dimarts, 21 de març de 2017

Pacte amb el diable

De vegades, per a la seva desgràcia, les pel·lícules aparenten ser la pitjor versió d’elles mateixes. Això és el que passa amb «The Founder» (El fundador) de John Lee Hancock; perquè, siguem sincers, ¿a qui l’interessa que li expliquin la biografia de Ray Kroc, el creador de l’imperi universal de les hamburgueses McDonald? Davant d’aquest panorama, hom no pot evitar la sospita que es trobarà davant de l’enèsima representació del somni americà: el triomf d’una voluntat més tossuda que brillant. I, és clar, això és el que es llegeix en primera instància, tot i que el guió de Robert D. Siegel amaga més d’una perversa subtilesa que no costa gaire de descobrir.

Per descomptat Ray Kroc, autoerigit com «el fundador» de la marca, mai no va inventar res, només introduí testosterona empresarial a les idees amorosament conreades pels germans McDonald. El que fa mig segle hauria esdevingut hagiografia de l’emprenedor amb èxit, es converteix ara en una denúncia (tèbia) de la depredació capitalista, que amb una mica de projecció es podria interpretar com un signe de vampirisme o fins i tot de pacte faustic.

Michael Keaton (que fa de Kroc), supleix la seva efígie antipàtica amb dosis considerables d’energia que aconsegueixen dur-lo ben amunt. Interpreten els germans McDonald dos secundaris de luxe: Nick Offerman (de «Parks and Recreations») i John Carroll Lynch (l’adorable marit de Frances McDormand a «Fargo»), qui en un paper gairebé mut s’endú totes les escenes on apareix. Laura Dern fa el sempre galdós paper de l’esposa que pateix, mentre que B. J. Novak resulta molt aprofitat en el seu curt paper.

«The founder» s’explica amb més invenció i trempera del que mereixen els seus orígens espuris. La fotografia de John Schwartzman conspira amb l’arquitectura tipus «Futurama» de neons dels temples de menjar ràpid dels anys cinquanta. I pot presumir d’una banda sonora sublim. Esperava impacient els crèdits finals per conèixer l’autor de la partitura. Carter Burwell, no podia ser de cap altra manera. I, gràcies siguin donades al Cel i a YouTube que aquesta meravella musical sigui accessible a tothom.

No sé com haurà caigut aquesta pel·lícula a la companyia mare, quan deixa tan clar que els seus fonaments parteixen d’un veritable robatori. A partir d’això, que pretenguin ser un dels pilars de la societat americana només pot pudir a cinisme. «The Founder», inesperadament molt recomanable.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada