divendres, 12 de gener de 2018

He mort la primavera


Aquestes festes, en una piulada de Twitter, algú feia broma mentre assegurava que no hi havia ni un sol català que no es passegés amb un exemplar de «La mort i la primavera» de Mercè Rodoreda sota el braç. Que aquesta novel·la inconclusa, publicada inicialment l’any 86, tres anys després de la mort de l’autora, hagi esdevingut un èxit de vendes en dates tan tardanes, és responsabilitat total de la seva editora Maria Bohigues, que amb una campanya molt ben maquinada ens ha fet descobrir que aquest llibre mig maleït (ara acompanyat d’un extens postfaci d’Arnau Pons) era el que més necessitàvem ara mateix.

Jo mateix vaig caure en el parany i, quan una amiga em preguntà quin llibre volia pel meu aniversari, li vaig dir precisament aquest; perquè, juntament amb «Quanta, quanta guerra», constituïa una de les poques llacunes que em quedaven per conèixer de forma completa l’obra de l’escriptora. No sé què m’esperava; en el pitjor dels casos, un «Viatges i flors» (II) (que deu ser el text que més m’impacienta de la Rodoreda). Però la lectura va superar totes les expectatives i m’enfonsà en un desinterès perplex.

Es tracta d’un text estrany, que es pot assimilar amb una novel·la, simplement perquè el gènere tot ho admet; però més que una narrativa conté un seguit d’accions rituals entre esclats d’imatges potents i inesperades. Tot s’esdevé a un poble sense nom, en un temps indefinit, més mític que històric. Abunda la crueltat tan social com física, les cerimònies tel·lúriques, la natura pervertida, els cossos esguerrats, la superstició de la roda del temps.

Rodoreda considerava aquest llibre la seva expressió més personal i el que aspirava a convertir en la seva obra mestra absoluta. Hi va treballar des de principis dels seixanta, simultàniament a «La plaça del diamant», fins el final de la seva vida. I encara que no gaudirà mai d’una edició definitiva, la darrera versió que coneixem concita l’admiració d’un munt de lectors solvents.

Trist paper el meu doncs, quan he de confessar que m’he vist incapaç d’acabar la novel·la i que he abandonat cap a la pàgina 105 (a cent planes del final). No és que tingués cap problema per entendre el que se m’explicava, però res em podia suscitar menys interès que aquella corrua de successos tan estranys com arbitraris. Em podeu anomenar prosaic, materialista o talòs, però m’estava fent l’efecte que el que Rodoreda descrivia (la sepultura al cor dels arbres, la pols roja, els sense rostre), era fàcilment intercanviable per qualsevol altre element típic del realisme màgic. Ja sé que no és així, i abunden els exegetes disposats a demostrar que no hi ha res de contingent aquí.

Però m’estava avorrint com un cosac; i cada nova pàgina d’ocells negres, bombolles de sabó de vidre, aigües subterrànies, i presos polítics que renillen a les seves gàbies, només m’incitaven a la desconnexió. Així que, empès pel sagrat dret número U del lector, vaig deixar de llegir «La mort i la primavera». Sospito que al·legories i textos visionaris no són el que rau més a prop de la meva ànima i per això estic fent aquest trist paper. Però estic segur que amb Mercè Rodoreda sempre hi haurà un lloc intermedi on retrobar-nos.

12 comentaris:

  1. Respostes
    1. Em va agradar llegir-la, perquè ara ja sé, de primera mà, de quin mal haig de morir. Ara bé, no em podia treure del cap que la Rodoreda mai no l'havia donada per bona. Poc abans de palmar-la encara va dir «Ja l'he acabada. Ara l'haig d'escriure». I què carai llegia jo, doncs, si la Rodoreda encara no l'havia escrita? Esborranys. 'La revelació d'un fracàs', que diu en Lluís Solà.

      Elimina
    2. Encara que no la donava per bona, ja es veu per on anava la cosa i difícilment podria convèncer-me.

      Elimina
    3. En això esteu tots dos igual. A n'ella tampoc va acabar de convèncer-la mai. :)

      Elimina
  2. I pel que fa a això del realisme màgic, comparteixes opinió amb un insigne clubaire, en Jaume Camps, a qui també li va créixer aquest monstre.

    ResponElimina
  3. I si La mort t'ha deixat cor agre, procura't un exemplar de Fut, de Jim Dodge, que també és una faula, però que dóna un bon rotllo que ni t'ho explico. Mano de santo.

    ResponElimina
  4. No vaig pensar en el realisme màgic i sí vaig creute que l'autora, amb legítima ambició, ens portava al principi dels temps quan ni se sabia que existia el temps -existeix?- i res tenia nom i tot es creava com per inèrcia instintiva. Ella no la va acabar i jo tampoc.

    ResponElimina
  5. Estava en si esmerçava algun esforç en posseir-la, però, ves, mira, hi ha tantes coses per fer en aquest món de mones! Gràcies per haver-te esforçat per mi! Te'n dec una!

    ResponElimina