dimarts, 23 de gener de 2018

Bones males notícies

Vivim temps dolents pel periodisme, almenys si hem de fer cas a l’estat de salut de les nostres grans capçaleres. La veritat ja no és objectiu buscat i de fet s’en relativitza la seva mateixa existència. El que paga, el que mana, és qui dicta el contingut de la notícia i el lector accepta alegrement la manipulació sempre que confirmi els seus prejudicis. La realitat ja no es troba allà fora, sinó dins del cap dels nostres governants, es diguin Donald Trump o Mariano Rajoy. En aquestes circumstàncies, res més oportú que un film com «The Post», el més recent exercici de gènere del molt prolífic Steven Spielberg, que ens transporta a una època remota i mítica on la premsa, la bona premsa professional, podia erigir-se com defensora cabdal de la llibertat d’expressió.

Potser els fets reals que relata «The Post» (o «Los papeles del Pentágono», en versió doblada) ens queden lluny, tan geogràficament com temporalment, i la introducció en la trama planteja una certa dificultat que es resol passats els primers trenta minuts, però no se m’acut lliçó d’història més necessària ara i aquí. La «pel·li» va de la filtració l’any 1971 d’uns secrets d’estat que confirmaven que la guerra del Vietnam se sabia que estava perduda des del primer moment i que quatre presidents successius ho havien ocultar amb fins propagandístics, malgrat l’alt preu de vides humanes que això comportava. The New York Times va ser el primer a publicar la notícia, però els tribunals van aturar informacions ulteriors.

Katharine Grahame, hereva del molt menys influent Washington Post, va trobar-se en el delicat moment de la sortida a borsa del seu diari, en possessió d’una còpia dels documents filtrats. ¿Havia de publicar-los, tot arriscant la confiança dels inversors, o bé fer prevaldre l’ètica periodística? Com que aquesta és una cinta que de forma lleugerament cofoia celebra la llibertat de premsa i d’expressió de la nació americana, la resposta és fàcil de predir.

Malgrat que Steven Spielberg s’envolta de còmplices habituals —el compositor John Williams, el director de fotografia Janusz Kaminsky o l’editor Michael Kahn— deu ser aquesta una de les pel·lícules menys «Spielberg» de la seva carrera. Està filmada indubtablement amb professionalitat i un cert aire passat de moda, realçat per tecnologies ja superades (la visió de les sales d’impressores del diari amb la composició de la pàgina a partir de tipus mòbils resulta gairebé èpica). És una història amb escàs potencial cinematogràfic, ja que consisteix en un munt de persones xerrant; però gràcies a un intel·ligent guió de Liz Hannah i Josh Singer, que canvia d’escenari contínuament i fa anar tothom de bòlit d’un lloc a l’altre, acaba resultant dinàmica i fins i tot emocionant.

Nombrós repartiment sense ni una nota falsa. Tom Hanks és el coprotagonista i resol com un professional (però cap brillantor) l’arquetípic paper del periodista de raça, l’editor en cap de «The Post». Bob Odenkirk («Breaking Bad»), com el periodista d’investigació Ben Bagdikian, protagonitza alguns dels moments més divertits. També queda molt espurnejant el Robert McNamara que compon Bruce Greenwood. I un munt d’actors que hem vist en altres llocs fent coses més importants: Tracy Letts (autor del drama «Agost» i actor a «Divorce»), la seva esposa a la vida real Carrie Coon («The Leftovers», «Fargo 3»), Jesse Plemons («Fargo 2), Bradley Whitford («The West Wing»), Matthew Rhys («The Americans»), Allison Brie («Mad Men») o Michael Stuhlbarg («Boardwalk Empire»). Premi a la millor actriu més infrautilitzada per a Sarah Paulson, una de les seves dues úniques escenes consisteix a repartir sandvitxos.

I llavors tenim Meryl Streep, que fa de Katharine Graham, i la seva sola presència eleva el nivell de la pel·lícula a una dimensió superior. És un paper amb un cert interès —la filla de bona família destinada a decorar els marges del poder que, per fatalitats diverses, es veu obligada a prendre les regnes enmig d’un mar d’inseguretats—; però en mans menys expertes podria esdevenir un gris clixé més. La Streep ha tingut i té defensors i detractors, però cada vegada és més difícil negar-li que pocs actors com ella són capaços de crear un personatge tridimensional des del primer minut de la primera escena.

Aneu a veure «The Post». Per aprendre història. Per gaudir d’un «thriller» de qualitat. I, sobretot, per presenciar un festival Streep, tan discret com educatiu.

8 comentaris:

  1. Bueno, es la segunda crítica que leo.
    Al final iré simplemente por homenaje al periodismo, ese que ya está acabado, como lo están los diarios de papel y pronto los mismos que los editan.
    Salut

    ResponElimina
  2. antes era, "Periodismo", ahora solo son "los medios"... los que utilizan para manipularnos... Habrá que seguir en la lucha!

    ResponElimina
  3. Aquestes la tenia apuntada, no tant com per veure-la a la gran pantalla però si que d'aquí a un temps a la petita (o mitjana)

    ResponElimina
  4. Claves la ressenya. S'agraeïx la discreció dels protagonistas, una Meryl Streep fent de periodista Graham que, durant anys, va estar a l'ombra del seu infidel espós. Spielberg ha fet coses molt ben fetes com els Indiana i és una figura capdal del cinema contemporani però no m'ha semblat mai el que entenc per un artista. T'he fet cas, hi he anat, al principi m'avorria però m'ha acabat interessant.

    ResponElimina