La idea del film «The Square» va sorgir quan el seu director Ruben Östlund i el productor Kalle Boman van muntar una instal·lació d’aquest nom pel Vandalorum Museum, consistent en un quadrat lluminós de 2x2 metres on hi havia inscrita la declaració següent: «El Quadrat és un refugi de confiança i protecció. Al seu interior tots compartim els mateixos drets i obligacions». Aquesta crida a la construcció d’un espai solidari i a la cooperació entre humans, funciona a la pel·lícula com anotació sarcàstica d’un món que circula per verals precisament oposats.
Christian (Claes Bang), director artístic d’un museu a Estocolm, prepara l’exposició «The Square», obra de l’argentina Lola Arias, i estudia la millor manera de promocionar-la. Víctima d’un sofisticat engany, li roben el mòbil i la cartera en ple carrer. La dement estratagema que idea per recuperar els bens sostrets aviat se li girarà en contra de la forma més còmicament horrible. Paral·lelament a aquest calvari, contemplarem diverses escenes que tenen a veure amb el dia a dia d’un museu d’art contemporani, amb tots els excessos de fingiment cara a la galeria que això comporta.
Fer riota de les impostures de l’art d’avantguarda costa poc, com ho és carregar contra la cultura de les notícies «virals», o qüestionar la hipocresia de la correcció política; però Östlund ho fa sempre amb més intel·ligència de l’estrictament necessària. Tot i això el seu objectiu principal, com ja ho era a «Force Majeure», és la demolició de la figura del mascle triomfador i privilegiat del molt injust segle XXI, monstre d’egoisme insolidari amb una consciència a penes desvetllada (però condueix un Tesla!). La presència constant de mendicants i sense sostre a moltes de les escenes de «The Square» no és gens casual.
La pel·lícula pertany al gènere recent de les comèdies de rialla incòmoda, però contundent. En alguns casos el mèrit és gairebé tot de l’actor: per exemple Terry Notary, especialista en representar bèsties diverses, s’apropia de la seqüència estrella. Però no menystinguem el director, que sap molt bé on col·locar la càmera i què cal deixar fora de camp. Abunden els exemples entre exquisits i hilarants del que es mostra i el que es sobreentén.
Apart dels mencionats (i notables) Bang i Notary, la sempre pujant Elisabeth Moss té un trio d’escenes de perfecte lluïment (adoro la de les cadires catastròfiques). Que Dominic West, que només existeix durant un parell de minuts, ocupi part del cartell és una injustícia manifesta. Com ho és que l’actor que fa de nen ultratjat sigui tan difícil d’identificar a internet. Perquè ho fa de conya.
«The Square» dura dues hores i vint minuts, sovint no saps cap a on tira, i algunes escenes s’allarguen més del que diries necessari; però ni un sol moment m’he vist obligat a mirar el rellotge. Agressivament intel·ligent, cruelment divertida i atractiva com poques pel·lícules que recordi. Alguna cosa tindrà perquè susciti tantes benediccions.
Christian (Claes Bang), director artístic d’un museu a Estocolm, prepara l’exposició «The Square», obra de l’argentina Lola Arias, i estudia la millor manera de promocionar-la. Víctima d’un sofisticat engany, li roben el mòbil i la cartera en ple carrer. La dement estratagema que idea per recuperar els bens sostrets aviat se li girarà en contra de la forma més còmicament horrible. Paral·lelament a aquest calvari, contemplarem diverses escenes que tenen a veure amb el dia a dia d’un museu d’art contemporani, amb tots els excessos de fingiment cara a la galeria que això comporta.
Fer riota de les impostures de l’art d’avantguarda costa poc, com ho és carregar contra la cultura de les notícies «virals», o qüestionar la hipocresia de la correcció política; però Östlund ho fa sempre amb més intel·ligència de l’estrictament necessària. Tot i això el seu objectiu principal, com ja ho era a «Force Majeure», és la demolició de la figura del mascle triomfador i privilegiat del molt injust segle XXI, monstre d’egoisme insolidari amb una consciència a penes desvetllada (però condueix un Tesla!). La presència constant de mendicants i sense sostre a moltes de les escenes de «The Square» no és gens casual.
La pel·lícula pertany al gènere recent de les comèdies de rialla incòmoda, però contundent. En alguns casos el mèrit és gairebé tot de l’actor: per exemple Terry Notary, especialista en representar bèsties diverses, s’apropia de la seqüència estrella. Però no menystinguem el director, que sap molt bé on col·locar la càmera i què cal deixar fora de camp. Abunden els exemples entre exquisits i hilarants del que es mostra i el que es sobreentén.
Apart dels mencionats (i notables) Bang i Notary, la sempre pujant Elisabeth Moss té un trio d’escenes de perfecte lluïment (adoro la de les cadires catastròfiques). Que Dominic West, que només existeix durant un parell de minuts, ocupi part del cartell és una injustícia manifesta. Com ho és que l’actor que fa de nen ultratjat sigui tan difícil d’identificar a internet. Perquè ho fa de conya.
«The Square» dura dues hores i vint minuts, sovint no saps cap a on tira, i algunes escenes s’allarguen més del que diries necessari; però ni un sol moment m’he vist obligat a mirar el rellotge. Agressivament intel·ligent, cruelment divertida i atractiva com poques pel·lícules que recordi. Alguna cosa tindrà perquè susciti tantes benediccions.
Últimament anem a veure les mateixes pel·lícules amb poca diferència de temps, ahir vaig anar a veure aquesta i també em va agradar força. Em va fer molta gràcia que el prota es trobi amb un ximpanzè com a mascota a una casa aliena i no en faci cap comentari.
ResponEliminaPotser l'ocasió no es prestava a comentaris.
Elimina