dijous, 25 de gener de 2018

Una obra mestra poc coneguda

Graham Suherland, "Devastation" (1941)
Un dels episodis més interessants de la molt interessant primera temporada de «The Crown» és el novè i penúltim, titulat «Assassins» (no em pregunteu el motiu, perquè d’assassí no se’n veu ni un). El seu fil principal s’ocupa de les cada vegada més freqüents absències de palau del molt tarambana príncep Felip, un fet que a l’abandonada reina Isabel la fa aproximar-se al seu vell amic Lord Porchester, criador de cavalls de la reialesa. Perquè ja se sap que els equins uneixen molt; sobretot els sementals.

Però el que m’interessa més del capítol és la trama secundària, en la qual un comitè ha encarregat pel vuitantè aniversari de Winston Churchill un retrat seu pintat per Graham Sutherland. Per a qui no ho sàpiga, o no ho recordi (que serem la majoria), Sutherland era l’any 1954, quan va pintar Winston, una de les figures més admirades de la pintura modernista britànica. Feia pocs anys que es dedicava al retrat, però ja havia plasmat amb èxit Somerset Maugham i Lord Beaverbrook.

Churchill, contumaç pintor aficionat de tendències classicones (com ho ha acabat sent també el príncep Carles, acreditat aquarel·lista), no devia de ser el públic més adient per connectar amb Sutherland. I, si has de fer cas al guió de Peter Morgan, el diàleg íntim de les sessions de modelatge no es corresponia a l’empatia real entre els dos artistes. A Churchill li abellia presentar al món una imatge majestuosament imperial, amb robes dignes de l’Orde de la Lligacama, mentre que Sutherland buscava plasmar l’uniforme de treball d’armilla i corbata de llaç.

La pintura, pagada a mitges per la Casa dels Comuns i la Casa dels Lords, va costar mil guinees i no va satisfer de cap manera el destinatari. El 20 de novembre de 1954, 10 dies abans de la cerimònia, l’esposa de Churchill va fer una fotografia de la pintura completada i se l’ensenyà al seu marit. L’home quedà horroritzat, la considerà «obscena» i «maligna»; i en una nota a Sutherland va rebutjar el retrat i va informar-lo que no el mostrarien durant l’acte.

Finalment, per no ofendre els donants, la pintura fou presentada a la cerimònia de Westminster Hall. En el seu discurs i de forma força ambigua Churchill qualifica el quadre com un «exemple remarcable d’art modern» que combinava «força i franquesa». El públic va rebre el retrat amb clara divisió d’opinions: alguns apreciaren la semblança i d’altres el consideraren «fastigós».

La idea era que l’obra penjaria a l’edifici del parlament així que Churchill morís, però com que havia sigut donat com un regal personal, se la va endur a la seva casa de camp de Chartwell, on mai la va exhibir. Al llarg dels anys en repetides ocasions es va sol·licitar el préstec del retrat per exposicions sobre l’obra de Sutherland, sempre amb resposta negativa. L’any 1977, després de la mort de Clementine Churchill, es va saber que el quadre havia sigut destruït al poc d’arribar a Chartwell. Clementine el va fer tallar a trossos i el va fer cremar, el mateix que va fer amb altres retrats que desplaien al seu marit.

Molts foren els que condemnaren la destrucció d’una obra d’art, començant per Sutherland, que ho considerà un acte vandalisme. Però hi hagué d’altres que opinaren que, en tractar-se d’un regal, el propietari podia disposar-ne com li semblés més convenient.

Si hem de fer cas al testimoni fotogràfic que ens ha quedat, el quadre era excel·lent i per l’estat de l’art a mitjans dels cinquanta no gosaria qualificar-lo de modernista. Una pena l’alt concepte que tenen algunes figures públiques de si mateixes. Poc es pensava el vell Winston que el seu retrat més perdurable, el que reproduïm habitualment en les nostres ficcions, seria pura caricatura.


6 comentaris:

  1. 'Troppo vero' però al menys l'Inocenci no el va tallar a trossets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I gràcies a això tenim dues obres mestres: la de Velázquez i la de Bacon.

      Elimina
  2. caramba con Clementine, estaba a la altura del carácter de su esposo!... me temo que nos privó de una gran obra... con reminiscencias de Inocencio, sin duda.

    ResponElimina