l’ocasió s’explotarien (literalment) els efectes especials i el 3D (que seria palpable fins i tot a les projeccions en 2D); i que tot seria en general més car, més sorollós i més estúpid que a les versions anteriors. En aquest sentit “Man of Steel” no m’ha defraudat gens.

El pròleg situat al planeta Krypton és gairebé una pel·lícula dins de la pel·lícula, amb la recreació d’un món (fauna inclosa) bigarrat i marejador. Potser no calia invertir tant d’esforç amb una part de la narració que té poc a veure amb l’univers de la resta de la pel·lícula, però així és com funcionem ara. Com es diria en espanyol del Segle d’Or: burro grande, ande o no ande.

El principal problema en la narració dels orígens de les llegendes és que acostumen a ser coneguts per tothom i que cal explicar-los de manera diferent perquè no esdevinguin superflus i tediosos. Així és que després de l’esmentat pròleg s’inicia la trama pròpiament dita “in media res”, mentre alguns episodis de la infantesa de Clark Kent a Kansas es narren en “flash back”. Tot plegat m’ha semblat una mica confús i se m’ha escapat per quin motiu al protagonista se li acudia fer un tomb per l’Àrtic (el meu company em diu que sóc un perepunyetes i que en aquest tipus de pel·lícules no s’hi ha de buscar cap mena de lògica). La cosa, sense interessar gaire, resulta passadora, especialment a les escenes que concerneixen a la vida clandestina de l’heroi; però es torça terriblement a la mitja hora final quan una lluita cos a cos entre Superman i el seu principal antagonista s’eternitza sense cap tensió dramàtica en una successió monòtona de cops i patacades. A més, jo no sé què estarien pensant els guionistes, però fer que l’heroi sigui responsable de la destrucció de bona part de Metròpolis (Manhattan) amb efectes que centupliquen els del 11-S sembla tan irresponsable com ofensiu.

Proves objectives
En aquest tipus de films els actors solen fer de comparses dels efectes especials i tenen poques oportunitats de lluïment; però cal dir que Henry Cavill, com al personatge titular causa bona impressió: està bonot, especialment si es treu la camisa, però traspua també una humanitat sense encarcaraments. Sobre el paper Amy Adams era una elecció ideal com a Lois Lane, una digna successora de Margot Kidder, si no fos perquè la Lois Lane de “Man of Steel” se suposa que és una heroïna d’acció —gairebé com la Sigourney Weaver d’”Alien”—, i en aquest terreny la pobra Amy no té res a pelar. Michael Shannon és un actor ideal per encarnar personatges turmentats, però juga a una divisió diferent i no sap com encarar sense fer el ridícul el paper del malvat general Zod.

Lawrence Fishburn, que deu tenir problemes per arribar a final de mes, fa el poc lluït paper de director del “Daily Planet” i es veu obligat a protagonitzar les escenes més prescindibles i involuntàriament còmiques de tota la falla. En canvi Russell Crowe i sobretot Kevin Costner, com a pare biològic i putatiu respectivament de l’heroi, fan colar molt bé el seu carisma d’estrelles. I Dianne Lane, com a Martha Kent, demostra que sap envellir molt bé.

El principal problema de “Man of Steel” no és que sigui una pel·lícula passadora de superherois, sinó que traeixi completament l’esperit de Superman i fins i tot que se n’avergonyeixi. Si us hi fixeu, el títol no el menciona, i durant el transcurs del film la paraula “Superman” només l’empra un personatge secundari que és presentat com un babau. La lletra S que figura al seu pit ja no és la seva inicial (si voleu saber què és, cal que aneu a consultar la pel·lícula, però el romiatge no s’ho val). Han desaparegut els seus famosos calçotets vermells (que, per raons higièniques, espero que persisteixin sota les malles) i ja no hi ha canvis de vestuari a les cabines telefòniques, potser perquè ja no queden cabines telefòniques.

Aquestes suposades puerilitats han estat bescanviades per una imatgeria que remet a Jesucrist, potser ja present al còmic original, però aquí àmpliament subratllada i de la qual no sé què fer-ne. Superman com a fill putatiu que espera fins al seu trentatresè aniversari per iniciar la seva vida pública i després assaja postures gimnàstiques que van des de la Transfiguració fins la Crucifixió. Què us he de dir? Tot això enfarfega i fa nosa. Pel camí s’han perdut les essències del personatge, la seva insubornable decència (en una escena que ha de ser un malson pels admiradors del Superman primigeni), i el sentit de l’humor que solia amarar la sèrie.

8 comentaris:

  1. Qualsevol pel·li amb la Diane Lane ja em té mig guanyat. Esclar que m'he empassat uns quants bodrios on ella era l'únic potable.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Santi, aquí té un paperet, però mira...

      Elimina
  2. A mi també m'agrada molt la Diane Lane...
    Enfarfega, enfarfega, el germà babau de Nietzsche que es dediqui a una altra cosa!

    ResponElimina
  3. No va vestit de Supermaaaaaaaaaaaaaaaan? Amb aquesta dada que només facilites al final et podries haver estalviat dos apunts al teu blog. La resta és de poca rellevància, això és el més greu que he sentit. És com presentar una pel·lícula de Van Gogh amb dues orelles...

    ResponElimina
    Respostes
    1. O com un eslip esdevé el fonament del món.

      Elimina