diumenge, 25 de febrer del 2018

Unes hores més de diàleg

Poques novetats a afegir a la segona temporada d’«In Treatment»/«En terapia». Torna a adaptar els guions de l’original israeliana «Be Tipul» amb la fórmula d’un pacient del psicòleg Paul Weston per dia de la setmana i una recapitulació els divendres en mans de la seva mentora Gina (Dianne Wiest). Conscients que potser dedicaven massa hores de teràpia a cada personatge, el nombre de capítols passa de 43 a 35 (i encara em semblen excessius).

Com caldria esperar, no cada dia de la setmana ofereix el mateix nivell d’interès, però en general la sèrie va de menys a més. El dilluns toca la Mia (Hope Davis), una advocada d’èxit que ja havia sigut pacient del doctor Weston 20 anys enrere i al que ara culpa de no haver aconseguit formar una família. La dona és una mica de bufetada, però genera unes sessions bastant distretes. El dimarts correspon a l’April (Alison Pill, que ja coneixíem de «The Newsroom» i «Snowpiercer»), una estudiant d’arquitectura que controla de forma fèrria la seva vida, diagnosticada recentment d’un limfoma en fase 3. Els seus dimarts són durs, però m’agraden.

El dimecres la teràpia és triple, perquè el petit Oliver (Aaron Shaw) haurà d’assumir el divorci dels seus pares Bess (Sherri Saum) i Luke (Russell Hornsby). Crec que no m’agraden les teràpies col·lectives; em va passar el mateix amb la teràpia matrimonial de la temporada passada. En quant al dijous, la visita escollida és la de l’alt executiu Walter Bennet (el recentment traspassat John Mahoney, celebrat com a pare de Frasier Crane). Home acostumat a prendre decisions crucials a cada moment i salvavides de tots aquells que té al seu voltant, la seva jubilació forçosa el conduirà a la vora del suïcidi. El meu personatge favorit al costat d’April.

Pel que fa al doctor Weston podem revelar que s’ha divorciat i que ara té la consulta a Brooklyn. Els caps de setmana baixa a Baltimore per estar amb els fills i, de passada, recupera una novieta de l’institut. Com a seqüela de la temporada anterior, s’enfronta a un judici per la sospitosa mort d’un pacient. També ha de reconciliar-se amb la figura del pare senil i moribund i arriba a plantejar-se deixar la feina de terapeuta. Tot plegat podria semblar una càrrega excessiva a nivell de guió, però Gabriel Byrne ho suporta de meravella i eleva la seva feina anterior amb una humanitat i empatia dignes d’estudi i d’aplaudiment.

«In Treatment» continua sent una sèrie de cambra per a espectadors a qui agradi veure com la gent conversa. M’esperaré una mica a veure la tercera temporada (i mentrestant miraré pel·lícules de Chuck Norris per compensar).

2 comentaris:

  1. Coincidim amb el fet que les teràpies col·lectives són les pitjors, serà que acostumats a veure diàlegs ara ens atabalem quan hi ha tanta gent en una sala xD

    ResponElimina