dimarts, 9 de gener de 2018

La croada dels nens

Brian Selznick és un escriptor de llibres per a infants on la il·lustració i el text tenen una importància equivalent. Ha gaudit de la bona fortuna de veure com el mestre Martin Scorsese li adaptés molt competentment «La invenció d’Hugo Cabrel». Ara és el també gran Todd Haynes qui dirigeix un guió que firma el propi Selznick a partir de la seva novel·la «Wondestruck» (aquí l’anomenen «Wonderstruck: el museu de les meravelles»).

El seu plantejament inicial és intrigant, ja que narra les històries paral·leles de dos infants separats en el temps i la geografia. Any 1927, Rose és una nena sorda de Hoboken (New Jersey) que decidirà escapar d’un pare que s’avergonyeix d’ella per anar a buscar la seva mare, actriu a Broadway. Any 1977, Ben viu a Minnesotta i acaba de perdre la mare en un accident de tràfic. També acaba de perdre l’oïda per culpa d’una tempesta. Decidirà escapar cap a Nova York a la recerca d’un pare que desconeix. No cal ser una llumenera per endevinar que les dues trames acabaran confluint.

Haynes, sempre un fi estilista, mostra extrema cura en les formes. La història de Rose, en contrastat blanc i negre i estilitzada gramàtica de cinema mut, compta amb una imaginativa banda sonora del sempre estimulant Carter Burwell. Mentrestant, la recerca de Ben presenta els aspres colors de la dècada dels 70 en un Manhattan abocat al costat perillós de la vida i un fons musical on destaquen «Space Oddity» de Bowie i el Zarathustra de Strauss/Deodato.

Però tot reconeixent les virtuts estètiques del film, no es pot dir que la trama enganxi, tant per la poca explicació sobre les motivacions dels dos protagonistes, com per les nombroses dilacions i dificultats imposades amb la sola intenció d’allargar la peripècia. Per començar, no entenc què hi aporta al conte el fet que tant Rose com Ben pateixin de sordesa. Imagino que és una mena de metàfora; però a l’hora de la veritat, només serveix perquè els personatges es comuniquin escrivint en un bloc espiral (i en passadissos foscos!), la mena de diàleg cinematogràfic més tediós del món.

Hi ha un excés de persecucions dins del Museu d’Història Natural i altres interaccions entre personatges que no responen a cap funcionament humà racional. Quan arriba la revelació final, resulta ser tan estúpida, tan inversemblant (pel rerefons familiar que implica) i tan ortopèdica, que t’agafen ganes de llençar una bomba fètida a la pantalla.

Millicent Simmonds, que fa de Rose, és una nena sorda i muda de Utah. Tot i que l’han lloada a bastança, no m’ha causat gran impressió. Oakes Fegley fa de Ben amb expressió contínuament emprenyada: l’oblidaré passat demà. Michelle Williams té un paperet que no arriba ni a «cameo», espero que se senti la «bien pagá» enmig de l’escàs repartiment. Julianne Moore inverteix una mica més d’esforç en un altre rol ingrat, que no la mereix. Es nota que «Wonderstruck» em sembla el tipus de cinema infantil i juvenil que hauria de cremar a alguns dels inferns dantescos?

4 comentaris:

  1. Quan arriba la revelació final, resulta ser tan estúpida, tan inversemblant (pel rerefons familiar que implica) i tan ortopèdica, que t’agafen ganes de llençar una bomba fètida a la pantalla..."

    Me encanta este párrafo ¡¡¡
    Quiero acompañarte si por aquellas la vuelves a visionar. Se donde las venden a buen precio y no son chinas, de esas que en vez de bombas fétidas parecen pedos de monja.
    Cuenta conmigo ¡¡¡¡
    Salut

    ResponElimina
  2. Ja pots comptar que no penso tornar-la a veure en aquesta vida.

    ResponElimina
  3. Vaja, doncs era una de les que m'estava plantejant anar a veure. Ara sé que no.

    ResponElimina