diumenge, 26 de novembre de 2017

Matar és fàcil


La recent lectura d'Agatha Christie m'ha posat nostàlgic. Quan la vaig llegir per primer cop? Diria que va ser un estiu a Espinelves a principis dels 70 i el títol amb el que em vaig estrenar va ser amb tota seguretat "Matar es fácil", potser no un dels seus llibres més distingits, però sí una bona introducció a les seves virtuts i defectes. L'edició era aquella tan tronada de Molino, que només es salvava per l'atractiva però inquietant coberta de Tom Adams.

Aviat tornaré a aquest singular artista; però de moment faré una repassada informal a l'evolució dels dissenys de les cobertes de la senyora Christie al llarg de la història, prenent com a referència precisament aquest "Murder is Easy". Serà inevitable començar per la primera edició anglesa de juny de 1939 a la qual molt poca gràcia li sé trobar. Diré en el seu descàrrec que la prosaica escombra es pot interpretar com un sinònim de bruixeria, fenomen que té alguna importància a la novel·la.


La següent és la clàssica a tres bandes, molt de bandera andalusa, que lluïen els títols de la col·lecció Penguin Crime abans dels alegres 60. Un concepte molt poc informatiu del que ha d'explicar una coberta, però una obra mestra de la història del disseny.

Abans que a Fontana Books comptessin amb la col·laboració del gran Tom Adams, s'havien de conformar amb aquestes baratures "pulp" dignes de quiosc de la British Railways. Fins i tot gosen modificar el títol afegint-hi uns punts suspensius. Sembla que la noia del gest críptic digui "MATAR ÉS FÀCIL... sempre que ningú no sospiti de tu".

Mentrestant a Penguin assajaven noves fórmules amb estètiques més modernes impulsades per l'italià Germano Facetti. Comparant els preus marcats a l'extrem inferior dret, potser aquesta precedia en el temps l'anterior; però com a concepte se situava en una altra galàxia molt més llunyana.


Per respectar la cronologia, ara haureu d'intercalar la fantàstica imatge de dalt de tot, la del canari, l'aranya i la medicina/metzina. Ens trobem a la interessant cruïlla dels anys 60 i 70. El que vindrà després és molt més indescriptible i d'una lletjor supina que em deixa mancat de paraules. Així que no podré assegurar-vos que això que publico a continuació prové de cap època coneguda, però sospito que ha de ser dels 70 i 80.

La primera, apart de lletja, és un despropòsit d'idea, que a més no té res a veure amb el llibre. La segona és una derivació kitsch del pitjor Tom Adams; però és la més salvable de les tres. La tercera pren els elements de la il·lustració de dalt i aconsegueix un veritable avortó de Satanàs del disseny.



El 1982 se'n va fer una adaptació televisiva amb el malaguanyat Bill Bixby (el deliciós protagonista de "Mi marciano favorito" i "El increible Hulk"), mereixedor de vida més llarga. També hi sortien Lesley Ann Down, Helen Hayes i Olivia de Havilland. Aquesta és doncs una coberta de vídeo i me la saltaré pietosament.


Actualment, que tant ens agrada el fals "vintage", les cobertes de Christie s'acullen a una estètica art déco, tot i que l'estil ja era una relíquia a finals dels anys 30. Encara així, és un mal menor que fins i tot trobo que fa goig.




2 comentaris:

  1. Déu n'hi do quina repassada, bona feina d'arqueologia. Arran de la teva ressenya de l'altre dia ja m'he apuntat a la llista un títol que encara no he llegit i que sí que és dels famosos: 'Deu negrets'. Miraré de llegir-lo en anglès l'any proper.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, "Deu negrets" és al Top 5 de totes les llistes.

      Suprimeix