dimecres, 24 de gener de 2018

Mort al protestant

Aquests darrers dies era impossible passejar per la ciutat sense assabentar-se que Movistar+ estrenava la sèrie «La peste»: ubics panells publicitaris a peu de carrer, banners a totes les pàgines web de premsa i LA VANGUARDIA del dissabte literalment folrada amb un anunci. La sèrie forma part d’una ofensiva de la cadena per oferir productes atractius i originals que contrarestin el poder pujant d’altres cadenes de «streaming». Per això la presenten com la sèrie espanyola més cara de la història i han posat al timó algú tan competent com Alberto Rodríguez («La isla mínima», «El hombre de las mil caras»).

L’acció de «La peste» té lloc a Sevilla l’any 1597 durant una epidèmia de pesta, quan aquesta capital andalusa era la ciutat més important d’Espanya. El gran inquisidor encarrega a un impressor anteriorment condemnat que investigui els assassinats d’un seguit de ciutadans que professen el protestantisme… En resum, una novel·la històrica situada en el barroc i amb un toc Holmes i Watson sevillans.

No és un plantejament dolent i en un món millor hauria pogut funcionar. És una pena perquè algunes coses de la sèrie estan força bé. Per començar, la reconstrucció de la ciutat de Sevilla llueix impecable: es nota on han anat a parar els quartos. L’ambientació tendeix al miserabilisme i l’excés de ronya, però segurament és una opció que no queda lluny d’aquella realitat. Algunes escenes, reconeguem-ho, són espectaculars, com la de les catacumbes o la de l’auto de fe.

La fotografia de Pau Esteve Birba juga a fons la carta del clarobscur il·luminat per espelmes estratègicament col·locades, tan irreal com bonic. I els actors, en general estan molt bé. Que Antonio Dechent o Manolo Solo compleixin, no és cap sorpresa; però que Sergio Castellanos, responsable del «teen appeal», actuï de forma tan decent, és gairebé una benedicció. Pablo Molinero, a qui no coneixia, resol amb autoritat el rol protagonista. Només Paco León desentona amb estridència la primera vegada que el veig actuar lluny de la comèdia. Hi ha també algunes actrius que intenten introduir una falca proto-feminista en el guió, però que en realitat hi pinten molt poc (fins i tot la que fa de pintora).

En el costat negatiu he de començar per un guió sense empenta i pensat amb els peus. Dit d’una altra manera, «La peste» avorreix i no s’entén. Es nota que els guionistes han estudiat l’època amb atenció i han volgut salpebrar els episodis amb informacions didàctiques de nivell MUY INTERESANTE o «¿Sabía usted que…?»; però han descuidat totalment la connexió dramàtica entre escenes. El clarobscur que deia abans, mereix aplaudiments estètics, però impedeix veure-hi tres en un burro: no saps mai qui tens en pantalla. I pel que fa a la banda sonora, entre les interpretacions xiuxiuejades (que sonen tan importants!) i la mala dicció d’alguns actors, sembla que ens condemnin a la incomprensió definitiva.

En el futur hi haurà «La peste 2». Ja està emparaulada. Que no m’esperin com espectador.

9 comentaris:

  1. Doncs a mi em va agradar, sobretot per que està molt ben feta. Quan a lo de la dicció dels actors és un mal endèmic del cinema espanyol, i a vegades mana més la forma que el fons com es en aquest cas, pero s'agraeix i en conjunt trobo que el resultat és molt digne.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja t'ho dic, és vistosa, però jo no la vaig entendre.

      Elimina
  2. Lo siento. No veo ( a no ser cosas de la 2, como el otro día el programa del diseñador Pertegaz, o bien Thalassa en el 33) la tele.
    Hace cosa de un par de años mi señora y yo, salvo raras excepciones nos dimos de baja de la televisión.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De la televisió només miro sèries i res més.

      Elimina
  3. Ostres Miquel, Pertegaz era del mateix poble que la iaia de la meva dona, Olba (Teruel)

    ResponElimina
  4. Es molt trist que per veure cinema espanyol hagis d'activar els subtítols. A mi que no m'hi busquin

    ResponElimina