dimecres, 15 de novembre de 2017

Cap llibre ajuda a triomfar


Qualsevol persona carregada de prejudicis com els meus, podria arribar a pensar (ajudada en l’engany per les cobertes tan bufones que fabrica Impedimenta) que «La llibreria» de Penelope Fitzgerald era una aportació més al gènere balsàmic de la «chick lit», o «literatura per a ties», novel·les on una protagonista còmicament insegura sol extraure al final de la seva peripècia alguna lliçó vital i, de retruc, un manso per l’eternitat. Ruc de mi per creure-m’ho, la Fitzgerald (1916 - 2000) fou una escriptora de carrera tardana, amb una vida sovint desgraciada, però amb una capacitat de superació del tot envejable. Només cal llegir-li unes línies per adonar-nos que juga en una lliga pròpia.

L’any, 1959. La trama: Florence Green, una vídua de mitjana edat, decideix obrir una llibreria en un poble de la costa de Suffolk que no es caracteritza precisament per l’abundància de públic lector. Ocuparà un històric edifici, llargament abandonat, amb una llegenda de presència de «poltergeist» afegida. La pintoresca població local contribuirà al dubtós èxit del negoci amb impulsos contraposats, però serà la manipuladora Mrs. Gamart la més subtil oponent als plans de Florence Green.

Que no s’esperi el lector de «La llibreria» una faula convencional de les que defensen els poders mirífics de la literatura. De fet, amb l’excepció potser del senyor Edmund Brundish, no hi ha ni un sol personatge que tingui els llibres en cap alta estima. Florence obre la llibreria, no per lletraferidura, sinó perquè havia treballat en una de soltera, i perquè no vol convertir la seva viudetat en una professió. Mentrestant els seus clients mostren una clara preferència per les biografies de personatges de la reialesa, els llibres pràctics sobre jardineria o construcció d’embarcacions i els moderats escàndols que provoca la «Lolita» de Nabokov. Però qui més menyspreu exhibeix pels llibres és Christine, la precoç dependenta de deu anys, personificació magistral del pragmatisme empresarial aplicat al petit comerç.

La novel·la, amb tot el seu elenc de personatges simpàticament caducs, evoca el Guillermo de Richmal Crompton, les aventures adolescents creades per Enid Blyton, i les comèdies cinematogràfiques de la Ealing. Però la seva escriptura s’instal·la en el terreny, que tant m’agrada, el del que és imprevisible i amb un punt de perill. Ho acompanyo amb alguns exemples de la traducció d’Ana Bustelo:
Florence tenía buen corazón, aunque eso sirve de bien poco cuando de lo que se trata es de sobrevivir. Durante más de ocho años, a lo largo de media vida, había subsistido en Hardborough con la pequeña cantidad de dinero que su marido le había dejado al morir, y últimamente se había empezado a preguntar si no tendría la obligación de demostrarse a sí misma, y posiblemente a los demás, que ella existía por derecho propio.

A Christine le gustaba encargarse de echar el cierre cada tarde. A los diez años y medio tenía la certeza, quizá por última vez en su vida, de como había que hacer las cosas exactamente.

—La cultura es para aficionados. No puedo permitirme llevar una tienda que tenga pérdidas. ¡Shakespeare era un profesional!

Su marido, el General, andaba abriendo cajones y armarios con el objeto de no encontrar nada y tener así una excusa para deambular de una habitación a otra.
La recent adaptació cinematogràfica que ha fet Isabel Coixet ha impulsat que Impedimenta reedités «La Librería» en versió cartoné i amb un postfaci inèdit. No només això, si no que (al·leluia!) ha publicat la versió catalana en traducció del sempre solvent Jaume C. Pons Alorda. La pel·lícula encara no l’he vista, però la novel·la és fresca, original i desconcertant. M’ha agradat molt.

6 comentaris:

  1. Es posible que ningún libro ayude a triunfar, pero es más probable que jamás se triunfe si no se lee ninguno.
    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo en sé d'un que llegint el Marca ha arribat molt lluny.

      Elimina
  2. El vaig tenir a les mans l'altre dia, però en aquell moment no em va sonar de res, desconeixia la pel·lícula de la Coixet. Amb la teva ressenya potser li donaré una oportunitat si es torna a creuar al meu camí.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé si t'agradaria, però és un llibre ben curiós.

      Elimina
  3. Deu ser interessant. La Coixet no m'ha fet mai feliç. Filma bonic i buit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Exactament. Llegeix Fitgerald. Evita Coixet.

      Elimina