dimarts, 28 de març de 2017

Elogi de la follia

Cada dia que passa sembla més difícil definir allò que abans anomenàvem còmodament la bogeria. Entre l’avanç en l’eficàcia dels psicofàrmacs i un tracte més respectuós envers el pacient, temibles institucions com eren els manicomis han esdevingut cosa del passat, mentre que la psique descontrolada sembla dependre pel seu amansiment d’una bona afinació en la prescripció medicamentosa. I tanmateix una malaltia mental encara és l’origen de tremendes bretxes familiars de sutura difícil, més aviat invitacions a la fuga.

De trobar alguna esperança dins de la follia sembla anar «La pazza gioia», del sempre interessant Paolo Virzì. Ho han traduït com «Locas de alegría», encara que és més exacte dir-ne «Loca alegria», com han fet en algun país sudamericà. A Itàlia ha estat un èxit considerable i l’han comparada amb «Thelma and Louise», símil tan fàcil com desencertat.

«La pazza gioia» narra l’encontre a una institució psiquiàtrica de dues malaltes mentals que no podrien ser més oposades i la seva posterior fuga, absurda, atrabiliària, però també riquíssima en incidents i reverberacions. Beatrice (Valeria Bruni Tedeschi) és una dona manaire, classista, mitòmana i amb una opinió contundent (i pirada) reservada per a cada cosa; boja en el sentit més efervescent de la paraula. Mentrestant Donatella (Micaela Ramazzotti, muller del director) concentra el seu drama cap a endins, amb tot el dolor de qui ha de lluitar per una façana de seny contra una façana d’amor. La seva és una bogeria prenyada de perill.

Sembla que el film ofereix una visió força documentada de l’estat de la qüestió a Itàlia i la principal institució retratada no podria ser més compassiva i ben intencionada. El problema rau doncs en el difícil encaix de la bogeria enmig de la vida quotidiana, especialment en relació a la teva pròpia família. Sense ocultar mai aquesta incomoditat, la pel·lícula introdueix també moment de benvingut humor i unes gotes de melodrama, inevitables, tot i que espremuts en excés.

Micaela Ramazzotti està molt bé en un paper interioritzat en extrem i de molt poques paraules. Però el veritable triomf del film és Valeria Bruni Tedeschi, una actriu guapa i sensual, càlida i boja, en el millor sentit de la paraula. La seva presència constant, desbordada i loquaç, insufla a «La pazza gioia» una vitalitat efervescent que s’atura a temps de no esdevenir carregosa. Sense ella, el film seria merament correcte, però la seva participació és l’espurna que converteix el visionat en una experiència única. Brava!

5 comentaris:

  1. Excepcional, gràcies l'he anada a veure avui després d'haver llegit la teva crítica i ha estat una estona impagable!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No saps com m'alegra, Lolita, el teu comentari.

      Elimina
  2. Immensa la Bruni, el dia abans havia retornat a veure Júlia, amb la Redgrave, i me la va recordar molt. Fa imprescindible la v.o. La peli em va agradar força, exceptuant la berlanguiana part central, on sembla que se li va una mica l'olla, inclosa l'escena a la que apareix la mara de la Bruni i es fan amb el cotxe, amb el que busquen expresa i clarament, diria jo, recordar a Thelma i Louise.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser sí que en algun moment el guió es torna tan boig com les protagonistes.

      Elimina
  3. We are protecting the Army, Navy, and Coast Guard. Let us protect you. Start your FREE trial.

    ResponElimina