dimarts, 7 de març de 2017

Allò que no es pot dir

L’iranià Asghar Farhadi, amb un bagatge de només set pel·lícules, ja és un dels cineastes en actiu més importants del planeta. Caracteritzat per un absolut respecte pels seus personatges, unes trames que proposen complexes qüestions morals i un desenvolupament de l’acció totalment orgànica, cada nou film seu és motiu per la joia del cinèfil. L’únic problema que té Farhadi és que va tocar el cel amb «Nader i Simín, una separació» l’any 2011 i probablement tota la seva filmografia posterior es mesurarà (negativament) en relació a aquell film. Això probablement passarà amb aquest «El viatjant», de peripècia més minsa i sense tantes ramificacions com les que oferia «Una separació».

Davant del perill d’esfondrament de casa seva, el jove matrimoni format per Emad i Rana, es veuen obligats a traslladar-se a un apartament que els ofereix un amic, sense sospitar que la identitat de la llogatera anterior acabarà incidint en les seves vides en forma d’agressió a la muller. Paral·lelament a l’estudi de les conseqüències d’aquest incident, assistirem als assajos i posterior estrena d’una versió d’aficionats de «La mort d’un viatjant» d’Arthur Miller, on Emad i Rana interpreten els papers protagonistes. El títol de la pel·lícula i la seva relació amb la peça de Miller es descobrirà en els minuts finals, encara que no crec que mereixi el valor simbòlic que se li dóna. Igual que em passa amb la metàfora de l’edifici en estat ruïnós: crec que al cinema de Farhadi no li calen lectures al·legòriques, el seu lloc és el realisme humanista.

Dit això, no sé per on començar a enumerar les moltes coses que m’agraden d’aquesta pel·lícula. Compta amb un guió de ferro que segueix les passes d’una perquisició criminal, intercalada amb altres fets més quotidians, just com la pel·lícula de la que parlava ahir, però amb tot el tremp que allà faltava. El retrat del dia a dia de la classe mitjana de Teheran no deixa mai de fascinar-me, tan lluny i tan a prop! Les interpretacions tenen totes el to just, encapçalades per la Rana magistralment interioritzada de Taraneh Alidousti i l’Emad progressivament incendiari de Shahab Hosseini i merescudament premiat a Berlín.

M’intriga saber com s’haurà rebut el film al seu país d’origen, però vist amb ulls occidentals clama al cel l’ambigüitat amb la que es tracta la seva qüestió central. Queda clar que Iran és un país molt purità (nosaltres també vam passar per aquesta galdosa fase) i que el caire sexual de l’agressió que pateix Rana mai no arriba a ser verbalitzat. Aquest fet no pas menor, omple d’insuportable tensió cada minut de la pel·lícula i justifica la profunda incomprensió entre els personatges i la seva crisi final. Qualsevol obra d’art que mostri que l’obscurantisme i les mitges veritats no condueixen a res de bo, ja em té el cor robat. I aquí la maniobra s’executa sense ni una sola gota de greix.

No m’agradaria que l’immens valor d’aquest film quedés eclipsat per qüestions polítiques que només tenen a veure amb la megalomania del president americà. «El viatjant» és cita obligada per a tothom que s’interessi per una narrativa adulta sobre l’ésser humà iranià o barceloní, tant se val. Excel·lent.

9 comentaris:

  1. A mi gairebé m'ha agradat més que l'altra que menciones a la qual li vaig trobar massa 'ramificacions'

    ResponElimina
    Respostes
    1. Seran matisos en tot cas que no neguen la qualitat de l'obra.

      Elimina
  2. També jo dubtaria si m'hagués de quedar amb una, tot i que el pes de la narració a aquesta em sembla un xic desequilibrat pel gir que dóna a partir de l'aparició del titular de la història. No recordo haver vist mai tan ben retratada una humiliació, i encara que tens molta raó senyalant l'obscurantisme a l'origen de tot el que passa, crec que el gran valor d'aquesta pel·lícula és aquest retrat, independentment de les causes que la provoquin

    ResponElimina
    Respostes
    1. Però la humiliació queda accentuada i és més dolorosa encara, crec, per la impossibilitat de verbalitzar-la.

      Elimina
  3. Si val per Teheran i Barcelona, o Tombuctú, és que és bona. La universalitat no és mai sobrera.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els Homo Sapiens que hi ha pertot arreu.

      Elimina
  4. També és una pel·lícula sobre la por a afrontar la realitat, hi ha omissions i eufemismes, obligats, suposo per la censura. Les parelles ni es parlen clar ni tan sols es besen...i és una pel·lícula gran, com bé dius tu, perquè arribes a sentir llàstima d'un personatge odiós -no l'hem vist actuar de forma que li puguem tenir mania-i és gran la capacitat de perdó de Rana, la seva bondat i el terrible temor a Alà.

    ResponElimina
  5. És ben bé el que claves en el títol: Allò que no es pot dir.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan no es poden dir les coses clares, tothom pot refugiar-se en la ignorància.

      Elimina