divendres, 30 de juny de 2017

Horta en sabatilles


Simplificant i molt, igual que Barcelona té Antoni Gaudí, Brussel·les pot presumir de Victor Horta que amb els seus edificis escampats per la ciutat l’imprimí una poderosa personalitat. Nascut a Gant l’any 1861 i mort a la capital el 1947, la seva llarga carrera se sol associar amb l’«art nouveau», estil del qual és un dels més conspicus conreadors. Lluny de la genialitat d’un Gaudí, Horta es mostra sempre raonable i elegant (segurament hauria abominat dels excessos decoratius d’un Puig i Cadafalch o un Domenech i Montaner).


Vaig prendre contacte amb la seva característica manera de fer als Magatzems Waucquez, actualment seu del Centre Belge de la Bande Dessinée. I fins molt més tard no vaig descobrir que l’estació central de Brussel·les, malgrat la seva aparença totalment «art déco», era un projecte seu de 1912, llargament postergat, i no inaugurat fins el 1952.


Contemplar altres mostres del talent d’Horta no és difícil, però obliga a una planificació disciplinada que només els bojos de l’arquitectura estaran disposats a assumir. Per a la resta, el més recomanable és acostar-se a l’Hortamuseum del barri de Saint Gilles. Es tracta de l’habitatge i el taller adjunt que l’arquitecte va dissenyar per ús de la seva pròpia família (matrimoni i una filla, més cambra de convidats i dormitori pel servei). És un edifici d’escassa planta i vocació vertical, que floreix màgicament entorn d’una escala central.


L’inevitable flux turístic converteix la visita en una experiència una mica claustrofòbica, però fent les degudes abstraccions no costa gaire entendre que en aquesta casa s’hi podia viure molt rebé en el sentit més burgés de la paraula. Només cal veure el dormitori de la filla a l’àtic, amb hivernacle incorporat per enamorar-se de la casa. No tot el mobiliari i la decoració són els que es trobaven aquí originalment, però sí que pertanyen a la mateixa època.


Dins del museu està prohibida la fotografia, el que potser és una benedicció, perquè ¿qui vol topar-se amb una colla de sòmines fent-se selfies davant de la llar de foc o el vitrall del saló? [Totes les imatges les he manllevat de la seva web]. No digueu que no són una delícia.






2 comentaris:

  1. Té mira, a mi l'Art Nouveau m'angoixa d'allò més. Claustrofòbia pura, tot fa la sensació de tenir més coses de les que toquen. Tanta boniqueria m'embafa. Què té de mal el minimal?

    ResponElimina