dijous, 30 de novembre de 2017

Fred als peus: la sèrie

«Trapped» (Ófærð/Atrapados) és una sèrie islandesa, que participa de la incomprensible moda del «nòrdic noir» que ens ha envaït d’uns anys ençà. Parteix d’una idea de Baltasar Kormákur, el cineasta més conegut de l’illa, que també dirigeix algun dels episodis. L’acció té lloc a Seyðisfjörður (no és broma), un remot llogaret de l’est del país, que compta amb poc més de 600 ànimes ,i s’inicia quan apareix a les aigües del fiord un tors humà acabat de desmembrar. El macabre descobriment coincideix amb l’arribada d’un ferry ple de turistes i amb una tempesta de neu que deixa el poble aïllat durant dies. Com que això passa el mes de febrer, és fosc la major part del dia i fa un fred que pela. Afegiu-hi apagades elèctriques i una allau (hola!); i ja podreu deduir que aquesta sèrie s’ha de contemplar amb la manteta i la calefacció a tota pastilla.

Pel que fa a la trama és correcta, tot i que no gaire original. Als primers capítols es toquen masses tecles, però al final tot acaba lligant. Es podria dir que el protagonisme és bastant coral, tot i que el tercet de policies són la peça central del relat. Demostren ser uns professionals força fal·libles i el seu físic és ordinari fins l’anonimat (bé, l’Ólafur Darri Ólafsson no faria un mal paper en un bar d’ossos). Hi ha el problema afegit dels noms dels personatges: quan la gent es diu coses com Þórhildur, Guðmundur, Sigurður, Hjörtur o Sigvaldi, és difícil fer-se una idea de qui estan parlant a cada moment.

La sèrie és moderadament entretinguda, amb aquell aire esmorteït de funeral de tercera que tenen les nits nòrdiques. I es confirma una vegada més que en aquells verals tenen sang d’orxata. Digueu-me si no com el marit cornut i abandonat continua dormint al sofà del menjador dels seus ex-sogres, mentre l’adúltera i el seu manso es beneficien de cambra privada. Coses d’islandesos.

Encara així diuen que pel 2018 ens volen regalar una segona temporada amb un cas encara més complicat. Veurem.

6 comentaris:

  1. A mi em va agradar prou, però segurament només perquè és islandesa, i tinc una fixació amb aquell país. Proporcionalment, si tenim en compte la rellevància del país, consumeixo infinitament més oci produït allà que en cap altra banda. Estic malalt, ho sé. Penso que no diuen en cap moment que el poblet sigui Seyðisfjörður, però tu i jo sabem que és així. I també perquè ho diu la Viqui, però a part d'això, aquest poble té tots els números de quedar-se aïllat. És ben maco, però no llueix a la sèrie. En canvi, els polis sí que llueixen, polis realistes d'un poble perdut que el problema més greu que tenen habitualment és portar a casa els borratxos. Bé, tot això si descomptem l'estranya relació familiar del prota... Bé, si fan una segona temporada, segurament la miraré.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Es clar que aquest nom impossible l'he trobat a la Wiki. Si fan una segona temporada també la veuré; però a mi (tot i no conèixer-la) dona'm Islàndia a l'estiu.

      Suprimeix
  2. Quan la vaig veure, en veia paral·lelament una de Noruega i hi havia moments que no sabia en quina sèrie estava. Durant la resta de moments, sobretot m'agradava pel que tenia de crònica de vida nòrdica, trobo que són curiosos de fer.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Podries distingir-les pels noms, que els noruecs són més fàcils de recordar.

      Suprimeix
  3. No em va desagradar, antropològicament parlant. Sempre imaginem nord enllà com els més millors del món mundial, i només de veure les rajoles de la cuina ja tens un atac d'angúnia. Vaja, que és una sèrie prou acceptable i et regala una ordinarietat interessant de comprovar. Això sí, els noms, com els noms coreans, impossibles per a mi.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, va bé com a guia de com no s'ha de decorar la casa.

      Suprimeix