Estic parlant d’un actor de llarg recorregut, que rarament ha gaudit d’un paper protagonista (o de res que se li assembli), però que ha estat ocupant les nostres ficcions preferides durant els darrers cinquanta anys. El vam descobrir a principis dels 80 a un serial de metges de TV3 que es deia «A cor obert» («Saint Elsewhere» en format original). Potser aquell doctor Victor Ehrlich va ser el paper de la seva vida (crec que no n’ha fet cap altra de tan protagonista amb un total acumulat de 137 episodis). El seu nom és Ed Begley Jr., fill d’Ed Begley (1901-1970) actor de carrera possiblement més limitada.
En Begley Junior va néixer a Los Angeles l’any 1949. Ros, alt i de nàpia considerable; un perfecte rostre inoblidable, ideal per a un actor secundari i de caràcter. Sense exagerar, l’he vist en un paper o un altre a les quinze últimes sèries americanes que he seguit i en moltes altres d’anys anteriors. Si consulto el memorial que m’ofereix la Viquipèdia, l’Ed Begley petit ha actuat des de l’any 1967 en gairebé tres-centes referències visuals (292 entre les de les pel·lícules (109) i les televisives (183)).
Com veiem ha treballat més a la televisió que al cinema i en aquest segon format rarament ha participat en obres mestres. La seva carrera cinematogràfica té però algunes peculiaritats, i no és la menor que la iniciés l’any 1969 amb una adaptació del celebèrrim conte «The Lottery» de la Shirley Jackson. A continuació va actuar en cinc produccions per a la Disney, on el seu rostre caricaturesc i afable s’adapta com un guant. El 1978 va fer «Blue Collar» amb el sempre interessant Paul Schrader; hi va repetir a «Hardcore» i a «Cat People»).
Hi era de forma indetectable a èxits de l’època com «Oficial y caballero», «Aquí un amigo» (Billy Wilder), «Aeroport 79», «Carrers de foc» (Walter Hill), «Batman Forever», o «El turista accidental» (Lawrence Kasdan). Però també a curiositats de culte com «Going South», un western dirigit per Jack Nicholson, la farsa negra «Eating Raoul» de Paul Bartel, o «Even Cowgirls Get the Blues» de Gus Van Sant. L’any 1984, amb el mític fals documental «This Is Spinal Tap», que va dirigir i coescriure Rob Reiner, va incorporar-se a la satírica «troupe» itinerant de Christopher Guest (vindrien a continuació «Best in Show», «A Mighty Wind», «For Your Consideration» i «Mascots»).
Podria continuar. Hi ha un Woody Allen («Whatever Works» (2009)), el «Ghostbusters» femení de 2016, el film pòstum de Harry Dean Stanton («Lucky» (2017)) i el club de lectura de Jane Fonda (2018). Però la veritat és que gairebé cap d’aquestes pel·lícules es veu prestigiada per la intervenció d’Ed Begley Jr. Els seus dos papers fílmics protagonistes —«Private Lessons» (1981), comèdia sexual amb Sylvia Kristel, i «Dark Horse» (1992), drama juvenil amb cavall— no han assolit de cap de les maneres ni el nivell del prestigi crític, ni el nivell del culte injustificat que calia esperar. Sospito que són un parell de gasòfies infumables.
Segurament el regne de l’afable Begley pertany més aviat a la televisió. Abans d’aterrar al seu moment triomfal a l’hospital de Sant Eligi (1982 - 1988), va fer tots els papers de l’auca amb eficàcia i brevetat. Busqueu-lo i trobeu-lo en papers d’un sol episodi a productes tan diversos com «El Show de Bill Cosby», «Mannix», «Ironside», «Baretta», «Starsky & Hutch», «Columbo», «M*A*S*H» i «Els àngels de Charlie».
Després de Sant Eligi va prosseguir la seva ratxa d’intervencions episòdiques en altres sèries clàssiques com «The Love Boat», «Saturday Night Live», «Roseanne», «The Larry Sanders Show», «Star Trek Voyager», «Sabrina the Teenage Witch», «Rugrats», «Ellen», «The Simpsons» (dos episodis, fent d’ell mateix). Ja en el segle XXI, i en plena Segona Edat Daurada de la Televisió, el vam poder veure a «The West Wing», «Six Feet Under» (8 episodis), «Scrubs», «Arrested Development» (11 episodis d'alopècia integral!), «Boston Legal», «Veronica Mars», «Hanna Montana», «Monk», «The Office», «Better Call Saul» (6 episodis), «Lady Dynamite», «Grace and Frankie», «Curb Your Enthusiasm» i «Love».
Per si això no fos suficient, el bo de l’Ed és un actiu activista en la protecció del medi ambient i en causes contra el racisme. Ed Begley Jr. possiblement no és l’actor preferit de ningú, però estic segur que ha de ser una persona encantadora; no endebades és del tot cert que mai no li faltarà la feina.
En Begley Junior va néixer a Los Angeles l’any 1949. Ros, alt i de nàpia considerable; un perfecte rostre inoblidable, ideal per a un actor secundari i de caràcter. Sense exagerar, l’he vist en un paper o un altre a les quinze últimes sèries americanes que he seguit i en moltes altres d’anys anteriors. Si consulto el memorial que m’ofereix la Viquipèdia, l’Ed Begley petit ha actuat des de l’any 1967 en gairebé tres-centes referències visuals (292 entre les de les pel·lícules (109) i les televisives (183)).
Com veiem ha treballat més a la televisió que al cinema i en aquest segon format rarament ha participat en obres mestres. La seva carrera cinematogràfica té però algunes peculiaritats, i no és la menor que la iniciés l’any 1969 amb una adaptació del celebèrrim conte «The Lottery» de la Shirley Jackson. A continuació va actuar en cinc produccions per a la Disney, on el seu rostre caricaturesc i afable s’adapta com un guant. El 1978 va fer «Blue Collar» amb el sempre interessant Paul Schrader; hi va repetir a «Hardcore» i a «Cat People»).
Hi era de forma indetectable a èxits de l’època com «Oficial y caballero», «Aquí un amigo» (Billy Wilder), «Aeroport 79», «Carrers de foc» (Walter Hill), «Batman Forever», o «El turista accidental» (Lawrence Kasdan). Però també a curiositats de culte com «Going South», un western dirigit per Jack Nicholson, la farsa negra «Eating Raoul» de Paul Bartel, o «Even Cowgirls Get the Blues» de Gus Van Sant. L’any 1984, amb el mític fals documental «This Is Spinal Tap», que va dirigir i coescriure Rob Reiner, va incorporar-se a la satírica «troupe» itinerant de Christopher Guest (vindrien a continuació «Best in Show», «A Mighty Wind», «For Your Consideration» i «Mascots»).
Podria continuar. Hi ha un Woody Allen («Whatever Works» (2009)), el «Ghostbusters» femení de 2016, el film pòstum de Harry Dean Stanton («Lucky» (2017)) i el club de lectura de Jane Fonda (2018). Però la veritat és que gairebé cap d’aquestes pel·lícules es veu prestigiada per la intervenció d’Ed Begley Jr. Els seus dos papers fílmics protagonistes —«Private Lessons» (1981), comèdia sexual amb Sylvia Kristel, i «Dark Horse» (1992), drama juvenil amb cavall— no han assolit de cap de les maneres ni el nivell del prestigi crític, ni el nivell del culte injustificat que calia esperar. Sospito que són un parell de gasòfies infumables.
Segurament el regne de l’afable Begley pertany més aviat a la televisió. Abans d’aterrar al seu moment triomfal a l’hospital de Sant Eligi (1982 - 1988), va fer tots els papers de l’auca amb eficàcia i brevetat. Busqueu-lo i trobeu-lo en papers d’un sol episodi a productes tan diversos com «El Show de Bill Cosby», «Mannix», «Ironside», «Baretta», «Starsky & Hutch», «Columbo», «M*A*S*H» i «Els àngels de Charlie».
Després de Sant Eligi va prosseguir la seva ratxa d’intervencions episòdiques en altres sèries clàssiques com «The Love Boat», «Saturday Night Live», «Roseanne», «The Larry Sanders Show», «Star Trek Voyager», «Sabrina the Teenage Witch», «Rugrats», «Ellen», «The Simpsons» (dos episodis, fent d’ell mateix). Ja en el segle XXI, i en plena Segona Edat Daurada de la Televisió, el vam poder veure a «The West Wing», «Six Feet Under» (8 episodis), «Scrubs», «Arrested Development» (11 episodis d'alopècia integral!), «Boston Legal», «Veronica Mars», «Hanna Montana», «Monk», «The Office», «Better Call Saul» (6 episodis), «Lady Dynamite», «Grace and Frankie», «Curb Your Enthusiasm» i «Love».
Per si això no fos suficient, el bo de l’Ed és un actiu activista en la protecció del medi ambient i en causes contra el racisme. Ed Begley Jr. possiblement no és l’actor preferit de ningú, però estic segur que ha de ser una persona encantadora; no endebades és del tot cert que mai no li faltarà la feina.
Realment compartim actors fetitxe... Des que el vaig descobrir a A cor obert que també el seguixo per tot arreu. És fantàstic.
ResponEliminaSalvador, som ànimes bessones.
EliminaJo el recordo tambè de 'a cor obert' a TV3. és alló que s'en deia abans un bon noi i treballador.
ResponEliminaUn bon partit!
Elimina