Fred als peus: la sèrie

«Trapped» (Ófærð/Atrapados) és una sèrie islandesa, que participa de la incomprensible moda del «nòrdic noir» que ens ha envaït d’uns anys ençà. Parteix d’una idea de Baltasar Kormákur, el cineasta més conegut de l’illa, que també dirigeix algun dels episodis. L’acció té lloc a Seyðisfjörður (no és broma), un remot llogaret de l’est del país, que compta amb poc més de 600 ànimes ,i s’inicia quan apareix a les aigües del fiord un tors humà acabat de desmembrar. El macabre descobriment coincideix amb l’arribada d’un ferry ple de turistes i amb una tempesta de neu que deixa el poble aïllat durant dies. Com que això passa el mes de febrer, és fosc la major part del dia i fa un fred que pela. Afegiu-hi apagades elèctriques i una allau (hola!); i ja podreu deduir que aquesta sèrie s’ha de contemplar amb la manteta i la calefacció a tota pastilla.

Pel que fa a la trama és correcta, tot i que no gaire original. Als primers capítols es toquen masses tecles, però al final tot acaba lligant. Es podria dir que el protagonisme és bastant coral, tot i que el tercet de policies són la peça central del relat. Demostren ser uns professionals força fal·libles i el seu físic és ordinari fins l’anonimat (bé, l’Ólafur Darri Ólafsson no faria un mal paper en un bar d’ossos). Hi ha el problema afegit dels noms dels personatges: quan la gent es diu coses com Þórhildur, Guðmundur, Sigurður, Hjörtur o Sigvaldi, és difícil fer-se una idea de qui estan parlant a cada moment.

La sèrie és moderadament entretinguda, amb aquell aire esmorteït de funeral de tercera que tenen les nits nòrdiques. I es confirma una vegada més que en aquells verals tenen sang d’orxata. Digueu-me si no com el marit cornut i abandonat continua dormint al sofà del menjador dels seus ex-sogres, mentre l’adúltera i el seu manso es beneficien de cambra privada. Coses d’islandesos.

Encara així diuen que pel 2018 ens volen regalar una segona temporada amb un cas encara més complicat. Veurem.

Agatha vestida per Adams

I així arribem a l'obra que donaria més fama a l'artista: la seva col·laboració durant més de vint anys amb les editorials que publicaven les novel·les d'Agatha Christie en edicions de butxaca. Un èxit ressonant de crítica i públic que el conduí als excessos d'haver d'il·lustrar el mateix títol més d'una vegada (i de dues).

Per a la capçalera de l'apunt he escollit aquest exemple aparentment innocent de la coberta de "Cinc porquets", que tan bé il·lumina la inherent perversitat d'Adams. Una il·lustració immaculada amb un ambigu morter farmacèutic en primer terme. Al darrere s'entrellegeix el poema popular que comença comptant els dits de la mà, des d'aquell garrí impulsiu que va anar al mercat, i acaba en matança del porc.

Ningú no li negarà a Adams el seu control tècnic del patró hiperrealista; tot i que el seu vocabulari argumental podria ser més que discutible per la seva barreja d'incongruències i truculència barata. A mi, he de dir que m'agrada, quasi sempre, malgrat la seva manca de versemblança. Us poso alguns exemples no escollits a l'atzar on es combinen elements heterogenis pensats per provocar la inquietud.

Aquests dissenys s'utilitzaren també per edicions estrangeres. Acabem de veure un exemple en francès, "Le chat et les pigeons", i no podem oblidar les Selecciones de Biblioteca Oro d'Editorial Molino. "El asesinato de Rogelio Ackroyd" i "El espejo se rajó de parte a parte" eviten el recurs del bodegó, però continuen sent tan suggestives com inquietants (un pèl "gore" la primera).

La que ve és la novel·la més popular de la Christie i també la que més títols ha tingut. Es va publicar a Gran Bretanya el novembre de 1939 sota el títol de "Ten Little Niggers", fent referència a una popular cançó infantil. A l'hora d'editar-la a l'altra costat de l'Atlàntic, on la paraula "nigger" ja resultava despectiva, es va optar per "And Then There Were None" ("I aleshores no en quedà cap"), que és el vers final de la cançó, i que acabat sent el títol definitiu en totes les edicions en llengua anglesa (tot i que també ha sigut coneguda com "Ten Little Indians").

En català, fins fa ben poc s'ha mantingut el títol "Deu negrets", encara que aquest diminutiu faci dècades que sona paternalista. Sorprèn però que a l'edició de Fontana Books als anys 60 es mantingués encara el títol original i que Tom Adams emprés la controvertida imatge d'un nino Golliwog (penjat en el que bé podria ser un cas de linxament!) com a tema principal. Bé, espero que alguna cosa haguem avançat en la qüestió de no ferir sensibilitats.

De vegades Adams pot esdevenir massa delirant pel meu gust. No sé si seria influència de la psicodèlia de l'època; però la seva solució per "Destí desconegut" em fa pensar més en The Moody Blues que en Agatha Christie.

I en la seva època de segones versions podia ser emprenyadorament manierista, com ara aquí, on només falta la Patum de Berga per completar l'efecte.

Per desengreixar i no acabar amb una nota amarga, us deixo amb tres cobertes que sí que m'agraden. Només afegiré que "The ABC Murders" és potser la meva novel·la favorita de la Christie i que la coberta d'Adams és potser la meva favorita de les seves. I no em puc creure que en català la titulessin amb la insipiditat d'"Assassinats en ordre alfabètic". 

Entra Tom Adams

Tom Adams és un pintor i dissenyador americà de Rhode Island, collita de 1926. D'orígens anglo-escocesos, ha viscut pràcticament tota la vida a la Gran Bretanya i actualment resideix a Cornualla. S'ha especialitzat en il·lustrar cobertes de llibres, però també ha treballat el cartellisme, el retrat i la publicitat.

L'home, inquiet com és, ha mantingut bons lligams amb poetes i músics. Durant els anys 60 i 70 va crear pòsters per a The Jimmy Hendrix Experience o Soft Machine. Lou Reed, que admirava el seu art, li va encarregar la coberta del seu primer disc en solitari. Potser us sonarà:

Però la seva obra bibliogràfica ha estat lligada a autors molt concrets. Per exemple, va il·lustrar quatre títols clàssics de Raymond Chandler: "La dama del llac" (que veieu dalt), el recull de contes "Pickup on Noon Street", i  les novel·les "El somni etern" i "Adéu, nena".

Un altre autor amb el que va reincidir fou John Fowles, de qui va il·lustrar "El col·leccionista", "El mag" i "La muller del tinent francès" (que no he sabut trobar a la xarxa).

Però el nom d'Adams anirà lligat per sempre més al d'Agatha Christie. Ho veurem demà, fa?

Desglaç

Francis Lee va néixer fa cosa de 48 anys a una granja de porcs de Yorkshire al nord d’Anglaterra. Inoculat pel verí del teatre, va bescanviar la criança porcina pels oripells de l’escena londinenca. Vint anys més tard, després d’una carrera de discreta mitjania al teatre, el cinema i la televisió, amb cada vegada més freqüents col·lisions amb els directors, va decidir retornar a la terra dels seus pares. Va traslladar-se a viure a una cabana de fusta sense connexió a internet, a pocs quilòmetres de la casa pairal. Va ser allí on va escriure el guió de «God’s Own Country», la pel·lícula que també ha dirigit, que l’ha tret de l’anonimat, i que probablement l’enviarà a Hollywood de pet (a menys que la Providència no hi posi remei).

A «God’s Own Country» («Tierra de Dios», segons la traducció oficial) Francis Lee es limita a parlar-nos del que coneix més que bé i ens explica la història del jove Johnny Saxby (Josh O’Connor), que viu a un mas ramader de Yorkshire amb el seu pare impedit (Ian Hart) i la seva àvia eixuta (Gemma Jones). Johnny, que porta el fet de ser gai amb secretisme, assumeix l’esterilitat del seu futur amb l’ajuda de l’estupor alcohòlic i el sexe sense compromís. La cosa canviarà quan aparegui a la seva vida un treballador temporal, el romanès Gheorghe Ionescu (Alec Secareanu), el qual de mica en mica enderrocarà el mur de precaucions en el que s’ha criat i l’obrirà a la possibilitat de comunicar-se amb la gent que té al voltant.

Com que això va (també) de mansos de pagès rebolcant-se per les eres, serà inevitable fer menció de «Brokeback Mountain», i prendre les degudes distàncies. El conte d’Annie Proulx s’esdevenia a un immens paisatge de Wyoming l’any 1963, amb esposes abnegades esperant a casa, impressionats paisatges de «National Geographic», i un lleuger aroma d’homofòbia que acabaria sent letal. El conte de Francis Lee passa al Yorkshire actual, a una densa Anglaterra on tot paisatge bucòlic té com a teló de fons una llumenera urbana, la de Bradford potser. Ja no es tracta de la molt digna qüestió del gai rural que intenta escapar del seu armari, sinó de la més universal d’aquell que té els sentiments bloquejats per una repressió emocional innata. En això els anglesos són especialistes.

Lee, malgrat la seva inexperiència, demostra tenir les idees molt clares i dirigeix el film sense gota de vacil·lació. Opta per un estil naturalista, amb una observació molt propera del dia a dia en una finca que cria ovelles. Els diàlegs són mínims, però significatius, i són més aviat els gestos i les mirades, o l’abrupte paisatge de Yorkshire els que condueixen la narració.

El quartet protagonista està excel·lent —sempre és un goig retrobar-se amb Gemma Jones—; però cal destacar sobretot la tasca de Josh O’Connor, que dibuixa de forma impecable una evolució personal i quasi física des de l’embrutiment degradant fins un principi de desglaç emocional. Potser el personatge del romanès acumula masses virtuts per poder creure-te’l del tot; però el convenciment amb el que actuen tots plegats, fa una mica fútil l’objecció.

Recomanada i satisfactòria per a tota classe de públics.

Matar és fàcil

La recent lectura d'Agatha Christie m'ha posat nostàlgic. Quan la vaig llegir per primer cop? Diria que va ser un estiu a Espinelves a principis dels 70 i el títol amb el que em vaig estrenar va ser amb tota seguretat "Matar es fácil", potser no un dels seus llibres més distingits, però sí una bona introducció a les seves virtuts i defectes. L'edició era aquella tan tronada de Molino, que només es salvava per l'atractiva però inquietant coberta de Tom Adams.

Aviat tornaré a aquest singular artista; però de moment faré una repassada informal a l'evolució dels dissenys de les cobertes de la senyora Christie al llarg de la història, prenent com a referència precisament aquest "Murder is Easy". Serà inevitable començar per la primera edició anglesa de juny de 1939 a la qual molt poca gràcia li sé trobar. Diré en el seu descàrrec que la prosaica escombra es pot interpretar com un sinònim de bruixeria, fenomen que té alguna importància a la novel·la.

La següent és la clàssica a tres bandes, molt de bandera andalusa, que lluïen els títols de la col·lecció Penguin Crime abans dels alegres 60. Un concepte molt poc informatiu del que ha d'explicar una coberta, però una obra mestra de la història del disseny.

Abans que a Fontana Books comptessin amb la col·laboració del gran Tom Adams, s'havien de conformar amb aquestes baratures "pulp" dignes de quiosc de la British Railways. Fins i tot gosen modificar el títol afegint-hi uns punts suspensius. Sembla que la noia del gest críptic digui "MATAR ÉS FÀCIL... sempre que ningú no sospiti de tu".

Mentrestant a Penguin assajaven noves fórmules amb estètiques més modernes impulsades per l'italià Germano Facetti. Comparant els preus marcats a l'extrem inferior dret, potser aquesta precedia en el temps l'anterior; però com a concepte se situava en una altra galàxia molt més llunyana.

Per respectar la cronologia, ara haureu d'intercalar la fantàstica imatge de dalt de tot, la del canari, l'aranya i la medicina/metzina. Ens trobem a la interessant cruïlla dels anys 60 i 70. El que vindrà després és molt més indescriptible i d'una lletjor supina que em deixa mancat de paraules. Així que no podré assegurar-vos que això que publico a continuació prové de cap època coneguda, però sospito que ha de ser dels 70 i 80.

La primera, apart de lletja, és un despropòsit d'idea, que a més no té res a veure amb el llibre. La segona és una derivació kitsch del pitjor Tom Adams; però és la més salvable de les tres. La tercera pren els elements de la il·lustració de dalt i aconsegueix un veritable avortó de Satanàs del disseny.

El 1982 se'n va fer una adaptació televisiva amb el malaguanyat Bill Bixby (el deliciós protagonista de "Mi marciano favorito" i "El increible Hulk"), mereixedor de vida més llarga. També hi sortien Lesley Ann Down, Helen Hayes i Olivia de Havilland. Aquesta és doncs una coberta de vídeo i me la saltaré pietosament.

Actualment, que tant ens agrada el fals "vintage", les cobertes de Christie s'acullen a una estètica art déco, tot i que l'estil ja era una relíquia a finals dels anys 30. Encara així, és un mal menor que fins i tot trobo que fa goig.

Un món de metros: Ankara

Una altra primícia, Ankara, la capital turca. Més de 6 milions d'habitants. El metro es va inaugurar l'any 1997 i compta amb 45 estacions i 51,9 quilòmetres de vies.

Es tracta d'un dels dissenys més nocius que han passat per aquestes pàgines. Si no us molesta la informe disposició general, ni les rodonetes escampades a tort i a dret, com si estiguessin jugant a bales; us hauria d'ofendre que el tren lleuger Ankaray i la línia 1 del metro comparteixin el mateix color verd. Posar dibuixos dels vehicles no queda gaire professional (inclou telefèric).

El vol sense motor com a experiència religiosa

S’acaba d’estrenar la pel·lícula «Jupiter’s Moon» de l’hongarès Kornél Mundruczó. Pels que no domineu la llengua d’Agatha Christie, us informaré que en català això vol dir «Lluna de Júpiter». El títol és intrigant, oi que sí? El planeta Júpiter compta amb 69 (he, he!) satèl·lits coneguts —no patiu, no us els detallaré tots—, la guionista del film (Kata Weber) ja aclareix al primer minut de metratge que entre els satèl·lits/llunes del planeta n’hi ha un amb mars interiors salins i esperança de vida favorable als humans, i que de nom se’n diu Europa. Metàfora al canto! i sense ni una sola gota de misteri: tan destralera com si l’amic McAbeu proposés a la vegada l’endevinalla i la seva solució. O sigui que «Jupiter’s Moon», es podria dir directament «Europa», però no quedaria tan aparent. Malament comencem.

Les primeres escenes ens presenten uns refugiats sirians que creuen clandestinament i amb nocturnitat la frontera d’Hongria fins que són interceptats per una policia fronterera sense gaires escrúpols. Són moments caòtics, desconcertants, violents, terribles i molt reals; potser l’únic autènticament punyent que el film conté fins arribar al punt en que el jove refugiat protagonista Aryan (Zsombor Jéger) rep uns trets per part d’un policia de gallet fàcil. Inexplicablement les ferides se li guareixen per miracle i el noi adquireix de passada el do de la levitació. Bé, dic inexplicablement, tot i que està clar que tot això es produeix per exigències del guió; perquè «Jupiter’s Moon» és una d’aquelles pel·lícules tan emprenyadores on el missatge predeterminat passa per sobre de la lògica de les situacions i la versemblança dels personatges.

Aviat queda clar que el que se’ns pretén explicar és la història d’una redempció, la de Gabor Stern (Merab Ninidze) un metge corrupte que viu d’explotar les mancances dels asilats. La seva trobada amb el volador Aryan, li donarà la idea d’exhibir-lo davant d’un públic de pagament, fins que el candor del noi el transformi de dalt a baix. No hi ha cap motiu perquè Gabor Stern deixi de ser una mala persona; com no sigui que el jove sirià és una figura messiànica, que vola i es fill d’un fuster. Aryan és de fet un personatge sense contingut, més un bon salvatge, que algú dotat d’un programa moral. Contemplat amb paternalisme eurocèntric, el veiem desconèixer l’ús del tovalló i la forquilla, o obsedit per les patates fregides.

El guió es desenvolupa segons l’esquema previst i sense ni una sola gota d’emoció autèntica. Una subtrama que implica refugiats que són en realitat terroristes afegeix llenya a una llegenda de dubtosa veracitat i que no ha produït ni un sol atemptat a Hongria (fet que no impedeix la puixant xenofòbia del país). Hauré de reconèixer que les escenes de levitació i telequinèsia són espectaculars i que hi ha una persecució automobilística filmada a nivell de para-xocs que fa goig de mirar. La cinta fins i tot s’endugué el premi a la millor pel·lícula del Festival de Sitges de 2017, o sigui que poca broma.

Però tant me fa, "Jupiter's Moon" és llarga (o sembla llarga), és lletja (aquella il·luminació groga, aquells hotels de Formica) i més falsa que un duro sevillano. Pretensiosa i antipàtica com per concedir-li el primer premi negatiu de la temporada.

Els altres límits

Dilluns passat, com si d’un desig d’embarassada es tractés, em van venir ganes sobtades de llegir alguna cosa d’Agatha Christie. No és que a casa no disposi d’una bona selecció de títols seus on escollir (i potser la seva relectura em podria resultar beneficiosa); però volia fer el tast d’un llibre dels seus encara desconegut. Descartats els negrets i Roger Ackroyd, més vistos que el tebeo, l’únic que em podia oferir la meva biblioteca pública de proximitat era un volum anomenat «El gos de la mort» (Columna, 2003; traducció de Toni Cardona). Constitueix un últim recurs estrany, ja que es tracta d’un recull de contes sovint allunyats de la intriga criminal i més propers a l’esoterisme, terreny que difícilment associaríem amb la molt racional Christie.

Així, al llarg de la dotzena de narracions, desfilen alguns dels motius temàtics més populars del gènere fantàstic: personalitats desdoblades, hipnotisme vampíric, gitanes màgiques, psicofonies, nens fantasmes, somnis premonitoris, taques letals amb forma de gos, i també algun farsant, tot s’ha de dir. Sense ser aficionat a aquest gènere, m’han semblat uns contes correctes i distrets, que es poden recomanar sense vacil·lació. A més, al bell mig de tot aquest desplegament irracional, hi trobareu el conte «Testimoni de càrrec», desenvolupat posteriorment per la mateixa Agatha Christie com a obra de teatre, i traslladada al nirvana del cinema dels diumenges gràcies a Billy Wilder i Charles Laughton.

La popular literatura d’Agatha Christie ha patit sovint vituperis, com ho ha sigut sempre la de qualsevol escriptura que atragués multituds. Cert que la il·lustre dama de Torquay de vegades put a ranci (no va sobreviure la nostra Transició) i fàcilment pot ser acusada de prejudicis de classe, raça i gènere. Potser el més evident és una xenofòbia, compartida per molts dels seus compatriotes: sovint els personatges més negatius són de llinatge mestís, procedents del Continent (francesos, belgues, alemanys) o de l’Orient misteriós.

Però, des d’un punt de vista estrictament literari, apart d’una admirable inventiva, Christie demostra un coneixement de com estructurar i narrar un argument que ja li agradaria a Dan Brown. I després, et trobes fragments com aquest, i has de concedir-li el benefici de la gràcia:

    —Però compte, és un bon senyal —va prosseguir el doctor Campbell Clark—. Temps enrere consideràvem l’home un mer animal, cos i ànima, i donàvem més importància al cos…
    —Cos, ànima i esperit —va corregir educadament el clergue.
    —Esperit? —el metge va fer un somriure estrany—. Vostès, els clergues, què entenen exactament per esperit? Mai no ho han deixat gaire clar. Sempre han tingut por de donar-ne una definició exacte.
    El canonge es va escurar la gola amb la intenció de fer un discurs, però, per a la seva desil·lusió, no li’n van donar l’oportunitat. El metge va prosseguir.
    —Ni tan sols estem segurs que la paraula sigui «esperit». No hauria de ser, potser, «esperits»?
    —Esperits? —va preguntar Sir George Durand arquejant les celles amb expressió burleta.
    —Sí —la mirada de Campbell Clark es va traslladar a l’advocat. Es va inclinar endavant i li va donar un copet al pit—. ¿Està segur —va dir-li amb gravetat— que hi ha un sol ocupant d’aquesta estructura, perquè això és tot, ja ho sap… d’aquesta desitjable residència que ha de ser moblada durant set, vint-i-un, quaranta-un, setanta-un, els anys que siguin? A la fi l’inquilí en va traient les seves coses a poc a poc fins que abandona la casa i aquesta s’ensorra: una pila de ruïnes i decadència. Vostè és l’amo de la casa, admetem-ho, però, ¿no ha notat mai la presència d’altra gent? ¿Criats de passes lleugeres, difícils d’advertir excepte per la feina que fan, la qual vostè no és conscient d’haver fet? ¿O d’amics, estats d’ànim que s’apoderen de vostè i el fan ser, per uns moments, un altre home? Vostè és el rei del castell, sens dubte, però pot estar segur que també hi viu un brivall.

Res, que penso insistir amb la Christie: del «pulp» al cel.

Cossos i ànimes

Sembla ser que la principal característica de l’obra del recent Nobel de literatura Kazuo Ishiguro es que no repeteix mai el mateix tipus de novel·la. Del que li he llegit hi ha coses que m’han agradat molt i d’altres que menys o gens; però he aprofitat l’ocasió del premi per repescar un dels seus llibres més apreciats i que jo encara no coneixia: «No em deixis mai» (2005), editat per Empúries amb traducció de l’amic Xavier Pàmies.

«Londres, finals de la dècada de 1990» ens informa la primera plana i tot seguit, comença la narració:

Em dic Kathy H. Tinc trenta-un anys, i en fa més d’onze que treballo de cuidadora. Pot semblar molt temps, però encara volen que continuï vuit mesos més, fins a finals d’aquest any. M’hi hauré dedicat, entre tot, quasi dotze anys. No crec  que haver treballat de cuidadora durant tant temps, però, sigui per força perquè consideren que ho faig molt bé. Hi ha altres cuidadors molt bons que se’ls ha dit que ho deixessin al cap de només dos o tres anys. I em ve al cap com a mínim un cuidador que ho va ser durant ben bé catorze anys tot i ser un desastre absolut. No em vull posar cap medalla; però sé del cert que estan satisfets de com treballo. I, en conjunt, jo també ho estic. Quasi tots els donants que he cuidat han tingut una evolució molt més favorable de l’esperada. S’han refet tots espectacularment de pressa, i pràcticament cap no ha sigut considerat «inquiet», ni tan sols abans de la quarta donació.

A continuació Kathy rememorarà la seva experiència com alumna de l’aparentment idíl·lica institució de Hailsham i la relació que va establir amb els seus condeixebles Ruth i Tommy. En aquell entorn privilegiat i sobreprotegit els alumnes semblaven rebre una excel·lent educació tot i que sense cap connexió amb el món exterior. De mica en mica se’ns anirà descobrint la natura anòmala d’aquesta situació i el terrible secret que amaga… I poc més puc avançar sobre l’argument sense incórrer en pecat de sorollós «spoiler». Només afegiré que «No em deixis mai» pertany al gènere de la novel·la distòpica, és a dir aquella que presenta una versió paral·lela (i més pessimista) del nostre món real. Qualsevol lector una mica atent, en llegir el paràgraf que he transcrit a dalt, ja s’ensumarà que la Kathy H. ens està fent partícips d’unes vivències que poc tenen a veure amb Londres a finals dels 90 tal com l’hem conegut.

Ishiguro, en la seva única incursió en la fantasia distòpica, opta per no entrar en detalls «tècnics» de protocol i possibles falles d’un sistema científic que amb prou feines embasta, decisió que probablement li guanyarà l’animadversió dels fans del gènere. Tampoc no em sembla que s’enfronti a fons als possibles conflictes morals que tot això implica. Prefereix abordar el problema des d’una perspectiva exclusivament humanista, tot i que els seus personatges —la Kathy, la Ruth i en Tommy— són d’una consistència propera al paper de fumar. Costa d’entendre la passivitat amb la que encaren un sinistre futur anunciat, tot i que ja sabem que no hi ha perspectiva impossible que no sigui vençuda per un bon adoctrinament.

Un cop difuminats els trets agressivament distòpics, el que queda és una novel·leta d’adolescents, amb secrets i traïcions de talla minúscula, i un ara t’estimo i un ara no i un ara potser. Sura per damunt de tot un aire de melangia i un anhel de transcendència o finalitat. Reconec que aquestes vaguetats sublims agraden bastant. Per a mi em resulten insuficients.

De moment, si cal llegir Ishiguro, és per «El que resta del dia», la més britànica de les novel·les escrites per un japonès. Una obra mestra de perspicàcia històrica i modulació sentimental.

La reina progressa adequadament

La sèrie britànica de la ITV «Victoria» (de moment dues temporades a vuit episodis per cap) narra amb convenients dosis de sacarina els primers temps de la reina titular, la monarca de més llarga durada a la corona anglesa, si exceptuem l’actual Isabel II. Victòria accedeix al tron als divuit anys i des del primer moment haurà de lluitar contra el doble handicap de la seva inexperiència i la seva condició femenina. Com que els temps (1837) eren els que eren (i no és que hagin canviat tant, no ens enganyem), tota dona que volgués actuar en l’escena pública requeria la tàcita sanció d’una figura masculina que l’acompanyés. Aquesta fou en els primers anys del regnat la presència gairebé paterna del Primer Ministre Lord Melbourne; almenys fins que va aparèixer en escena el príncep Albert del ducat de Saxe-Coburg, el qual (mitjançant matrimoni) va donar lloc a una de les grans històries d’amor de tots els temps.

O potser la cosa no va anar ben bé així; però «Victoria» opta sempre per la versió més sentimental, senzilla i agradable dels fets; la que deixa en millor lloc el paper històric de la monarca anglesa. Els esdeveniments reals d’aquests primers anys del regnat, s’utilitzen com a canemàs per ordir altres trames on s’insisteix sobre el dur aprenentatge de la inexperta Victòria, i les tensions creades per un marit desproveït de paper oficial, però que rebutja esdevenir un zero a l’esquerra. Així, entre maniobres polítiques, que semblen més aviat conxorxes d’alcova, i algun simpàtic contratemps conjugal, veiem pompa, palaus i vestuari de gala, que és un dels motius principals per contemplar sèries com aquesta.

I com que la vida de la reialesa a la cort no dóna prou de si, s’inventen altres subtrames (bàsicament amoroses i sobreres) que impliquen tant a nobles com plebeus. Les que es refereixen als membres del servei no disposen ni de lluny de la grapa sociològica que vam descobrir a «Upstairs & Downstairs». I pel que fa a històries inventades a partir de personatges reals, n’hi ha un grapat. La més irritant de totes és una suposada relació homosexual, agònica i punitiva, entre el secretari del primer ministre i el cortesà Lord Alfred Paget.

«Victoria» té una factura decent; però, dins de l’excel·lència habitual de les produccions històriques britàniques, la situaria per sota de la mitja (les maquetes aèries del Londres de l’època fan patir una mica). Tampoc els actors i actrius, un altre dels punts forts de la dramatúrgia al Regne Unit, passen de correctes. Jenna Coleman (Victòria) i Tom Hughes (Albert) són joves i atractius, però incapaços de posseir el carisma que inciti a la iniciació d’un culte nivell «fan». La Coleman, almenys demostra un cert tremp; mentre que Hughes és pur peix bullit.

En general els actors més veterans funcionen millor aquí; però si parlem de destacar-destacar, només Rufus Sewell (etern «beau ténébreux»), com a Lord Melbourne, aixeca alguna onada d’entusiasme. Menció d’honor per a Diana Rigg, tot just jubilada de «Game of Thrones». Repeteix, com a dama d’honor de la cort, el paper de vella malhumorada i desinhibida, amb el que va peixant la seva jubilació.

Confesso que em fa una mica de vergonya passar-m’ho tan bé amb aquesta «Victoria» de tan lleugera substància, plaer culpable sempre a fregar de la novel·leta rosa. [A casa diuen que la segona temporada és millor que la primera. No goso pronunciar-me]. Però, si amb això aprenc un xic d’història (i a fe que l’he apresa), no exigiria res més ara.

Un món de metros: Adelaida

Si no m'equivoco, Adelaida és una primícia en aquestes pàgines. Antiga xarxa de trams, renovada a partir de l'any 2000. 81 estacions i 138 quilòmetres de rails.

Han afusellat el disseny londinenc, però amb ben poca gràcia. Han omès la línia de la costa, potser perquè era difícil delinear-la sobre una geografia tan deformada. Els dos rectangles blaus no són llacs, sinó zones on el viatge és gratuït.

Amb un llibre sempre tens companyia

En els darrers anys havia deixat de seguir el cinema d’Isabel Coixet pel poc interès que em desvetllaven els seus projectes. Si amb «The Bookshop» he fet una excepció, és tant pel text en el que es basa com per la composició del seu elenc. La pel·lícula m’ha confirmat que la directora de Sant Adrià continua sent una curosa estilista en el que es refereix a la imatge i, amb la col·laboració del seu habitual director de fotografia Jean-Claude Larrieu, aconsegueix una impecable factura visual. A la reconstrucció (a Irlanda del Nord) d’un poble de la costa de Suffolk a finals dels anys 50 no li puc posar cap pega: m’ha semblat tot força creïble. En qüestions d’embolcall, només la banda sonora d’Alfonso de Vilallonga, emfàtica i fora de lloc, m’ha sobrat totalment.

La meva objecció principal a l’adaptació de la novel·la de Penelope Fitzgerald, que firma la pròpia Coixet, és la forma com l’ha banalitzat fins enfonsar-la en el tòpic (per no parlar de la veu en off que ens acompanya durant bona part del metratge, gairebé sempre una mala decisió com a recurs estilístic). Si el text de Fitzgerald és un animal punxegut i estrany que mai s’erigeix com una campanya subvencionada de promoció de la lectura, el guió de Coixet funciona gairebé com una apologia d’auto-ajuda a favor de la literatura, amb l’eslògan «Entre libros nadie puede sentirse solo» prominent a tots els cartells.

A diferència del llibre, la Florence Green del film es declara amant de la lectura i intenta inocular el seu vici a la jove dependenta Christine. La Christine novel·lesca és un personatge que no podria ser menys lletraferit i mostra gestos decididament pragmàtics; però Coixet —que ha confessat sentir-se molt identificada amb el coratge heroic de la protagonista— tergiversa el final de la novel·la, per convèncer-nos que la literatura pot amb tot. Tampoc pertanyen al llibre els flashbacks borrosos, en els quals Florence recorda les seves sessions de lectura compartida amb el seu difunt marit; ni el lligam sentimental entre el senyor Brundish i Florence; i encara menys la manera irada com engega el General Gamart en un final digne d’un melodrama de Hollywood. Malgrat la traïció a Penelope Fitzgerald, són gestos que no preocupen a una platea ocupada bàsicament per jubilats de baixa intensitat emocional.

Si alguna cosa salva «The Bookshop» són els seus actors protagonistes. A tots ells els hem vist en coses millors, i que requerien més esforç, però aquí no baixen mai la guàrdia. Estic enamorat d’Emily Mortimer pel seu encant modest, que va esclatar definitivament al «The Newsroom» d’Aaron Sorkin. Tant Patricia Clarkson com Bill Nighy són sempre estratosfèrics, i aquí ho broden una vegada més en un cert sentiment d'humiliació.

Amb un llibre d’auto-ajuda sempre tens companyia: la dels teus propis límits.

Cap llibre ajuda a triomfar

Qualsevol persona carregada de prejudicis com els meus, podria arribar a pensar (ajudada en l’engany per les cobertes tan bufones que fabrica Impedimenta) que «La llibreria» de Penelope Fitzgerald era una aportació més al gènere balsàmic de la «chick lit», o «literatura per a ties», novel·les on una protagonista còmicament insegura sol extraure al final de la seva peripècia alguna lliçó vital i, de retruc, un manso per l’eternitat. Ruc de mi per creure-m’ho, la Fitzgerald (1916 - 2000) fou una escriptora de carrera tardana, amb una vida sovint desgraciada, però amb una capacitat de superació del tot envejable. Només cal llegir-li unes línies per adonar-nos que juga en una lliga pròpia.

L’any, 1959. La trama: Florence Green, una vídua de mitjana edat, decideix obrir una llibreria en un poble de la costa de Suffolk que no es caracteritza precisament per l’abundància de públic lector. Ocuparà un històric edifici, llargament abandonat, amb una llegenda de presència de «poltergeist» afegida. La pintoresca població local contribuirà al dubtós èxit del negoci amb impulsos contraposats, però serà la manipuladora Mrs. Gamart la més subtil oponent als plans de Florence Green.

Que no s’esperi el lector de «La llibreria» una faula convencional de les que defensen els poders mirífics de la literatura. De fet, amb l’excepció potser del senyor Edmund Brundish, no hi ha ni un sol personatge que tingui els llibres en cap alta estima. Florence obre la llibreria, no per lletraferidura, sinó perquè havia treballat en una de soltera, i perquè no vol convertir la seva viudetat en una professió. Mentrestant els seus clients mostren una clara preferència per les biografies de personatges de la reialesa, els llibres pràctics sobre jardineria o construcció d’embarcacions i els moderats escàndols que provoca la «Lolita» de Nabokov. Però qui més menyspreu exhibeix pels llibres és Christine, la precoç dependenta de deu anys, personificació magistral del pragmatisme empresarial aplicat al petit comerç.

La novel·la, amb tot el seu elenc de personatges simpàticament caducs, evoca el Guillermo de Richmal Crompton, les aventures adolescents creades per Enid Blyton, i les comèdies cinematogràfiques de la Ealing. Però la seva escriptura s’instal·la en el terreny, que tant m’agrada, el del que és imprevisible i amb un punt de perill. Ho acompanyo amb alguns exemples de la traducció d’Ana Bustelo:

Florence tenía buen corazón, aunque eso sirve de bien poco cuando de lo que se trata es de sobrevivir. Durante más de ocho años, a lo largo de media vida, había subsistido en Hardborough con la pequeña cantidad de dinero que su marido le había dejado al morir, y últimamente se había empezado a preguntar si no tendría la obligación de demostrarse a sí misma, y posiblemente a los demás, que ella existía por derecho propio.

A Christine le gustaba encargarse de echar el cierre cada tarde. A los diez años y medio tenía la certeza, quizá por última vez en su vida, de como había que hacer las cosas exactamente.

—La cultura es para aficionados. No puedo permitirme llevar una tienda que tenga pérdidas. ¡Shakespeare era un profesional!

Su marido, el General, andaba abriendo cajones y armarios con el objeto de no encontrar nada y tener así una excusa para deambular de una habitación a otra.

La recent adaptació cinematogràfica que ha fet Isabel Coixet ha impulsat que Impedimenta reedités «La Librería» en versió cartoné i amb un postfaci inèdit. No només això, si no que (al·leluia!) ha publicat la versió catalana en traducció del sempre solvent Jaume C. Pons Alorda. La pel·lícula encara no l’he vista, però la novel·la és fresca, original i desconcertant. M’ha agradat molt.

Art i part

La idea del film «The Square» va sorgir quan el seu director Ruben Östlund i el productor Kalle Boman van muntar una instal·lació d’aquest nom pel Vandalorum Museum, consistent en un quadrat lluminós de 2x2 metres on hi havia inscrita la declaració següent: «El Quadrat és un refugi de confiança i protecció. Al seu interior tots compartim els mateixos drets i obligacions». Aquesta crida a la construcció d’un espai solidari i a la cooperació entre humans, funciona a la pel·lícula com anotació sarcàstica d’un món que circula per verals precisament oposats.

Christian (Claes Bang), director artístic d’un museu a Estocolm, prepara l’exposició «The Square», obra de l’argentina Lola Arias, i estudia la millor manera de promocionar-la. Víctima d’un sofisticat engany, li roben el mòbil i la cartera en ple carrer. La dement estratagema que idea per recuperar els bens sostrets aviat se li girarà en contra de la forma més còmicament horrible. Paral·lelament a aquest calvari, contemplarem diverses escenes que tenen a veure amb el dia a dia d’un museu d’art contemporani, amb tots els excessos de fingiment cara a la galeria que això comporta.

Fer riota de les impostures de l’art d’avantguarda costa poc, com ho és carregar contra la cultura de les notícies «virals», o qüestionar la hipocresia de la correcció política; però Östlund ho fa sempre amb més intel·ligència de l’estrictament necessària. Tot i això el seu objectiu principal, com ja ho era a «Force Majeure», és la demolició de la figura del mascle triomfador i privilegiat del molt injust segle XXI, monstre d’egoisme insolidari amb una consciència a penes desvetllada (però condueix un Tesla!). La presència constant de mendicants i sense sostre a moltes de les escenes de «The Square» no és gens casual.

La pel·lícula pertany al gènere recent de les comèdies de rialla incòmoda, però contundent. En alguns casos el mèrit és gairebé tot de l’actor: per exemple Terry Notary, especialista en representar bèsties diverses, s’apropia de la seqüència estrella. Però no menystinguem el director, que sap molt bé on col·locar la càmera i què cal deixar fora de camp. Abunden els exemples entre exquisits i hilarants del que es mostra i el que es sobreentén.

Apart dels mencionats (i notables) Bang i Notary, la sempre pujant Elisabeth Moss té un trio d’escenes de perfecte lluïment (adoro la de les cadires catastròfiques). Que Dominic West, que només existeix durant un parell de minuts, ocupi part del cartell és una injustícia manifesta. Com ho és que l’actor que fa de nen ultratjat sigui tan difícil d’identificar a internet. Perquè ho fa de conya.

«The Square» dura dues hores i vint minuts, sovint no saps cap a on tira, i algunes escenes s’allarguen més del que diries necessari; però ni un sol moment m’he vist obligat a mirar el rellotge. Agressivament intel·ligent, cruelment divertida i atractiva com poques pel·lícules que recordi. Alguna cosa tindrà perquè susciti tantes benediccions.

El despertar d’una vocació

Sospito que de tots els escriptors britànics que algun dia foren anomenats el «Dream Team» (Barnes, Amis, Ishiguro, Rushdie, McEwan…) el menys llegit a casa nostra ha de ser Graham Swift; malgrat el seu Booker Prize per «Last Orders» («Últimos tragos») o «Waterland» («País d’aigua»), considerada la seva obra mestra; totes dues dutes per cert al cinema amb britànica solvència i actors excel·lents.

Sigui com sigui la publicació de la seva novel·la més recent «El domingo de las madres» («Mothering Sunday») és l’oportunitat ideal per descobrir o recuperar aquest sòlid autor. El títol es refereix a una tradició ja periclitada per la qual el quart diumenge de Quaresma els senyors de les classes altes angleses donaven el dia lliure al servei perquè visitessin la mare. Una festa entre paternalista i religiosa que tenia poc a veure amb el més comercial Dia de la Mare que vindria després.

A la concisa novel·la de Swift (pràcticament una «nouvelle») el diumenge en qüestió és el 30 de març de 1924 i la protagonista Jane Fairchild, que treballa de donzella pels Niven, com que va créixer a un orfenat, no té mare a qui visitar. Els seus plans inicials passen per una prolongada i tranquil·la estona de lectura d’un llibre de relats de Joseph Conrad; però el fill de la casa veïna, amb el que ja fa dos anys que es relaciona carnalment, li proposa una cita que potser serà la darrera.

Narrada amb anades i vingudes en el temps, des d’una posició retrospectiva presa sis o set dècades més tard, la peripècia de «Mothering Sunday» es va revelant calmosament fins descobrir-nos com va ser de crucial aquell 30 de març pel futur de Jane Fairchild. Malgrat la seva brevetat, el llibre conté sobrades capes de complexitat que abasten les relacions interclassistes, la devastadora herència de la Primera Guerra Mundial, el poder a l’ombra de la servitud i com la literatura procedeix d’una visió desplaçada del punt de vista.

Hi ha també sensualitat i erotisme de semen que degota a l'entrecuix. No es pot oferir més per menys. M’ha entusiasmat i la penso tornar a rellegir ara mateix. Ideal parejas. O clubs de lectura amb inquietuds.

Capital del pecat

La sèrie alemanya «Babylon Berlin» sembla pensada per arrasar entre les audiències amb ingredients d’imbatible pes. Es basa en les novel·les policíaques de Volker Kutscher, que a Alemanya són tot un best-seller (i que aquí ha publicat Ediciones B sense aixecar gaires onades). Dirigeixen a sis mans Tom Tykwer, Hendrik Handloegten i Achim von Borries. Von Borries és conegut sobretot com a guionista de «Good Bye Lenin!»; però Tykwer és autor d’èxits com «Run, Lola, Run», «El perfum» i (amb les germanes Wachowski) «L’atles dels núvols» i la televisiva «Sense8».

«Babylon Berlin» s’ambienta a la segona ciutat del títol l’any 1929, durant la turbulenta República de Weimar, en el parèntesi que obrí la ressaca de la Primera Guerra Mundial i tancà l’ascens al poder d’Adolf Hitler. Uns anys en els quals la ciutat esdevingué gresol de les avantguardes europees, refugi de revolucionaris de tot pèl, capital del cabaret més transgressiu, catau de drogoaddictes i perversos sexuals, i caldo de cultiu d’un nacionalisme antisemita i cripto-nazi.

L’escenari és innegablement atractiu, com ho és la història d’aquest comissari Gereon Rath (el deliciosament ullerós Volker Bruch), trasplantat des de la molt catòlica Colònia per rescatar una cinta pornogràfica que comprometria un important polític. Rath carrega sobre les seves espatlles més traumes dels que són acceptables per un protagonista televisiu: és un morfinòman vergonyant, traumatitzat per la seva participació a la guerra i amb un secret de família que no el deixa en gaire bon lloc. Però apart d’aquesta trama diguem-ne detectivesca, la sèrie ofereix molt més, amb un retrat transversal de la societat, amb revoltes obreres, contrarevolucionaris trotskistes, conspiradors ultranacionalistes, traficants de drogues, policies corruptes i depravats de tota mena.

Tanta ambició narrativa fa que de vegades els capítols es perdin entre la dispersió i la manca de propòsit. I per una sèrie que pretén l’exactitud històrica, de vegades peca de moments superficials o puerils. És el cas del personatge coprotagonista de Charlotte Ritter (Liv Lisa Fries) qui, de forma inversemblant, es troba sempre en el lloc precís en el moment adequat. Parafrasejant el grup Astrud, es diria que «hay una mujer en Berlín que lo hace todo».

El que no se li pot negar a «Babylon Berlin» són uns valors de producció envejables. Te la venen com la sèrie dramàtica de parla no anglesa més cara de la història, cosa que no garanteix en absolut la qualitat; però la veritat és que es nota, des de la reconstrucció espectacular d’un Berlín ja desaparegut, fins una fotografia i un vestuari de primera. Menció especial a un tractament musical molt imaginatiu, que de vegades voreja el video-clip. Memorables el muntatge a partir d’un «lied» de Mahler o l’addictiva «Zu Asche zu Staub» que interpreta Severija Janušauskaitė. Però també molt eficaç la utilització convenientment «tunejada» de les cançons de Bryan Ferry i Roxy Music.

Fins ara hem pogut veure els vuit capítols de la primera temporada i la segona, que ja ha estat filmada, no tinc clar quan ens la passaran. Això vol dir que, encara que algunes incògnites es resolguin, l’últim capítol et deixa completament desconcertat. Potser caldrà reservar-se l’opinió definitiva per quan la tinguem més fonamentada. De moment la cosa, si no genial, pinta ben atractiva.

Un món de metros: Wuhan (2)

Wuhan és la ciutat més populosa de la Xina Central amb més de 10 milions d’ànimes. A la fi una xarxa que no només ha millorat el disseny (ho tenien xumat), sinó que ha augmentat considerablement en anys recents. Si a Wuhan el 2013 comptaven amb dues línies, 48 estacions i 57 quilòmetres de vies; ara poden presumir de 5 línies, 130 estacions i 184 quilòmetres de vies.

El disseny, encara dominat pel riu Yangtze, no és ideal. Es caracteritza per una paleta poc convencional i pel traçat serpentí d’algunes línies (el creuament de les línies rosa i verd clar és molt sexy).

Molt de temps per perdre

El segle XIX devia de ser terreny propici per l’home burgès i acomodat, que contemplava el lent flux del passar de les hores amb múltiples possibilitats pel simulacre productiu o directament per l’oci estèril: el paradís del dilettante i el rendista. Era un segle que afavoria aquelles novel·les inacabables (que no baixaven mai de les cinc-centes pàgines), que en canvi ens semblen ara fora de lloc i una manera molt ofensiva de perdre el temps. Bé, em corregeixo, encara acceptem un llibre-totxo, i el convertim en best-seller, si s’hi esdevenen un munt de sorpreses trepidants a cada línia (tipus Ken Follett, J. K. Rowling o Dan Brown).

Però els calmosos clàssics de la novel·lística del XIX jugaven a una altra lliga. Tret dels casos estupends de Charles Dickens o Wilkie Collins, predominava la narrativa de desenvolupament premeditat i visió panoràmica, amb gent com Gustave Flaubert, George Elliot o Lev Tolstoi. José Maria Eça de Queirós representa molt bé aquestes dèries del segle i passa per ser el clàssic portuguès d’aquell moment, amb la novel·la «Os Maias» (1888) com la seva gran obra mestra.

I és cert que el llibre, com a producte del seu temps, no s’assembla a cap dels seus contemporanis, i es pren el seu argument amb voluntat minimalista. Tot exagerant una mica, es diria que a «Os Maias» no passa pràcticament res que no sigui veure la vida passar. Vegem. La meva edició (Círculo de Lectores, 1985; traducció de Julio Gómez de la Serna) conté 540 pàgines de lletra tirant a minúscula. A la primera plana som informats que el vell Don Alfonso de la Maia i el seu nét adult Carlos es traslladen a viure a la casa lisboeta del Ramillete. Les següents cent pàgines s’ocupen d’informar-nos dels motius pels quals la família només compta amb dos membres. La Primera Part, que s’estén fins la pàgina 274, ens narra a continuació els desvagats dies de Carlos de la Maia, disposat a exercir de doctor en medicina, sempre que la professió no el distragui gaire de la seva ociositat congènita.

A la pàgina 277, principi de la Segona Part, Carlos coneix finalment Maria Eduarda, la que serà la seva amant una mica més endavant. En resum, el protagonista (Carlos) no experimenta res de «novel·lesc» fins passada la pàgina 300 i, francament, tenir una amant és el mínim que es pot esperar d’un personatge de novel·la realista del segle XIX. El gran «gir sorpresa» que conté la trama arriba una mica abans de la pàgina 500 i, com que el lector del segle XXI s’ha estat fent la manicura badallant mentre esperava que s’esdevingués alguna novetat en el guió, ja se l’ensumava i gairebé troba ofensiu que sigui tan previsible.

Per descomptat, ningú hauria de llegir «Los Maias» pel seu argument quasi inexistent; les virtuts d’Eça de Queirós passen més aviat pel seu to sorneguer que li permet retratar de forma implacable la pretensiosa esterilitat de l’alta burgesia portuguesa. Durant pàgines i és pàgines contemplarem com dilapiden el temps Carlos de la Maia i els seus nombrosos col·legues solters entre projectes de revistes literàries avortades, persecució infructuosa de dames misterioses, tardes a l’hipòdrom, excursions a Cintra i recitals de poesia infecta. La seva capacitat d’autoengany cofoi sembla inextingible i Eça de Queirós bé que se n’aprofita.

La novel·la va ser subtitulada «Episódios da vida romântica», tot i que difícilment em puc imaginar un llibre menys romàntic i més prosaic. De fet, el seu conflicte central és pur material de tragèdia grega, i en aquest to s’hauria explicat, almenys fins els temps dels alexandrins dodecasíl·labs de Jean Racine. Però en el pragmatisme del XIX no hi ha lloc per a grans gestos i així expressa un dels personatges la seva incomoditat:

Ega reanudó lentamente su paseo por en medio de la plazuela. Ahora, poco a poco, se alzaba en él una incredulidad ante aquella catástrofe de dramón. ¿Era verosímil acaso, que aquello sucediese, con un amigo suyo, en una calle de Lisboa, en una casa alquilada a la madre de Cruges?… ¡No podía ser! ¡Tales horrores sólo podían producirse en la confusión social, en el tumulto de la Edad Media! Pero de una sociedad burguesa, con buena policia, bien organizada, garantizada por tantas leyes, asentada sobre tantos documentos, con tanto registro civil y bautismal, con tantos certificados de casamiento, ¡no podia ser! ¡No!

Queirós és cosa fina, però la seva subtilesa ha envellit malament davant d’un públic que exigeix satisfacció immediata. Encara així els seus dards crítics tenen bona punteria i la seva intel·ligència literària no ha estat superada. El capítol de la inútil excursió a Cintra, amb l’episodi de les meuques espanyoles i la compra frustrada dels pastissets, mereixeria figurar a qualsevol antologia del conte còmic. I el final de tot plegat, quan el drama es dilueix amb melangia escèptica, mereix la comparació amb el Flaubert de «L’educació sentimental»; però amb una bona dosi d’humor afegida.

Jubilats, prengueu-ne nota, Queirós és el nostre autor de preferència!

Continuo en actiu

Encara sóc viu, i l'elefant Celebes de Max Ernst n'és la prova.

La Revolució serà surrealista, o no ho serà. Llavors serà una altra cosa, diferent.

Atrapa’m aquell fantasma

«A Ghost Story» de David Lowery és el tipus de film que a algunes persones els sembla un cim de sensibilitat i audàcia narrativa, a més d’una magistral reflexió lírica sobre el pas del temps; d’altres, en concret jo, l’hem trobada confusa, letàrgica i pueril. Cal reconèixer però que, en general, la majoria de la crítica s’ha rendit als encants d’aquesta cinta modesta i evocadora, o sigui que potser estic pecant d’insensible.

En una casa suburbana de la zona de Dallas viuen el músic C (Casey Affleck) i la seva dona M (Rooney Mara) sense feina coneguda. L’home mor en un accident de cotxe i torna d’entre els morts en forma de fantasma, d’aquells tòpics de llençol amb un parell de forats pels ulls. El fantasma es queda a la casa contemplant el dol de la seva vídua i, quan ella se’n va, roman atrapat entre aquestes quatre parets. Passen els dies, passen els anys, desfilen altres llogaters; de tant en tant C fa coses pròpies d’un fantasma, com fer trencadís amb la vaixella o espantar el personal. De sobte som a un futur molt llunyà, de sobte som a la conquesta del Far West, o hem entrat en un bucle?

A «A Ghost Story» es parla molt poc (tret d’un monòleg dubtosament profund que recita el músic Will Oldham a l’equador del film), abunden els plan quasi estàtics, que poden prolongar-se fins els cinc minuts i les coses que passen no semblen seguir cap lògica interna. Per augmentar la sensació d’experimentalisme i claustrofòbia, el format de projecció és de 1:33:1, amb els cantons arrodonits, com si fos un Super 8 de les vacances dels teus oncles. Només la banda sonora de Daniel Hart m’ha suscitat algun interès.

Però, és clar, el principal problema que em suposa la pel·lícula és aquest coi de fantasma plantificat durant tot el seu metratge als racons dels puestos. Com pots prendre’t seriosament una obra que centra el seu patetisme tràgic en un llençol doblement foradat? Així que, mancat d’ulteriors arguments, he començat a investigar d’on prové aquesta iconografia infantil del que se suposa que ha de ser un fantasma.

Tradicionalment, els esperits dels morts havien de tornar amb la mateixa aparença i vestuari que tingueren en vida, tot i que amb el valor afegit de la immaterialitat. Això estava molt bé a la «realitat», però en la seva representació artística no resultava tan fàcil. Els fantasmes teatrals solien vestir armadura; però el soroll de la quincalla desmentia la seva falta de corporeïtat, i a més la cavalleria va anar a la baixa del Renaixement ençà. El fantasma de Marley al dickensià «A Christmas Carol» carrega pesades cadenes perquè, si no, no sabríem distingir-lo del seu avatar viu.

Un fàcil compromís és el de vestir els fantasmes, no amb el que duien en vida, sinó amb l’hàbit propi de la mort, la mortalla blanca, altrament coneguda com llençol. Des d’aquí és inevitable fer marrada, passar de transcendències, citar el Halloween ianqui i saltar a la disfressa més barata de tots els temps (a la que totes les mares amb (pocs) recursos han acudit). Fa dècades que aquest utillatge pertany a les festes infantils i al Disney Channel, a Casper i a Charlie Brown. No m'ho he pogut prendre seriosament.