dijous, 1 de juny de 2017

Fi de segle (1)

"Melisande" de Fernand Khnopff, pastel basat en el drama de Maeterlinck, o el pitjor que el simbolisme belga va ser capaç d'oferir al món.
Quan el visitant dels Musées royaux des beaux-arts de Bèlgica arriba a la secció anomenada Musée Fins de siècle, comença a mostrar símptomes de saturació. De fet, la visita a aquestes plantes cada vegada més subterrànies es desenvolupa en una solitud una mica tètrica que algunes teles francament «pompiers» només fan que exacerbar. Aquesta nova ala es va inaugurar l’any 2013 a partir dels fons del clausurat Musée royal d’art moderne i, com el seu nom indica, inclou peces (pintures, escultures, ceràmica, mobiliari, escenografia…) del període que va de 1868 fins a 1914.

"La natura", Alphonse Mucha
Es tracten d’uns anys particularment fèrtils per les belles arts belgues, tot i que no sempre la seva expressió sigui del meu gust (especialment quan es posen simbolistes o abusen d’un realisme llepat); però, si s’espigola amb compte es poden descobrir algunes alegries. Com passa amb la seva col·lecció de peces «art nouveau», ja sigui la deliqüescència decorativa d’una escultura de Mucha o bé el modernisme molt més saludable de Victor Horta, potser un dels representants d’aquest estil menys mòrbids que conec.

Cadira de la casa Aubecq de Victor Horta
Hi ha també alguna obra forastera però apreciable, firmada per primeres espasses com els francesos Alfred Sisley, Auguste Rodin, Pierre Bonnard o Paul Gauguin. Bonnard és un pintor que cada dia que passa m'agrada més. Sap retratar molt bé la sensualitat domèstica i nostàlgica des del punt de vista d'un observador masculí i madur, potser repapiejant, tot i que estèticament impecable.

"Nu à contre-jour", Pierre Bonnard.
El calvari bretó de Gauguin, potser és més complicat en l'àmbit de la pintura religiosa, que en el caramull de sensacions oposades d'aquest museu. És, en tot cas, una de les mostres de religiositat exsangüe menys encisadores des del concili Vaticà II. Com que això és un fulletó, Gauguin el veuran demà.

2 comentaris:

  1. Jo he anat aprenent a apreciar Bonnard. És molt bo. De vegades els meus ulls no saben mirar i un dia salta l'espurna. De Fernand Khnoppf he vist coses més reeixides que aquesta inofensiva Melisande de rebedor de burgesos cursis.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La de Khnopf és la peça destacada del mes al museu. Si no, de què?

      Elimina