dimecres, 29 de novembre de 2017

Agatha vestida per Adams


I així arribem a l'obra que donaria més fama a l'artista: la seva col·laboració durant més de vint anys amb les editorials que publicaven les novel·les d'Agatha Christie en edicions de butxaca. Un èxit ressonant de crítica i públic que el conduí als excessos d'haver d'il·lustrar el mateix títol més d'una vegada (i de dues).

Per a la capçalera de l'apunt he escollit aquest exemple aparentment innocent de la coberta de "Cinc porquets", que tan bé il·lumina la inherent perversitat d'Adams. Una il·lustració immaculada amb un ambigu morter farmacèutic en primer terme. Al darrere s'entrellegeix el poema popular que comença comptant els dits de la mà, des d'aquell garrí impulsiu que va anar al mercat, i acaba en matança del porc.

Ningú no li negarà a Adams el seu control tècnic del patró hiperrealista; tot i que el seu vocabulari argumental podria ser més que discutible per la seva barreja d'incongruències i truculència barata. A mi, he de dir que m'agrada, quasi sempre, malgrat la seva manca de versemblança. Us poso alguns exemples no escollits a l'atzar on es combinen elements heterogenis pensats per provocar la inquietud.



Aquests dissenys s'utilitzaren també per edicions estrangeres. Acabem de veure un exemple en francès, "Le chat et les pigeons", i no podem oblidar les Selecciones de Biblioteca Oro d'Editorial Molino. "El asesinato de Rogelio Ackroyd" i "El espejo se rajó de parte a parte" eviten el recurs del bodegó, però continuen sent tan suggestives com inquietants (un pèl "gore" la primera).



La que ve és la novel·la més popular de la Christie i també la que més títols ha tingut. Es va publicar a Gran Bretanya el novembre de 1939 sota el títol de "Ten Little Niggers", fent referència a una popular cançó infantil. A l'hora d'editar-la a l'altra costat de l'Atlàntic, on la paraula "nigger" ja resultava despectiva, es va optar per "And Then There Were None" ("I aleshores no en quedà cap"), que és el vers final de la cançó, i que acabat sent el títol definitiu en totes les edicions en llengua anglesa (tot i que també ha sigut coneguda com "Ten Little Indians").

En català, fins fa ben poc s'ha mantingut el títol "Deu negrets", encara que aquest diminutiu faci dècades que sona paternalista. Sorprèn però que a l'edició de Fontana Books als anys 60 es mantingués encara el títol original i que Tom Adams emprés la controvertida imatge d'un nino Golliwog (penjat en el que bé podria ser un cas de linxament!) com a tema principal. Bé, espero que alguna cosa haguem avançat en la qüestió de no ferir sensibilitats.


De vegades Adams pot esdevenir massa delirant pel meu gust. No sé si seria influència de la psicodèlia de l'època; però la seva solució per "Destí desconegut" em fa pensar més en The Moody Blues que en Agatha Christie.


I en la seva època de segones versions podia ser emprenyadorament manierista, com ara aquí, on només falta la Patum de Berga per completar l'efecte.


Per desengreixar i no acabar amb una nota amarga, us deixo amb tres cobertes que sí que m'agraden. Només afegiré que "The ABC Murders" és potser la meva novel·la favorita de la Christie i que la coberta d'Adams és potser la meva favorita de les seves. I no em puc creure que en català la titulessin amb la insipiditat d'"Assassinats en ordre alfabètic". 


11 comentaris:

  1. El que dèiem, tot un artista, i que és difícil dissociar-lo del la Christie, imatge i autora van lligades. Gràcies per compartir, perquè no coneixia l'il·lustrador, és clar.

    ResponSuprimeix
  2. Sempre he trobat que les cobertes de l'Editorial Molino estaven molt ben aconseguides, des del dibuix al disseny amb el marge blanc.

    ResponSuprimeix
  3. Llavors lo de no jutjar un llibre per la portada on queda?

    ResponSuprimeix
  4. S'ha de jutjar el llibre pel contingut i la portada per la portada. Així queda.

    ResponSuprimeix
  5. A l'espera de la teua crítica de "asesinato en el Orient Express" (que suposo imminent, després d'aquests reiterats goigs a la Christie), em permeto recomanar-te, si després fas un Coco, que arribis un quart d'hora tard, per estalviar-te el curt de Frozen. si no ho fas, després no et queixis

    ResponSuprimeix
  6. I les cobertes de les novel·les de la Christie -al menys les,que es publicaven aqui- tot un goig. Alguna cosa bona havia de tenir ;)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No pensava anar a veure l'Orient Express, és de les poques novel·les seves que encara recordo com acaben i la versió de Sidney Lumet tenia un repartiment més sucós que l'actual.

      Suprimeix
  7. I després hi ha gent que no t'entenen quan et fires un llibre per la portada!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Res més trist que un bon llibre amb una portada horrenda.

      Suprimeix