dimecres, 24 de juliol de 2013

Polimorf i pervers

Farà una mica més d’una dècada i mitja que vaig deixar de llegir les noves novel·les de John Irving que tant m’havien agradat uns anys abans. De sobte em semblaren redundants, discursives i sense un objectiu clar, el que (tractant-se de llibres llargs i prolixos) suposava una pèrdua considerable de temps lector. Sense arribar-me a preguntar si potser era jo qui havia canviat, no vaig voler tornar a “El món segons Garp”, “L’hotel New Hampshire” o “Prínceps de Maine…” per verificar-ho.

No ha estat fins a la publicació enguany de ”Personas como yo”” —que ha rebut opinions força encoratjadores i que tracta del fascinant món de les dissidències sexuals—, quan he decidit tornar a fer un tast temptatiu de la prosa d’Irving. Aclareixo d’entrada que ho he fet amb una versió castellana de Círculo de Lectores, que bàsicament és la mateixa de Tusquets. Vull dir que comparteixen traductor, Carlos Milla Soler (la feina del qual no m’ha entusiasmat), encara que a la pàgina web de Tusquets el nom d’aquest mitjancer crucial no hi figura enlloc. Aquesta absència em sembla tan significativa com tants altres atemptats a la salut editorial del país: es diria que tot això no importa gairebé ningú. I així ens va.

He sentit dir que la versió catalana de Marta Pera Cucurell per a Edicions 62 és bona i, en titular-la “En una sola persona”, respecta el títol anglès original, el qual prové d’una cita del ‘Ricard II’ de Shakespeare. Però millor anar al gra: la novel·la narra en primera persona i ja des del final de la seva vida la biografia de l’escriptor Billy Abbott, nascut a un petit poble de Vermont, amb un pare que no va arribar a conèixer i una mare que sembla reprimir un secret. El llibre se centra especialment sobre l’adolescència i primera joventut del protagonista (encara que de manera molt “Irving” se’ns van avançant fragments d’escenes futures) i més especialment sobre la seva sexualitat, ja que ben aviat Billy descobreix que és bisexual i ho assumeix plenament quan es deixa seduir per la bibliotecària del poble, una dona madura que amaga un misteri entre les cames.

John Irving ha confessat que, tot i que “In One Person” no és una novel·la estrictament autobiogràfica, sí que ho és en el sentit que l’autor decideix fantasiejar sobre com podria haver estat la seva vida si hagués cedit a algunes pulsions adolescents. Si bé mereix la meva simpatia que Irving gosi enfrontar-se als seus dimonis particulars, la bisexualitat planteja problemes de representació que rarament la fan creïble llegida sobre la pàgina. Contemplada amb desconfiança pels uns i els altres —els heterosexuals la veuen com una doble amenaça, mentre que els homosexuals la consideren l’excusa d’algú que no gosa sortir de l’armari—, hi afegeixo la meva reticència com a lector que no s’ha acabat de creure els amors de Billy Abbott, amant a temps parcial tant d’homes musculats, de dones de pits petits i de transsexuals no reassignats.

“In One Person” és allò tan carregós: una novel·la didàctica, és a dir, amb missatge. Que el missatge sigui, de forma explicitada amb totes les seves lletres, “no permetis que et pengin etiquetes que no t’hagis volgut penjar tu mateix” és totalment defensable. I l’Irving, com a pare d’un fill gai, ve carregat d’esperit vindicatiu, disposat a fer miques tota mena d’intoleràncies. 

Dit això, tanta bondat d’intencions no afegeix ni un mil·ligram de qualitat al llibre, on francament tampoc acaben passant tantes coses. Per ser una novel·la d’Irving, la peripècia és menor i rarament sorprèn. Cap personatge, ni tan sols Billy Abbott, assoleix la tridimensionalitat, i molt menys me l’he cregut com a escriptor. Curiosament tots els elements típics d’Irving hi són (Nova Anglaterra, la iniciació en braços d’una dona madura, la lluita lliure, Viena, criar-se a un internat, l’accident de cotxe, els ossos (aquí com a tribu gai)), però no arriben a quallar. Les escenes, que solien ser excèntriques i desopilants, sonen ara forçades, artificioses, teatrals. Hi ha molt de teatre literal a “In One Person”, sobretot moltes transfusions de Shakespeare i Ibsen; i encara que em sembli una discussió interessant, els comentaris de text estan fora de lloc dins d’una novel·la.

Els primers capítols, amb la presentació de la família rara del protagonista i la multiplicació dels fronts del desig (Ellaine, Kitteridge, la senyoreta Frost) sosté prou bé l’interès. Tot i això sobta l’alta densitat d’anomalies sexuals que es troben en aquest llogarret de Vermont i la franquesa amb la que es discuteixen i s’accepten resulta anacrònica per l’època. Cansa una mica el monotematisme sexual amb la insistència en els seus aspectes més obscens i grollers, com si el novel·lista entrés en un paroxisme infantil del tipus caca-tita-cul. 

Tampoc és acceptable la innegable misogínia que amara les pàgines del llibre. Mentre que la majoria dels heterodoxes sexuals que hi apareixen han nascut com a mascles i representen gairebé sempre figures positives, les dones són presentades invariablement com caricatures de tot el que cal evitar. L’àvia, la mare i la tia de Billy són harpies castradores, la cosina lesbiana queda definida per la seva crueltat verbal, i les amants del protagonista, quan no són manipuladores són intolerants. Queda Ellaine, una incògnita de personatge (prim com un paper de fumar), que sota el seu rètol de “millor amiga del narrador” fa les funcions de “sparring” perquè Billy no acabi parlant a l’aire, com si fos boig.

Amb tots aquests “peròs”, i reconec que són grans “peròs”, la novel·la supera els dos terços de les seves pàgines amb una certa alegria i sense que el lector (és a dir jo) senti ganes d’assassinar ningú. Tot seguit comencen els horrors narratius que Irving ens depara. Arriba la guerra del Vietnam i allí moren els personatges (masculins, heterosexuals i secundaris) que ens havien estat presentats a la primera part, més per posar nom a la tragèdia que per cap necessitat narrativa.

Anys més tard (principis dels 80) irromp la sida. Aquí mor la majoria de personatges “amb frase”. Irving, amb malèvol esperit melodramàtic, no ens estalvia ni un sol detall repugnant de les malalties oportunistes que afligeixen les víctimes del virus. Per arrodonir la feina, hi afegeix una fòbia contra els mascles (de qualsevol espècie) i tres suïcidis “tutti fruti”, com si aquesta fos la resposta de rigor quan la malaltia ataca.

Les suposades revelacions finals es claven una panxada sobre la superfície turquesa de la piscina: ni sorprenen ni interessen. Irving no ha entès res i, a més, ho dissimula malament.

12 comentaris:

  1. D'això se'n diu recuperar un lector amb força... crítica!

    ResponElimina
  2. Respostes
    1. N'he conegut de millors. Aquesta té perill.

      Elimina
  3. El john irving no es aquell de les Normes de la casa de ls Sindria? Buff quina peli més odiosa, com els seus llibres siguin igual es normal que siguis crític amb ell

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, és el mateix; però el llibre del que era l'adaptació estava bé.

      Elimina
  4. Res puc dir sobre Irving, i menys sobre aquest novel·la perquè no l'he llegida. Com que t'acostumo a creure, m'estalvio més d'una lectura.

    Sobre la bisexualitat hi hauria moltes coses a dir. La sexualitat en general és un tema complex. Des que no serveix només per reproduir-se s'ha convertir en una pràctica plena de matisos. Potser tants com practicants.

    En tot cas, em venia de gust fer una afirmació d'aquelles que, tenint en compte el que he dit, gairebé ningú hi estarà d'acord. La bisexualitat estricta no existeix. Hi ha una inclinació sexual ben dibuixada, cadascú la seva, i després hi ha tendències afegides que tenen a veure amb les pulsions i la formació de la personalitat. Hi ha heterosexuals, per exemple, que tenen relacions homosexuals no perquè els agradin els individus del seu sexe sinó perquè tenen fixacions sexuals. És el cas de la fixació genital com a element simbòlic. És a dir, l'atracció que un home pot sentir pel penis d'un altre home té a veure amb la masculinitat representada pels genitals masculins i la importància, inconscient o no, que li donen al seu propi sexe. Poden tenir una relació sexual amb un altre penis però no l'estan tenint amb l'home que l'anima.

    Se'n podria parlar "largo y tendido", però de moment ja m'he esplaiat prou.

    Si algú vol fer deures durant aquestes vacances, l'estiu és procliu a les noves experiències.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És en tot cas una etiqueta que fa de mal posar. De totes maneres jo a les vacances evito el turisme sexual.

      Elimina
    2. Enric, què tal si te "alargas y tiendes" en una entrada a Bereshit? tinc moltes preguntes.

      Elimina
    3. Uf, kalamar! Demanes molt! No tinc tendència a esplaiar-me parlant de sexe en el blog (pops i pubis a banda). És molt delicat. De tota manera, en el segon número de "Tentacles", que estarà dedicat a l'alter ego, parlaré d'alguns aspectes del sexe i la formació de la personalitat, però centrat en un aspecte molt concret del sexe. Si tens paciència, veuràs com em poso de quatre potes en un tema molt pelut.

      Elimina
  5. Amb La quarta mà vaig tenir prou. I aquesta tothom la posa pels núvols; sort que ens avises, Allau.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No he llegit "La quarta mà" i també podria ser que m'equivoqués. Si la posen pels núvols, deu ser que els ha agradat.

      Elimina