dijous, 2 de març de 2017

Gossos i «tacos»


Després de l’excel·lent impressió que a casa va deixar «No voy a pedirle a nadie que me crea» de Juan Pablo Villalobos, van apareixent-me misteriosament a la tauleta de nit altres obres de l’autor. «Te vendo un perro» és de gener del 2015 i diria que encara m’agrada més que la del Premio Herralde.

En un decrèpit edifici de Ciutat de Mèxic, on tots els pisos estan ocupats per persones de la tercera edat, els veïns omplen els seus dies amb animats clubs de lectura al portal, sota la batuta de la decidida Francesca (pronuncieu Frantxesca). Teo, el narrador, té setanta vuit anys, acaba de traslladar-se a l’edifici i refusa unir-se a la tertúlia literària. Teo havia sigut venedor de «tacos» i en la seva joventut havia intentat ser pintor, igual que el seu pare. Teo té una fe absoluta en la «Teoria estètica» d’Adorno, que utilitza per a tot, especialment per treure’s de sobre trucades de teleoperadors. Les seves ocupacions principals són racionar-se els estalvis per poder continuar bevent cervesa i tequila el màxim temps possible i resoldre la tensió sexual triangular que hi ha amb Francesca i amb Juliette, la verdulera subversiva.

Tots aquests fets del present es van alternant amb la crònica familiar de Teo, la qual abunda en morts paternes i canines, mentre frega tangencialment la història artística del país durant el segon terç del segle XX (Diego Rivera, Juan O’Gorman, Manuel González Serrano…) Podeu comptar que tot és seriosament delirant i absolutament divertit sense necessitat que Villalobos incorri en la pallassada.

Al vigor de la festa hi contribueixen una bona col·lecció de secundaris, com Willem (el pudibund mormó de Utah), Mao (peruà-xinès, clandestí i maoista) o Papayón (inspector veterinari amb ínfules de novel·lista). I mil trepidants circumstàncies més, com una invasió de paneroles (vençudes per mètodes musicals) o la desaparició d’una llauna de «jalapeños» que tindrà dramàtiques conseqüències ulteriors. Fins i tot el «Palinuro de México» de Fernando del Paso roba diverses escenes còmiques, sempre des de l’admiració.

Com que Villalobos potser té por que una deliciosa novel·la còmica com aquesta no sigui suficient en temps tan il·luminats com els nostres, hi introdueix una mica de metaficció, quan Francesca s’entesta a pensar que Teo és un escriptor de novel·les. Que la novel·la que acabarà escrivint és la que hem estat llegint és una solució previsible que, afortunadament, no invalida tota la resta.

He d’advertir a les ànimes sensibles que a «Te vendo un perro» es maltracten un munt de gossos, però que són gossos literaris, d’aquella raça que ni respira ni pateix. Acabada la lectura, potser us mirareu amb aprensió la carn dels «tacos» que us han servit a la cantina mexicana de torn. Però això és inevitable si llegeixes un deixeble confés de Jorge Ibargüengoitia. Matilde Urbach, si no l’has llegit, ja trigues.

I, sapigueu-ho, el que recomano a la Matilde, va a missa. Com si diguéssim.
Fumigaron el edificio y tuvimos que quedarnos afuera todo el día. Empezaron a cortar el agua a diario, porque había sequía. Los canapés del «vernissage» de la exposición de pajaritos de migajón estaban echados a perder y hubo diarrea generalizada. Cambiaron al repartidor del supermercado, acusaron al nuevo de robarse una lata de chiles jalapeños. Se fundió la lámpara del tercer piso. Alguien dejó el portal abierto y se metieron los mormones, que fueron tocando de puerta en puerta. La tertulia leyó «Palinuro de México» en la edición de las obras completas de Fernando del Paso del Fondo de Cultura Económica, en la que también se incluía «José Trigo». Mil doscientas treinta páginas, tapas duras, tres kilos y medio (los que tenían artritis estaban dispensados). Se recolectaron firmas para que volviera el antiguo repartidor. Se fundió la lámpara del primer piso. Las cucarachas, tan campantes.
Sublim!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada