divendres, 31 de març de 2017

A la glacera no se senten els teus crits

«Fortitude» és un «thriller» de la Sky Atlantic que es va estrenar el gener de 2015 amb 12 episodis. Enguany s’ha passat una segona temporada d’uns altres 10, però encara no l’he vista. Fortitude és una comunitat fictícia d’unes 700 persones a les illes Svalbard de la Noruega àrtica, on conflueixen persones de diverses nacionalitats, encara que a la pantalla tothom sol parlar en anglès. En el primer capítol se’ns informa que el lloc és molt tranquil i que el crim és pràcticament inexistent, signe inequívoc que els cadàvers no trigaran a amuntegar-se, com així acaba succeint.

Rodada en realitat a Islàndia, un punt fort d’aquesta sèrie és l’ambientació en uns paratges monumentalment desoladors, on la neu, el gel i el mar configuren relleus d’una bellesa que talla l’alè. Paisatges, per cert, on cal transitar sempre amb el fusell a l’espatlla, perquè hi ha un os polar a cada cantonada. Aquest entorn, juntament amb el sentiment de comunitat aïllada, és el que dota de personalitat a «Fortitude»; però també un tractament morós i una mica morbós de la trama que Simon Donald, l’autor del guió, emparenta amb David Lynch.

Confessaré que vaig començar aquesta sèrie una mica enganyat, ja que pensava que la seva intriga seria exclusivament criminal. I és cert que aquesta part hi és, però també conté drama psicològic i, el que és més important, un fil d’eco-thriller al qual potser en Salvador Macip no li faria fàstics. Potser el que he entomat pitjor és el nivell d’horror gràfic, sigui en autòpsies i altres procediments mèdics, sigui en esbudellaments realitzats per aficionats.

«Fortitude» compta amb un poti-poti de solvents actors de diverses nacionalitats, encapçalats per l’irlandès Richard Dormer (Beric Dondarrion a «Joc de trons») i la danesa Sofie Gråbøl, enormement popular a Gran Bretanya gràcies a «Forbrydelsen - The Killing». El prestigi i l’experiència l’aporten el britànic Michael Gambon i l’americà Stanley Tucci; mentre que la «nostra» Verónica Echegui carrega amb un paper de pes, que defensa molt bé (i, a més està molt guapa).

«Fortitude» presenta bons acabats, bellesa natural, moments d’impacte i un toc personal. Potser la trama biològica no acaba d’estar ben explicada i tanta sang i víscera no són plats del meu gust; però la recomanaria sobretot a aquells a qui no els disgusti que escabetxin sobtadament i amb sadisme algun dels teus protagonistes favorits. No sé si veuré la segona temporada. M’ho pensaré.

4 comentaris:

  1. Vaig intentar-ho amb la primera temporada però no la vaig poder acabar. Em semblava que navegava sense gaire rumb i avançava poc a poc, tot i que estic d'acord que l'ambientació era bona i elplantejament inicial prometia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Llàstima, m'hagués agradat saber la teva opinió sobre la subtrama "científica".

      Elimina
  2. Si al Macip no l’ha convençut no es gaire bona publicitat

    ResponElimina
    Respostes
    1. Home, va be buscar sempre una segona opinió...

      Elimina