dimecres, 7 de juny de 2017

Espies de broma i altres que no ho són tant (i 2)

Confidències a l'aigüera
I d’una broma d’espies a una ficció que es pretén més seriosa. «The Americans», la sèrie televisiva del canal per cable FX, escrita per Joe Weisberg i estrenada el 30 de gener de 2013, ens trasllada a la desagradable època del final de la Guerra Freda, situada a principis dels anys 80 sota l’encara més desagradable empara de la presidència d’un tal Ronald Reagan.

El protagonitzen el matrimoni d’espies russos, format per Elizabeth (Keri Russell) i Philip Jennings (Matthew Rhys), infiltrats a Washington i posant com a família típicament americana amb els seus fills Paige (Holly Taylor) i Henry (Keidrich Sellati). El serial s’inicia amb una aposta forta ja que l’agent del FBI Stan Beeman (Noah Emmerich) s’instal·la amb la seva família a la casa del davant dels Jennings i el primer que l’espectador sensat es pregunta és quan podrà durar aquest joc del gat i la rata (resposta: sis temporades).

El secret de l’èxit o el fracàs de «The Americans» és que l’espectador arribi a identificar-se amb la pervivència del secret dels Jennings, encara que siguin els «dolents» virtuals de la trama. Confesso que em va costar interessar-me per ells. Russell i Rhys són atractius, però a un nivell quasi de telefilm, sense el carisma de tants matrimonis televisius recents (The Soprano, Breaking Bad, House of Cards…); per tant el fet que sigui una parella de conveniència que al cap dels anys potser s’acaba enamorant, tampoc és una subtrama que em tregui la son, per molt que els actors que els representen siguin parella a la vida real.

En quant a les dificultats de continuar espiant amb fills adolescents a casa, no és un problema que m’afecti en absolut (i preferiria que a les sèries no hi hagués la nosa de cap protagonista adolescent, que són sempre un dispendi d’energia).

I mira, sembla que la sèrie no comença bé; però allà cap al capítol 5 o així —serà perquè ja t’has familiaritzat amb els personatges i amb la roba tan horrible que es vestia als anys 80—, l’interès comença a remuntar. Serà per les dues enamorades traïdores, la dramàtica Nina i la tragicòmica Martha; serà per l’intercanvi de perruques i postissos capilars; serà pels «clips» musicals de hits de la meva joventut; serà per aquesta monumental actriu que és Margo Martindale (que em temo que rarament veurem en temporades posteriors).

O sigui que la primera temporada acaba en punta, amb un vertiginós capítol final de salvacions a l’últim segon. Elizabeth i Philip Jennings encara no em cauen gaire bé; però, si han sobreviscut sis temporades, deu ser que no m’hi fixo prou. Els concediré una moratòria.

4 comentaris:

  1. A mi tampoc m’agrada veure adolescents pel mig de la trama, ni l’amor ja posats. La música dels 80 no em recorda res. Ja veig que la sèrie no està pensada per mi

    ResponElimina
    Respostes
    1. Només si t'interessa la prehistòria.

      Elimina
  2. Doncs els adolescents d'aquesta història que ja he vist sencera són, amb el temps, d'allò més interessant. Però molt, eh? Em guardaré de fer cap spoiler però no em puc estar de dir-te que si segueixes mirant i mirant, la gran Martindale se't tornarà a aparèixer. Queda clar que, si he vist tota la sèrie, és perquè em va enganxar. A veure que passa amb l'Allau.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada que em reptis: si l'estàs veient sencera serà que la cosa va a més. Gràcies, Glòria.

      Elimina