dimecres, 10 de juliol de 2013

Què diu la història?

S’ho pregunta Jeremy Bentham sobre les pràctiques homosexuals i escriu:

Què diu l’experiència històrica? El seu resultat només pot ser mesurat a gran escala i en un examen molt general. Entre les nacions modernes és comparativament rar. A la Roma moderna potser no és molt infreqüent; a París probablement no tan corrent; a Londres encara menys freqüent; a Edimburg o Amsterdam amb prou feines en tens notícia dues o tres vegades per segle. A Atenes i a l’antiga Roma en els períodes més pròspers de la història d’aquelles capitals, l’intercanvi regular entre els sexes era a penes més corrent. Tenia la mateixa implantació a tota Grècia: tothom ho practicava; ningú se n’avergonyia. Podien avergonyir-se del que contemplaven com un excés en la pràctica, o podien avergonyir-se’n com a una feblesa, com a una propensió que tenia la tendència de distreure els homes d’ocupacions més valuoses i importants, igual com un home entre nosaltres pot avergonyir-se per l’excés o la feblesa del seu amor per les dones. Pel fet mateix hom pot estar segur que no se n’avergonyien. Agesilaus, quan algú se n’adona del compte que té per evitar prendre’s cap confiança amb un jove que tenia fama d’atractiu ho reconeix, és cert, però per quin motiu? No per la seva vilesa, sinó pel perill que suposa. Jenofont a la seva retirada dels deu mil dóna una anècdota sobre ell mateix on menciona que ell mateix era particularment addicte a aquesta pràctica sense que sembli abrigar la menor sospita que sigui necessari disculpar-se. A la seva narració de les converses de Sòcrates presenta al filòsof censurant o més aviat fent burla d’un jove per la seva inclinació a la mateixa pràctica. Però sota quina llum ho considera? Com a una feblesa impròpia d’un filòsof, no com una vilesa o un crim impropi d’un home. No és perquè un objecte d’un sexe sigui més que un de l’altre la presa incorrecta (…)

El que és remarcable és que a penes hi ha un personatge important de l’antiguitat, ni cap que en tots els altres aspectes els homes acostumessin a citar com a virtuós, del qual no aparegui per una o altra circumstància que se li havia encomanat aquesta inconcebible propensió. Hi figura conspícuament just al principi de la història de Tucídides, i per un estrany accident va ser a l’esperit de dos joves atiats i suportats per aquesta passió que, segons l’historiador, Atenes quedà en deute durant temps difícils per la recuperació de la seva llibertat. La fermesa i l’esperit de l’exèrcit tebà —l’exèrcit dels amants s’anomenava— són famosos a la història; i el principi pel qual la unió entre els seus membres suposadament es fonamentava és ben conegut. Molts moderns, i entre d’altres Monsieur Voltaire, discuteixen el fet, però aquest intel·ligent filòsof dóna a entendre suficientment els motius de la seva incredulitat —si no hi creu, és perquè li agrada no creure-hi. El que els antics anomenaven amor en aquest cas és el que anomenem platònic, és a dir no era amor sinó amistat. Però els grecs coneixien la diferència entre amor i amistat tan bé com nosaltres —tenien termes diferents per distingir-los: sembla raonable per tant suposar que quan diuen amor volen dir amor, i que quan diuen només amistat volen dir només amistat. I pel que fa a Jenofont i el seu mestre, Sòcrates, i el seu condeixeble Plató, sembla més raonable creure que eren addictes a aquests gustos quan ells o algú entre ells ens ho diu en termes explícits, que no confiar en les interpretacions, per enginyoses i ben intencionades que siguin, de qualsevol home que escrigui a l’actualitat per afirmar que aquestes coses no succeïen. Per no insistir amb Agesilaus i Jenofont, sembla que per una circumstància o una altra Temístocles, Arístides, Epaminondes, Alcíbiades, Alexandre i potser la majoria dels herois de Grècia s’havien encomanat d’aquests gustos. No és que els historiadors es molestin a informar-nos d’això expressament, però apareix col·lateralment en el curs de les transaccions que tenen l’ocasió de relatar.

9 comentaris:

  1. És curiosa i definitiva la darrera frase -"No és que els historiadors es molestin a informar-nos d’això expressament, però apareix col·lateralment en el curs de les transaccions que tenen l’ocasió de relatar"- ja que és un compendi del text perquè dona l'homesexualitat com una cosa normal sense cap mena d'escàndol. Una mica com qui parla de gastronomia i de pas diu que menja cargols!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galde, em limito a reproduir el text original, però començo a pensar que tots els proscrits compartim un toc de genialitat.

      Elimina
  2. si justament llegint sobre la grècia clàssica sembla que no n'hi hagués cap d'heterosexual :P

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pons, de vegades em pregunto com és possible que haguem arribat fins aquí ;P

      Elimina
  3. Però mentre Sòcrates festejava amb Alcibíades, la seva dona Xantipa tenia alguna amant en paral.lel? No tenim gaire notícia de la història de la homosexualitat femenina, no?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja saps, Gemma, que això de la sexualitat femenina es reconeix (i encara) des de fa quatre dies. 'Es normal que no en sapiguem res.

      Elimina
  4. Sócrates deia que la seva dona li donava fills tal i com les oques li donaven oquetes, o quelcom semblant, sort que la dama tenia geni i n'hi feia de grosses. Crec que la poca consideració que tenien les dames, sobretot a Grècia, també afavoria el tema i també penso que a veure si en algun moment ens treure'm de sobre tant d'etiquetatge sobre opcions sexuals, s'acaba un tabú i en comença un altre, sobre certs aspectes d'això que avui en diuen pederàstia també hi hauria moltes coses a comentar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segons com t'ho miris, Júlia, les coses no van canviar gaire per a les dones fins fa quatre dies. Fins i tot ara l'ésser humà tendeix a ser homosocial, és a dir que els homes estan més a gust amb altres homes i les dones amb altres dones.

      Elimina
  5. Cert, però de com estaven a Grècia a com estaven a Roma hi havia força diferència. És clar, sempre parlem dels privilegiats i il·lustrats, jo crec que els esclaus havien d'entomar allò que els caigués, també sexualment. A l'entorn del tema sexual hi hem anat bastint tanta parafernàlia, cultura i la resta, complicant un tema que podria ser molt senzill, que es fa molt difícil fer-ne abstracció, fins i tot en l'actualitat o potser ara més que en d'altres èpoques.

    ResponElimina