dimarts, 9 de juliol de 2013

Perills (i plaers) de la falta de context

He descobert a la tauleta de nit d'en Josep un breu pamflet de la UNAM (Universidad Nacional Autónoma de México) titulat “Contra la homofobia” i firmat per un tal Jeremy Bentham que fàcilment m’esdevé atractiu a través d’algunes informacions que llegeixo a la Wikipedia. En Bentham va néixer el quinze de febrer de 1748 a Londres i és considerat com el fundador de l’utilitarisme modern, una atractiva doctrina que defensa  la utilitat envers la societat en termes de maximalisme hedonístic i disminució del sofriment. La connexió amb l’epicureisme clàssic és servida.

El pensament de Bentham connecta amb un seguit de causes que avui consideraríem com progressistes: drets igualitaris per a les dones, separació entre església i estat, abolició de la pena de mort, drets animals, llibertat d’expressió, dret al divorci, prohibició del càstig físic als nens, supressió de l’esclavisme… I també la descriminalització dels actes homosexuals, que és del que tracta el breu llibret pel qual he encetat l’escrit. No cal dir que Jeremy Bentham no va escriure mai un text titulat “Contra l’homofòbia”, perquè a la seva època la paraula no havia estat inventada, i només cal culpar a l’oportunisme dels editors mexicans la seva utilització anacrònica. L’assaig del filòsof es deia en realitat “Offences Against One’s Self” (“Ofenses contra un mateix”, aproximadament) i advocava per l’eliminació dels càstigs contra els comportaments homosexuals, que no considerava antinaturals, sinó irregulars i no punibles, mentre es realitzessin a la intimitat entre adults que hi consentissin.

El text, de característiques vocacionalment provocatives, romangué inèdit en vida de Bentham i no fou publicat fins l’any 1931, sospito que amb coartades exclusivament acadèmiques, perquè encara passarien algunes dècades fins que els actes homosexuals fossin despenalitzats a la Gran Bretanya. Llegit avui té per a un lector profà l’atractiu d’uns arguments caducs, plens de racionalisme il·lustrat i de sucoses al·lusions al món clàssic, que no convenceran ja ningú, però que admiren tant com entretenen.

A quina classe d’ofenses referirem aquestes irregularitats de l’apetit veneri que són anomenades antinaturals? Si s’amaguen de la mirada pública, no hi hauria d’haver cap motiu per col·locar-les a cap altre lloc: si tenen un lloc, ha de ser aquí. M’he estat turmentant durant anys per trobar, si fos possible, motius suficients per tractar-les amb la severitat amb la que les tracten les nacions europees actualment: però sota els principis de la utilitat no en puc trobar cap.

Després d’aquesta declaració d’intencions, Bentham passa a classificar les varietats del  pecat d’impuresa amb la genialitat que caracteritza els racionalistes maniàtics:
  1. De la pròpia espècie però en un temps impropi: per exemple, després de la mort [sospito que, escrit ara, per qüestions de moda la necrofília seria substituïda per la pederàstia]. 
  2. D’un objecte d’espècie, sexe i temps apropiats, però de part (del cos) inapropiada [sodomia heterosexual].
  3. D’un objecte d’espècie apropiada, però de sexe equivocat. Aquest es distingeix de la resta pel nom de “pederàstia”. [Inexactituds lexicogràfiques a dojo].
  4. De l’espècie equivocada.
  5. Procurar-se la sensació tot sol, sense l’ajuda de cap altra matèria sensible.
Bentham observa a continuació que la número 3 és la més freqüent de totes les irregularitats sexuals i que, per tant, se li haurà de dedicar tractament prioritari. Però això ja ho farem demà, oi?

Abans de deixar-ho per avui no em puc resistir a comentar les estranyes disposicions pòstumes que Bentham va establir segons les quals a la seva mort donava el seu cos a la ciència perquè fos disseccionat i posteriorment preservat en forma d’auto-icona. El seu cap i els ossos foren exhibits en un armari de fusta, l’esquelet amb un farciment de palla i vestit amb les seves robes. El cap es va intentar momificar, però el resultat fou tan macabre que es preferí substituir-lo per una rèplica de cera sobre la qual s’hi aplicaren els cabells autèntics de Bentham. El tètric conjunt fou adquirit l’any 1850 per l’University College de Londres on crec que encara es pot visitar; però també podeu utilitzar aquest enllaç per una experiència virtual i interactiva.

14 comentaris:

  1. És un text estrany perquè hi havia quasi unanimitat que el pecat contranatura era un dels vicis més excecrables del món.

    Sempre és bo veure els qui trencaven motllos -encara que fossin editats molt més tard- i van fer evolucionar el món.

    Si a més a més el podem veure en 3D això li dona un plus de modernitat kistch gens menyspreable!

    Esperarem a demà.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galde, no he entès mai perquè es parla d'actes contra natura quan es produeixen a la natura sense necessitat de forçar res.

      Elimina
    2. La natura inclina a les bèsties a la reproducció. Qualsevol acte sexual que no tingui com a finalitat la reproducció va en contra de la natura. Amén.

      Elimina
    3. Diria més aviat "anem". Això no passarà aquí.

      Elimina
  2. Passar qualsevol dia i pràcticament a qualsevol hora per un campus de la UNAM confirma que feliçment hom ha seguit els raonaments del Bentham fins a les últimes conseqüències.

    ResponElimina
  3. sorprén que hi hagués una ment tan oberta pel seus temps. El vaig a veure en 3 D

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sorprén, Francesc, però també fa molta companyia.

      Elimina
  4. EL 15 de febrer de 1748, no UN...
    d'en Josep No de Josep...

    Què et passa, Allau?
    Necessites vacances?

    Perdona, avui tinc un dia Rottenmeyer.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, qui no necessita vacances? Bé, sí, els jubilats.

      Elimina
  5. les coses de cera sempre m'han fet una mica de mania, com la gent que es fica a casa dels altres per dir-los el que han de fer. Vaja el 99% de la societat, manta vegades. Oh! sóc una maniàtica! Caxis!

    ResponElimina
  6. Clídice, mania total. Acabo de veure un Benny Hill de cera i trigaré a recuperar-me.

    ResponElimina
  7. Em ve al cap el patiment d'Alan Turing i tants d'altres...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi, a posteriori tots podem passar per il·lustrats, però és ben meritori que algú pensés en aquestes coses tan aviat.

      Elimina