Casa de bojos

 

La sèrie «Ratched» (Netflix) participa d’aquest corrent d’adaptacions, tan popular avui dia, que consisteix a prendre un personatge de ficció clàssic i representar-lo amb un nou enfocament, sigui amb un canvi d’època, de gènere, relacionant-lo amb altres mites o prolongant la seva biografia en el passat o en el futur. Em pregunto si Mildred Ratched, la infermera sàdica de «One Flew Over the Cuckoo’s Nest» —paper que va proporcionar a Louise Fletcher un Oscar a la millor actriu—, té prou presència a l’imaginari popular per justificar tornar a parlar d’ella. Evan Romansky i Ryan Murphy devien pensar que sí, que una sèrie que relatés els anys de la infermera Ratched anteriors als fets que reflectia la pel·lícula de Forman podia tenir molta requesta.

És així com tenim aquest drama protagonitzat per Sarah Paulson, còmplice permanent de Murphy, i ambientat l’any 1947 en una institució mental del nord de Califòrnia. L’excusa és el germanastre de Mildred, el pirat Edmund Tolleson, ingressat al manicomi i condemnat a mort per l’assassinat de quatre capellans. La infermera intentarà impedir que l’executin mitjançant tots els jocs bruts possibles.

«Ratched», com totes les sèries que Ryan Murphy ha fet per Netflix, té un disseny de producció espectacular, amb vestuari i decorats que exageren els tics de l’època i uns colors d’intensitat augmentada. Per si això no fos suficient, abunden les escenes il·luminades amb llum monocroma (verda o vermella) per acabar-ho de fer tot més irreal. En consonància amb aquesta estilització, tots els personatges es comportem com grotesques caricatures de guinyol, sense cap connexió amb els sentiments que identifiquem amb els éssers humans.

A mes de Paulson, molts dels personatges estan encarnats per dives de la interpretació d’una certa edat —Cynthia Nixon, Sharon Stone, Judy Davis. Amanda Plummer…—, totes sobreactuades a cor que vols. Al menys aquesta sèrie no enganya ningú i des dels primers capítols ja es veu que predominaran els girs arbitraris i les ganes d’escandalitzar. Incomprensiblement tindrà segona temporada. Mentrestant jo li pregaria a Ryan Murphy que s’aturi una mica a reflexionar, perquè des que va iniciar la seva col·laboració amb Netflix («Hollywood», «The Politician», «Ratched»…) no guanyem per disgustos.

Restes d’una vida

El 21 de juny de 2015 vaig comprar una vida. 

Amb aquesta frase contundent inicia Albert Forns Canal la seva novel·la «Abans de les cinc som a casa» (Edicions 62, agost de 2020) i marca així el diumenge en el qual va adquirir a una parada del Mercat de Sant Antoni, per 300 euros, tretze llibretes relligades amb una goma de pollastre. Es tracta dels dietaris que va escriure a cavall de les dècades dels 60 i 70 un ciutadà barceloní veí de Les Corts, de nom Hilari Miralpeix, home acomodat (té diversos pisos en lloguer) i empleat al departament de comptabilitat de la Companyia Telefònica.

En aquests quaderns Hilari anota amb constància prosaica els fets principals del seu dia a dia —àpats al restaurant, tardes de cinema, excursions de cap de setmana, augments de sou, despeses extraordinàries…—, sense permetre’s a penes concessions a l’opinió i molt menys als sentiments. D’aquestes notes breus se’n desprèn la imatge d’un home d’ordre, de costums fixos i una certa preocupació per l’economia domèstica. Potser el tret més excepcional de la seva vida és la relació amorosa que manté amb Grazia, una dona italiana de la Ligúria, que el visita freqüentment a Barcelona i amb la qual ha establert una relació conjugal «de facto» sense perdre la condició de solter. A banda d’això, els dietaris es limiten a una col·lecció de rutines perfectament descriptibles, com aquestes de gener de 1971:

Diumenge 10 de gener — Pluja, vaig als llibres vells de Sant Antoni.

Dilluns 11 de gener — Feina normal. El sastre de Vehils em pren mides per un trajo. Deixo 1.000 pts. de paga i senyal.

Dimarts 12 de gener — Feina normal. Fa tres mesos compràrem un rellotge per la cuina. S’ha espatllat i els rellotgers no l’arreglen i hem anat a Gerplex del carrer de l’Hospital, on el compràrem, i no n’hem tret res. Crec que el podem llençar.

Dimecres 13 de gener — Feina normal. Pujo a dinar amb Angelina perquè Grazia és a la Barceloneta. He «lluït» tota la setmana el nas amb una crosta negra i fastigosa. El Dr. Mato m’ha arrencat la crosta, sense mal, i la ferida ha quedat més normal: rosada i amb sang.

No us enganyaré, de tot plegat se n’extreu una figura d’una humanitat extremadament grisa i molt poc excitant que Forns intenta salpebrar amb investigacions ulteriors que completin el magre contingut dels dietaris. Arriba a conèixer així diverses persones que van tractar l’Hilari i la Grazia, els entrevista i amb tot aquest material fins i tot té l’audàcia d’imaginar escenes de ficció protagonitzades per ells. Però ni així puja la tensió narrativa d’unes vides que són el que són.

Molt més interessant, almenys per a mi, és la revisió que fa l’autor del gènere dels diaris, dels seus conreadors (Samuel Pepys, el Baró de Maldà, Josep Pla, David Vilaseca, Andy Warhol, Kurt Cobain…), dels seus teòrics (Philippe Lejeune), dels seus «artistes» (Christian Boltanski, George Perec, Sophie Caille…) i de les iniciatives per preservar-los (arxiu Kempowski, Mass Observation Project…) I encara més fascinant resulta tota la crònica ben documentada del cicle que emprenen els bens d’un difunt des del buidat del pis fins a les parades de Sant Antoni, passant per la subhasta de matinada al bell mig dels Encants, un procés de freqüència quotidiana i del que rarament tenim consciència.

¿Va existir realment Hilari Miralpeix o és un personatge sorgit de la imaginació d’Albert Forns, un escriptor que s’ha especialitzat en fer cròniques inventades sobre personatges reals (Albert Serra, Edward Albee…)? Poc importaria si el llibre mantingués una sensació de versemblança, però la veritat és que s’hi troben descuits i incongruències (de l’Hilari?, de l’Albert?) que introdueixen una nota d’incertesa. Així es parla de «Miss Dalloway» (per «Mrs Dalloway») o apareix a l’entrada del 6 de setembre el film «Un hombre tranquilo» (hauria de ser «El hombre tranquilo») amb Margaret O’Sullivan (era Maureen O’Hara). Trobem aquesta anotació «kafkiana», que confon la data d’inici de la Segona Guerra Mundial: «3 de setembre de 1945 - S’ha declarat la guerra, me’n vaig al pub.»

Sobta que l’autor, a qui hem de suposar munit del suficient aparat documental per emprendre la tasca, escrigui: «… em costaria déu i ajuda localitzar on eren totes aquestes sales mítiques, tots aquests temples de la sessió doble com l’Astor, el Dante, el Rovira o el Rialto, perquè ja no en queda ni un.» De debò no coneix cap dels catalegs, analògics o digitals, que recullen la llista de tots els cinemes desapareguts de Barcelona? I per què en Forns, quan adquireix els dietaris el 2015 en una parada que coneix de fa anys, no fa cap menció al desplaçament dels puestos de llibres a causa de les obres del mercat?

Al final es revela que els noms de l’Hilari i la Grazia són inventats, amb el propòsit de preservar la privacitat dels personatges reals. Llavors, ¿com hem de prendre la pàgina manuscrita que s’intercala en el text o la factura d’un hotel, on figuren els noms d’Hilari i Grazia? ¿Es tracta de documents falsificats, doncs?

Si més no, la lectura d’«Abans de les cinc som a casa» ens convidarà a reflexionar amb humor sobre quin rastre (material i immaterial) queda de vides tan «normals» com ho poden ser les de la majoria de nosaltres. Un cop tancat el llibre més d’un començarà a fer dissabte d’armaris i golfes per prevenir els efectes més tòxics de la visita de la parca.

Nens contra la crisi

 

El director turc naturalitzat italià Ferzan Özpetek fa vint anys que filma el mateix tipus de film: tragicomèdies costumistes, on no hi falten els personatges gais, centrades en grups d’amics que han constituït una família electiva en front de la família de sang. «La dea fortuna» del 2019, tot no ser dels títols més rodons de la seva filmografia, respon perfectament a aquesta definició. Arturo (Stefano Accorsi), escriptor fracassat, i Alessandro (Edoardo Leo), lampista, fa quinze anys que formen parella i viuen en un pis espectacular envoltats d’una col·lecció de pintorescos amics. La relació comença a acusar el cansament de la rutina quan a la seva porta es presenta Annamaria (Jasmine Trinca), una vella amiga, que els demana que es facin càrrec dels seus fills durant uns dies mentre l’hi fan unes proves mèdiques. 

No crec que suposi una sorpresa per a ningú si us avanço que la presència dels nens servirà com a revulsiu per fer reviscolar l’afecte de la parella. És gairebé igual de previsible el diagnòstic poc favorable que li donen a la mare i només l’aparició de l’àvia de les criatures aporta un cert element de sorpresa, no tant per la seva actitud negativa com pel to general de la narració que, en presència seva, adopta els aires d’un conte de fades. El tram final del film, amb les escenes truculentes a l’immens palau als afores de Palerm, no podria ser més excessiu ni més fora de lloc. Pel que fa a la resta, una pel·lícula amable i una mica allargassada, on un nen de 9 anys i una nena de 12 s’erigeixen en la dubtosa solució de tots els problemes.

El xou de Murphy

«The Play That Goes Wrong» és una obra de teatre escrita per Henry Lewis, Jonathan Sayer i Henry Shields i estrenada a Londres l’any 2012. Afavorida per l’èxit des del primer moment (va rebre un Laurence Olivier Award el 2015), continua representant-se al West End fins el present i ha gaudit de versions triomfals a Broadway i a Austràlia. Llegint-ne la sinopsi és fàcil imaginar que es tracta d’una peça del tipus «Pel davant i pel darrera», on la gràcia de la funció consisteix en presenciar com l’espectacle descarrila per culpa de les mil-i-una fallades que es produeixen en escena.

«The Goes Wrong Show» («El xou que surt malament») és la versió televisiva de la idea precedent, estrenada el 2019 - 2020 a la BBC i accessible a casa nostra a través d’Amazon Prime. Es tracta de sis programes de mitja hora, enregistrats de cara al públic, cadascun amb una temàtica i un gènere diferent. Hi ha un conte nadalenc, un drama bèl·lic de la Segona Guerra Mundial (que fa pensar molt en «Allo! Allo!»), una intriga judicial, un relat d’horror, un idil·li amorós d’època i un drama ambientat al Deep South americà.

No cal dir que en el decurs d’aquestes sis representacions res no surt com estava previst i les incidències se succeeixen amb malastruga perseverança. Els actors entren per la porta equivocada, les perruques volen pels aires, els efectes especials fan llufa i els decorats cauen a trossos. Suposo que ja us en feu el càrrec. Tot plegat fa pensar en una d’aquelles pantomimes que tan populars són al Regne Unit durant les festes nadalenques entre un públic eminentment familiar. No els hi negaré als membres de la companyia estable el mèrit de sincronitzar perfectament el ritme de les seves errades davant d’una audiència en viu, però no sé si el nivell de l’humor m’acaba de fer el pes. Dit amb altres paraules, «The Goes Wrong Show» és un programa d’una comicitat pueril, que recomanaria sobretot a les vostres criatures (amb el benentès que els hi tocarà llegir subtítols o ser proficients en anglès). Pel que fa als adults, cadascú es coneixerà les seves limitacions (o manca de).

Petits magnicidis quotidians

La segona temporada de «The Umbrella Academy» (Netflix) comença on acabava la primera amb els germans Hargreeves fent un viatge en el temps per escapar de l’apocalipsi que havia esclatat l’any 2019. Però alguna cosa no acaba d’anar bé, perquè, encara que tots arriben a Dallas, cadascú ho fa en un moment diferent de principis dels anys 60. El que pitjor se’n surt és el Número Cinc que aterra el 25 de novembre de 1963 en plena guerra amb els russos i just abans d’un nou apocalipsi (aquest provocat per les armes nuclears).

Així tindrem sis històries paral·leles —cadascú muntant-se la seva vida per separat, mentre Cinc intenta de nou evitar la fi del món— i ens trobarem en situacions de tot tipus, no només les portentoses pròpies del gènere super-heroic, sinó també violència de gènere, sectes messiàniques, discriminació racial i misteri detectivesc… Així, amb tota aquesta variació de registres i un disseny de producció tan acolorit com espectacular, van passant els capítols sense a penes adonar-te. Cert que tot el que té a veure amb La Manipuladora i amb els tres assassins suecs sembla una mica peregrí i força al límit els incidents increïbles (parides) que pot suportar la trama. I algú podria objectar que el fet d’introduir el gastat recurs de l’assassinat del president Kennedy no peca precisament d’original. 

Tanmateix, quan arriben els capítols 9 i 10, l’acumulació de despropòsits i els salts temporals ho solucionen tot de manera tan incomprensible, que el més fàcil és desconnectar. I encara que el desenllaç torni a posar el comptador a quasi-zero, potser ja m’han vist prou de cara a una tercera temporada. Els que hi entenen diuen que els còmics en els que es basa la sèrie són molt millors. Caldrà fer-hi una ullada.

Filmoteca forçosa (17)

 

La Jetée (Chris Marker, França 1962 (filmin))

Obra mestra dels viatges en el temps en format de foto-novel·la distòpica. Vint-i-set minuts bellíssims i tremendament influents. (9)

Halloween (John Carpenter, USA 1978 (Filmin))

Considerada un clàssic del gènere, ja veig que l’horror i jo no congeniarem gaire. No li negaré el benefici d’una bona direcció i una banda sonora eficaç (del mateix Carpenter), i sempre fa goig veure treballar la Jamie Lee Curtis. Però… puc dir que m’ha semblat poca cosa? (7)

I’m Thinking of Ending Things (Charlie Kaufman, USA 2020 (Netflix))

El genialoide Kaufman («Being John Malkovich», «Adaptation», «Eternal Sunshine of the Spotless Mind»…) adapta la novel·la homònima de Iain Reid i firma el seu film més desconcertant. Una excursió paranoica durant una nit de neu que francament no sabria com prendre’m. (2?, 5?, 10?)

Thor: Ragnarok (Taika Waititi, USA 2017 (Disney+))

Crec que també hauré de partir peres amb el gènere súper-heroic. Aquesta deien que era més foteta que d’habitud, i és cert que té els seus moments de no prendre-s’ho gaire seriosament (bravo Jeff Goldblum!). Però conté també moments de falsa èpica revolucionària, un dolent infumable (Cate Blanchett!) i una apoteosi final tan tediosa com sempre. (5)

Crazy Rich Asians (Jon M. Chu, USA 2018 (Netflix))

Una professora d’economia d’origen xinès és convidada pel seu xicot a un casament a Singapur. Allà descobrirà que el noi pertany a una de les famílies més riques del país. Comèdia romàntica confeccionada a la perfecció. Extremadament tòpica i extremadament distreta, descobreix el veritable significat de l’expressió «luxe asiàtic». (7)

Wittgenstein (Derek Jarman, Regne Unit 1993 (Filmin))

Les biografies filmades de Jarman no s’assemblen a cap altra, però potser el filòsof vienès és un os difícil d’empassar. Surt Tilda Swinton i un marcià. (6)

Vella glòria

 

«The Comeback» era una sèrie de HBO de l’any 2005 en la qual l’actriu Valerie Cherish —popular només per una antiga «sitcom», una mica a la manera de BoJack Horseman, però en persona enlloc de cavall— intentava rellançar la seva carrera amb la nova «sitcom» «Room and Bored», on li havien reservat un paperet secundari envoltada d’actors joves, «sexies» i mig nus. Paral·lelament, Valerie ha contractat un equip de vídeo per documentar el seu retorn als escenaris a la manera d’un «reality show», que mostra també el seu dia a dia, fins i tot a la intimitat de la seva llar.

La sèrie és presentada com si es tractés d’una gravació trobada i no oficialment autoritzada del «reality» encarregat per Valerie, de manera que abunden les ficades de pota, les situacions vergonyoses, les indiscrecions domèstiques i les humiliacions a les que els guionistes de «Room and Bored» sotmeten a la protagonista. Com es pot intuir «The Comeback», com a programa dins d’un altre programa, juga a diferents nivells narratius i és veritablement sofisticat en el seu joc de miralls referencial. Funciona molt bé com a sàtira sobre la indústria de l’entreteniment televisiu, però es tracta sobre tot d’un exercici de comèdia incòmoda (recordeu «¿Qué fue de Jorge Sanz?») a costa de la candidesa benintencionada de Valerie. Bravo doncs per a Lisa Kudrow (qui, amb Michael Patrick King, fou qui s’empescà la idea), que encarna la protagonista amb gràcia i esportivitat, tot jugant a la seva condició real de reina de les «sitcoms».

Vuit anys més tard, el 2013, hi hagué una segona temporada que vol ser un altre pas de rosca a la premissa inicial: ara Valerie és la protagonista de la «sitcom» «Seeing Red», que és una versió ficcionalitzada de la seva experiència rodant «Room and Bored» i dels seus problemes amb el guionista (que ara interpreta l’actor Seth Rogen). Novament hi ha un equip de vídeo que documenta el «making off» de la sèrie i que interromp la quotidianitat de la llar de Valerie, per a desesperació del seu marit. La veritat és que el nivell meta-meta-narratiu d’aquesta temporada mareja una mica i cal fer un esforç per trobar-la tan divertida com la primera, però a la seva manera aquest experiment resulta plenament original i de visió obligada per a qui gaudeixi de les humiliacions alienes.

El futur ja és aquí

 

Marc-Uwe Kling (Stuttgart, 1982) debuta a la novel·la amb «Qualityland», el relat d’una utopia tecnocapitalista que, com sol passar en el 100% dels casos, deriva en distopia. El títol es refereix a un país no precisat (encara que podria ser qualsevol dels països del Primer Món) que, després de persistents períodes de crisi, decideix sota la batuta d’un equip d’experts en màrqueting refundar-se amb un nom nou. Amb aquesta maniobra tota la història anterior queda abolida i el nou país pot néixer amb les millors expectatives com el més desitjable del món. Els ciutadans, esdevinguts usuaris de serveis, gaudeixen de millor qualitat de vida segons el seu nivell social, que depèn del prestigi de la seva feina i de l’apreciació dels seus congèneres.

Peter Aturat, el protagonista, és un pària a qui acaben de degradar a nivell 9, que es dedica al desguàs de maquinària avariada. Un dia arriba a la seva porta un paquet amb un producte que no havia sol·licitat. Tots els seus intents de retornar-lo fracassen, atès que el sistema no pot acceptar que hagi errat els gustos i les necessitats del client. Peter convertirà en una croada personal la devolució del paquet i pel camí establirà algunes coneixences bastant curioses. La novel·la compta també amb una trama secundària sobre unes eleccions a les que es presenta un robot candidat, dissenyat per satisfer tots els desitjos de l’electorat. Encara que al llarg del llibre sembli que no tenen gaire relació, les dues trames conflueixen inevitablement en l’explosiu tram final.

—Només es pot aprendre quan topes amb alguna cosa que encara no coneixes. Això hauria de ser una evidència! I ara venen vostès i em diuen que no és cap problema que es bombardegi les persones únicament amb la seva pròpia opinió? —En Peter s’adreça al públic de l’estudi—. Tot el que sent cadascun de nosaltres és tan sols un eco d’allò que ha cridat al món.

—Ja abans d’internet —diu l’Erik—, la gent preferia els mitjans que reflectien la seva pròpia opinió.

—Sí, però llavors la gent almenys encara sabia que se’ls presentava el món a través d’una lent determinada. Però vostès simulen objectivitat allà on no n’hi ha!

La societat que s’inventa Kling no queda tan lluny de la nostra, és només una projecció exagerada de tendències que ja coneixem, com són la dictadura del «like» i l’omnipresència dels algoritmes. Algunes de les seves idees són més originals que d’altres i és que aquest territori de sàtira sobre la present societat de la informació ha estat molt freqüentat recentment (per coses com el capítol «Nosedive» de «Black Mirror», per exemple). De vegades —i ho vull atribuir al passat de l’autor com monologuista— aquesta «Qualityland», més que una novel·la, sembla una pluja d’idees, un «brainstorming», de manera que la lectura és distreta, però no addictiva. Amb això vull dir que l’interès per anar passant pàgines m’ha resultat molt relatiu.

—A QuantityLand 5 —explica la Kiki— fa un temps van aprovar una llei que permet als tribunals prohibir coses que són estúpides.

—Me n’hi vaig a viure… —diu en Peter.

—La primera cosa que es va prohibir van ser les rues de Carnaval —explica en Perry—. En segon lloc van prohibir les estufes de terrassa, perquè és estúpid voler seure fora a l’hivern. Poc més tard es van prohibir totes les religions. L’argumentació va ser molt senzilla: algú és alhora el seu pare, el seu fill i un colom…  Perdoni?

—Això és bastant estúpid —admet en Peter.

—També es va prohibir per estúpid començar les frases amb «Jo no soc racista, però…»

Diu que hi haurà sèrie a HBO. L’edició de Periscopi (traducció de Ramon Farrés) amb pàgines negres, pàgines blanques i dofins platejats és la mar de bonica.

Un orfe amb molt bons padrins

A continuació de l’episòdic i força improvisat «Pickwick», «Oliver Twist» va constituir la primera trama veritablement premeditada que va escriure Charles Dickens. Acompanyat d’un èxit similar al del seu debut, aquest melodrama amb apunts de crítica social esdevingué aviat un motiu per versions i recreacions. Les seves adaptacions cinematogràfiques poden ser rastrejades tan aviat com l’any 1909 i, d’entre les del període mut, la més coneguda és la de Charles Lloyd (1922), considerada perduda durant molt de temps i reapareguda miraculosament el 1973. Lloyd, director britànic de prolongada carrera a Hollywood, és recordat sobre tot per «El motí del Bounty» de 1935 amb Clark Gable i Charles Laughton. El seu «Oliver Twist» compta amb dos esquers comercials indubtables: en el paper titular trobem Jackie Coogan, acabat de sortir de la popular «The Kid» de Charles Chaplin, mentre que Lon Chaney, recent «Homes de les mil cares», interpretava al líder dels lladres Fagin. 

Tenint en compte els problemes que presenten els textos literaris en adaptar-los al cinema silent, el film m’ha semblat molt decent, si bé prolix en els detalls argumentals i construït a partir d’escenes massa breus. M’imagino que devia de ser una producció de bon pressupost, com ho testimonien els nombrosos decorats i la curosa il·luminació de caire expressionista. Coogan, en contra dels prejudicis que puguem sentir envers els actors infantils, està francament bé, gens histriònic i puntualment graciós. En canvi Chaney, més enllà d’una caracterització exagerada, no té res més de destacable. Curiosa la banda sonora postissa a base de Dvorak i Mahler.

Com a regla general, tota novel·la de Dickens pot presumir de disposar d’una adaptació canònica filmada al Regne Unit a les dècades dels 30 o els 40. En el cas d’«Oliver Twist» la va filmar David Lean l’any 1948 i m’ha semblat meravellosa, no gaire lluny de l’obra mestra. Lean va simplificar el guió tant per evitar el superàvit de personatges com per ometre les coincidències exagerades, de manera que li va quedar una narració molt fluida. Va introduir un canvi important en el desenllaç, en fer que el petit Oliver acompanyés Bill Sykes en la seva fugida  final per les teulades, una innovació que han incorporat totes les adaptacions posteriors.

Molt potent visualment, tant en la composició en profunditat dels plans, com en la complexitat dels decorats. Magnífiques les el·lipsis que deixen la violència fora de camp (esfereïdores les intervencions del gos de Sykes). La pel·lícula és molt recordada pel Fagin d’Alec Guinness, tot i que la seva exagerada pròtesi nasal li va valer algunes acusacions d’antisemitisme. L’Oliver Twist de John Howard Davies, en canvi, resulta una mica sonso, un mal bastant freqüent en el personatge.

Acabaré amb la ignomínia que és «Oliver i companyia», un llargmetratge perpetrat en els pitjors moments de can Disney (1988), just abans de la renaixença artística que va suposar «La sireneta». Dir-ne adaptació a aquest engendre que només aprofita de l’original de Dickens el nom de quatre personatges, trasllada l’acció a la Nova York contemporània i fa que els protagonistes siguin gossos, seria molt més del que la cinta mereix.

Oliver és un gatet orfe que és acollit per una banda de gossos del carrer capitanejats pel carterista Fagin, que aquest cop és bo. Una nena milionària adopta el gat i l’usurer Sykes la segresta per obtenir un rescat. Argumentalment insípida i estèticament mediocre, conté quatre cançons oblidables defensades per Huey Lewis, Bette Midler i Billy Joel, noms d’atractiu ja caducat.

Deixo com a coda dues versions vistes però no revisades: «Oliver!», aquell musical tan rebonic, on fins i tot la ronya era fotogènica, i l’anodí «Oliver Twist» de Roman Polansky, oblidat així que vaig sortir del cinema.

Sitcom (8): la súper-mare

La manera més ràpida (i mandrosa) de definir «Better Things» (quatre temporades a HBO) seria com la versió femenina de «Louie», atès que Louis C. K. va coproduir i participar en l’escriptura de les dues primeres temporades. Després, ran de les greus acusacions d’assetjament sexual que va rebre, l’actor va haver de fer mutis i el xou va quedar en mans de la seva autèntica protagonista Pamela Adlon.

Adlon, nascuda el 1966, és una actriu no gaire coneguda, especialitzada a posar veus en pel·lícules de dibuixos animats, una figura sospitosament similar en tots els detalls particulars a la Sam Fox que centra la sèrie. Així «Better Things» explica la vida d’una dona divorciada de 50 anys i les seves tres filles, alternativament encisadores i irritants, cadascuna d’una edat diferenciada per presentar així una panòplia completa de problemes materno-filials. Afegiu a la fórmula una mare vorejant la demència (Celia Imrie), un ex-marit absentista i una colla d’amics bohemis però amb possibles.

A les primeres temporades s’incidia més en la poc lluïda carrera professional de Sam, de manera que «Better Things» era en part una sàtira del món del cinema; però de mica en mica eren els problemes d’una mare de família de mitjana edat els que ocupaven el primer pla. Una mare imperfecta que de tant en tant beu, es droga i fot un clau, una mare amb sobrepès assumit, contradictòria i patidora, que tot ho soluciona amb un bon àpat casolà.

És aquesta sèrie una «sitcom»? Ho seria per la centralitat de l’escenari domèstic i per la presència fixa de les cinc protagonistes femenines. No compta però amb guions tancats i rodons, ni amb gags de rialla fàcil. Podria marcar «Better Things», amb la seva narrativa fragmentària, intimista i digressiva, el futur de les «sitcoms»? Podria.

La família i altres animals

 

El llibre es diu «Calypso» i l’ha escrit David Sedaris (a Blackie Books, traduït per Jorge de Cascante, o en català «Calipso», a Navona, traduït per Aurora Ballester). La faixa promocional diu: «El mestre de la sàtira, una veu literària única». També diu: «El rei indiscutible de la literatura humorística». I encara: «El retorn del Mark Twain contemporani». I, mira, no. Que direu que això de l’humor és subjectiu i que no tot ens fa la mateixa gràcia, però crec que seré bastant equànime a l’hora d’afirmar que aquest llibre rarament ens provocarà una riallada i amb prou feines un somriure. I citar Twain al costat de Sedaris ja em sembla una recepta per desafiar el destí.

De totes maneres el llibre és llegidor, lleuger i recomanable. L’autor adopta el to confessional amb matisos d’auto-humiliació propi dels monòlegs del «Club de la Comèdia», però amb superior consistència literària (no endebades la seva ploma és convidada sovint a «The New Yorker», però també a «The Guardian», «The Paris Review» o «Esquire»). Tret d’algun apunt sobre la seva carrera literària, el seu tema habitual és la família: el pare ancià, la mare morta prematurament, els cinc germans i el company dels darrers 30 anys (i finalment marit). Es tracta d’una família moderadament benestant, cosmopolita, amb cases als dos costats de l’Atlàntic i suficients membres per generar un ric anecdotari.

Per a Sedaris no hi ha cap tema tabú i el seu punt de vista no sol ser acomodatici. Això s’exemplifica amb el suïcidi de la germana petita, que no es podria tractar d’una manera menys sentimental, o amb l’extracció d’un tumor benigne que acaba derivant en escenes d’horror físic. Hi ha també lloc per les obscenitats i l’escatologia, la por per la decrepitud, les discussions polítiques amb el pare furibundament republicà i les reticències davant del matrimoni.

No necesitaba que el gobierno, «ni la Iglesia», me dieran su bendición. Me parecía un paso atrás en toda regla. Desde el principio de los tiempos, lo único bueno de ser un hombre gay o una lesbiana era que no tenías que casarte. No ibas a obligar a nadie a estar sentado mientras el rollazo de tu boda seguía su curso. Hasta el más homófobo tenía que reconocer esa ventaja. Éramos los que mirábamos entre bambalinas mientras nuestros amigos heteros se casaban: los fotógrafos, los pasteleros, los floristas. Trabajando como porteadores negros de hace siglos, acomodando a los pasajeros en los compartimentos del tren reservados para los blancos.

Afegiré per acabar que Sedaris no impressiona d’entrada, però que a mesura que et familiaritzes amb el seu món va semblant més incisiu. Al final, fins i tot qüestions tan mundanes com les dietes, les polseres «fitbit» o el carnet de conduir, acaben esdevenint matèria per a reflexions no trivials.

Filmoteca forçosa (16)

Somriures d’una nit d’estiu (Ingmar Bergman, Suècia 1955 (filmin))

És curiós que la primera obra mestra de Bergman fos una comèdia d’embolics amorosos i no un d’aquells drames metafísics que farien la seva fortuna. Somriure assegurat. (9)

The Karate Kid (John G. Avildsen, USA 1984 (filmin))

Potser he fet tard i quan l’he vista per primera vegada ja me la sabia de memòria. Pensada per consolar adolescents pringats. Encara així, puc reconèixer que Ralph Macchio tenia molt encant. (5)

Michael Clayton (Tony Gilroy, USA 2007 (filmin))

Cansa una mica que la indústria química i farmacèutica sigui la dolenta de la funció. Per altra banda el guió és perfecte, George Clooney és de les poques estrelles que li queden a Hollywood i els seus duos amb Tom Wilkinson són gloriosos. (8)

We Need to Talk About Kevin/Hem de parlar de Kevin (Lynne Ramsay, Regne Unit 2011 (filmin))

L’última paraula sobre fills malignes, ¿o és sobre maternitats tòxiques? Tilda Swinton està fenomenal. (8)

Long Shot/Quasi impossible (Jonathan Levine, USA 2019 (Amazon))

Fins i tot en una comèdia de política ficció de tendència progressista la visió americana de la realitat internacional no podria ser més depriment. Inesperadament Charlize Theron i Seth Rogen tenen una química romàntica plausible. (6)

La conversa (Francis F. Coppola, USA 1974 (filmin))

La pel·lícula perfecta sobre paranoies en una dècada particularment paranoica. Aliança ideal de forma i fons. Gene Hackman, superb. (9)

A qui maten les dones?

La sèrie de HBO «Why Women Kill» («Per què maten les dones») alterna tres històries que succeeixen en èpoques diferents, però que comparteixen el mateix escenari, una luxosa mansió de Passadena de 500 metres quadrats habitables (superfície molt desaprofitada, perquè només hi viuen matrimonis sense fills).

A la història ambientada el 1963, Beth Ann Stanton (Ginnifer Goodwin), una mestressa de casa molt aplicada, veu enfonsar-se el seu món quan el seu marit enginyer aero-espacial inicia un afer amb una cambrera. El 1984, la galerista i «socialite» Simone Grove (Lucy Liu) descobreix que el seu tercer marit és un homosexual amb ganes de sortir de l’armari. Finalment, al segment de 2019 el matrimoni obert format per l’advocada Taylor Harding (Kirby Howell-Baptiste) i el guionista Eli Cohen (Reid Scott) se sent atret per la mateixa dona.

Aquest resum, que amb prou feines es pot considerar un «spoiler», perquè aquests fets es revelen als primers moments del primer episodi, ve acompanyat de l’anunci de tres assassinats que es produiran més endavant, encara que no s’anuncia la identitat de les víctimes ni la dels assassins. D’aclarir aquestes circumstàncies s’ocuparà la sèrie durant els següents deu capítols, i ho farà amb malícia, amb humor i amb alguna pirueta formal.

No voldria enganyar ningú, «Why Women Kill» és una creació de Marc Cherry, l’artífex de «Dones desesperades», i com a tal és una variació entre perversa i paròdica dels serials femenins de tota la vida. Cadascuna de les trames remet a un tipus de ficció diferent, encara que totes elles aposten per dones disposades a prendre les regnes de la seva vida. Així, l’acció de 1963 presenta una dona tradicional, condemnada pel matrimoni a fer de serventa feliç i subsidiària; la de 1984 s’apropa al luxe viperí de «Dinastia», «Bellesa i poder» i coses similars; mentre que la d’ambientació contemporània pertany al gènere de «el psicòpata ha entrat a casa».

No gosaria assegurar que aquesta sèrie tingui una gran categoria, però assumida com a plaer culpable, és la mar d’entretinguda.

Pràcticament perfecta

He tornat a veure «Mary Poppins» cinquanta-sis anys després. Sí, no l’havia vista des que es va estrenar l’any 1964. Pels nens de la meva escola (i potser els de la meva generació) va ser la pel·lícula de l’any, aquella que calia veure encara que els pares s’hi resistissin. M’imagino que ara els nens, amb tanta oferta com troben a les pantalles domèstiques, el concepte de pel·lícula de la temporada els hi ha quedat desfasat; però, ves a saber.

Un cop visionada, el primer que sobta és que sigui tan llarga (139 minuts!), una durada superior als estàndards fílmics infantils de l’època, i que l’ambientació consisteixi palesament en decorats: la ciutat de Londres reproduïda en fons pintats i amb la catedral de Sant Pau al seu cor. Cap de les dues coses resulta ser una pega: la veritat és que el film passa com una seda i no li sobra gairebé res (potser una mica l’escena animada, si tens més de deu anys) i, en quant als decorats, vistos avui dia, li afegeixen una personalitat i un encant que ja voldrien tantes falsedats digitals.

A continuació t’adones que el film és un musical amb tots els ets i els uts: s’hi poden escoltar fins a setze cançons escrites pels prodigiosos germans Richard i Robert Sherman (que, per cert, fora de l’àmbit professional sembla que no s’entenien gaire). No sols un musical, sinó també un molt bon musical on, apart dels «hits» evidents —«Chim Chim Cher-ee», «Supercalifragilisticespialidós» o «Una cullerada de sucre»—, tenim el vigorós «Step in Time» dels escura-xemeneies, el joiós «Let’s Go Fly a Kite» i les dues precioses balades «Stay Awake» i «Feed the Birds», la majoria interpretades immaculadament per Julie Andrews, en el seu debut cinematogràfic. Se sol oblidar la qualitat del seu treball, que fàcilment es pot confondre amb el de l’ensucrada Maria de l’any següent a «Somriures i llàgrimes», tot i que són personatges gairebé antagònics. Mary Poppins, «pràcticament perfecta en tot» segons les seves paraules, petulant i sobrada, només es permet el sentimentalisme en la intimitat i fuig com de la pesta de qualsevol temptació amorosa, tot el contrari de la famosa novícia.

Però si la Andrews està estupenda, no ho estan menys altres actors, començant per Dick Van Dyke, a qui van criticar molt pel seu impostat accent «cockney», però que mostra una energia, una còmica flexibilitat i una autoritat (quan cal) miraculoses en una sola persona. O David Tomlinson, a qui li pertoca l´únic personatge que pateix una evolució i esdevé així el catalitzador i el centre moral del film. Podríem afegir encara consumats secundaris com Glynis Jones, Hermione Baddeley, Elsa Lanchester o Ed Wynn, i potser faria una excepció amb els dos nens, massa «graciosets» com pertocava als actors infantils de l’època. Per cert, si bé Karen Dotrice no va fer una carrera gaire lluïda i es va retirar jove, pitjor se’n va sortir Mathew Garber, que va morir d’una pancreatitis als 21 anys, després d’haver treballat només a tres pel·lícules, totes amb Dotrice.

Inesperadament, «Mary Poppins» no ha envellit malament i encara encanta amb els seus petits trucs de màgia, rudimentaris però eficaços, si es miren amb ulls d’infant.  Una culleradeta dolça, tònica i reconfortant d’efectes contrastats en moments de feblesa d’ànim.

Sitcom (7): síndrome d’Estocolm

«Unbreakable Kimmy Schmidt» (que podríem traduir lliurement com «La incombustible Kimmy Schmidt»), filla de la imaginació de Tina Fey i del seu col·laborador a «30 Rock» Robert Carlock, ha de ser una de les «sitcom» de premissa més rara (i això que l’hipotètic concurs estaria més que disputat). Al començament de la sèrie, Kimmy la protagonista i tres companyes més acaben de ser alliberades d’un captiveri subterrani de quinze anys, durant els quals un «reverend» psicòpata les ha convençut que són les úniques supervivents d’una apocalipsi global. Un cop lliure, Kimmy (que és una optimista irredempta) opta per abandonar el seu poble d’Indiana i se’n va a New York a viure la vida que li ha estat escamotejada durant tant de temps.

Les seves aventures ocuparan quatre temporades i 52 episodis de vint minuts i escaig (visibles a Netflix, gràcies a Déu siguin donades) que constituiran un còctel raríssim de sarcasme misantròpic i fe total en la bondat dels humans. O el consol dels desconeguts, que és com ho anomenava Tenessee Williams. Però abans de continuar hauríem de respondre a la pregunta crucial: és «Kimmy Schmidt» una «sitcom» autèntica? La lleu continuïtat de les seves trames —Kimmy va a la universitat, Kimmy surt amb un xicot, Kimmy troba feina…— sembla desmentir-ho, però per altra banda les quatre figures protagonistes que fonamenten el seu univers són pura carn de «sitcom».

Ellie Kemper, que encarna a Kimmy, té per a mi el handicap de semblar-se a Renée Zellweger, una actriu que detesto; però en el fons les ganes de bufetejar-la que provoquen el candor i l’infantilisme del personatge s’adiuen molt amb la potència subversiva de la sèrie. Jane Krakowski, que ja era un dels punts forts de «30 Rock», interpreta a una índia Lakota renegada, convertida en esposa-trofeu d’un magnat de Nova York, i parodia des de dins la venalitat superficial de les classes altes. La veterana Carol Kane, amb la seva característica veu rogallosa, representa la vella bohèmia urbana, entre hippy i anarquista, en lluita constant contra la gentrificació del seu barri.

I llavors tenim el personatge de Titus Andromedon que mereix paràgraf apart per la seva exuberància i el seu sentit del melodrama. Negre, gras, gai i amb excés de ploma, podria caure fàcilment en l’estereotip grotesc si no estigués tan ben escrit i tan ben interpretat (per Titus Burgess) fins a convertir-lo en personatge tridimensional i d’una comicitat inexhaurible, amb menció especial als seus videoclips paròdics.

Com sol passar amb sèries d’èxit i llarga durada no hi falten secundaris de categoria, començant per un John Hamm que està a anys llum de «Mad Men». Noms com Laura Dern, Jeff Goldblum, Greg Kinnear, Lisa Kudrow, Ray Liotta o Tina Fey són alguns dels més coneguts.

Malgrat que «Unbreakable Kimmy Schmidt» és una sèrie amb situacions exagerades i una comicitat molt passada de rosca, també és molt sensible a tots els problemes discriminatoris que es deriven de la condició femenina, començant per la reclusió forçosa que serveix com al seu punt de partida i continuant pels assetjaments, els sostres de vidre, la cossificació i altres clàssics del greuge a les dones. Per aquestes coses i per uns personatges principals consistents en tres dones i un gai, sospito que aquest deu ser un programa poc apreciat pel públic heterosexual masculí. I ja m’agradaria equivocar-me! 

Aquest mes d’agost es va estrenar «Kimmy vs. the Reverend», un especial interactiu, en el qual Kimmy (al menys en algun dels finals possibles) acabava definitivament amb el seu raptor i es casava amb un membre de la reialesa britànica (Daniel Radcliffe). A diferència de «Black Mirror: Bandesnatch», on cada ramificació conduïa a un resultat igualment transcendent, aquí, com que el to és lleuger, la interactivitat només s’utilitza per potenciar els gags, i l’episodi és per tant decididament recomanable.

Vida conjugal sana

Potser la novel·lista i reformadora feminista Fredrika Bremer (1801 - 1865) sigui per a nosaltres una perfecta desconeguda, però durant el segle XIX fou anomenada la «Jane Austen sueca» i llegida àvidament per gent de la categoria d’Elizabeth Gaskell, les Brontë, Ralph Waldo Emerson o Louisa May Alcott. Per reparar parcialment aquest desconeixement l’editorial Alba publicà el novembre de 2019 la novel·la «Los vecinos» (1837), una de les més cèlebres de l’autora, en traducció de Carmen Montes Cano.

Franziska, una noia de 27 anys, acaba de casar-se amb un metge que ja supera la cinquantena i s’ha traslladat a viure a una regió que li és desconeguda. Mitjançant les cartes que li envia a una amiga de la infantesa, Franziska ens descriu els seus primers mesos de casada i ens presenta les noves coneixences que va fent entre els habitants de la contrada. La protagonista i narradora té com a primera obsessió la satisfacció del seu marit (que, per altra banda, és un tros de pa), per tant analitza obsessivament cada possible motiu de desavinença i mira de fer-li la vida el més fàcil possible. També li cal adaptar-se a la nova família política, de la qual destaca la formidable madrastra del marit, anomenada carregosament «ma chère mère», una dona autoritària i sentenciosa que no ha desvetllat cap afecte en aquest lector.

De totes les maneres les peripècies descrites abunden en banalitat quotidiana i les sis-centes pàgines del llibre li queden un xic balderes. Fins i tot la Franziska, que li confessa a la seva corresponsal les ganes de bastir un relat de ficció a partir de tot el que li està passant, acaba reconeixent la seva frustració pel poc picant que tenen els seus dies. Només a mitja novel·la, amb l’aparició d’un jove misteriós, que no resulta tan desconegut com semblava, les coses s’animen una mica.

El costat més «novel·lesc» del llibre incideix en tots els tòpics propis del segle: el jove d’ànima turmentada, tant grat als romàntics, la dona «perduda» a qui només li resta la salvació de la mort… Alguns detalls ara ens resultaran xocants, com el prejudici sobre la raça jueva o la tebiesa amb la que es contempla la crueltat vers els animals; però m’imagino que amb llibres de temps tan allunyats és inevitable que passi. Més difícil de passar per alt és el problema estructural de la novel·la, que es compon en un 95% de les cartes que escriu Franziska, però que ha de recórrer a altres corresponsals (fins i tot a alguns convenientment anònims) per poder explicar allò que la protagonista no pot saber, perquè no ho ha presenciat. No sé si peco de purista per deixar-me incomodar per aquesta traïció del punt de vista, però trobo que són els petits detalls que impedeixen que una obra sigui rodona.

Malgrat tot «Los vecinos» resulta un llibre curiós, i no només pel desconeixement que tenim de la societat benestant escandinava de fa un parell de segles. Les opinions de Franziska, les seves reflexions sobre l’amor, sobre el matrimoni, sobre la religió, la música o fins i tot el comerç d’esclaus reflecteixen el pensament d’una dona que, potser per innocència i per excés de sinceritat, va més enllà dels convencionalismes de l’època i trepitja sense adonar-se el terreny de la comèdia involuntària.

—Pues ¡yo soy feliz, Oso es feliz, los dos somos felices!

—Sí, ahora, en los primeros meses de matrimonio, durante uno, dos o quizá incluso tres años —dijo el despiadado Stellan—, pero ya verá cuando vengan los años, los hijos, los problemas… Figúrese que tiene diez hijas. ¿Qué hará con todas ellas? Sin dinero, sin posibilidad de casamiento… Una de las hijas es coja, la otra escrofulosa…

—¡Diez hijas! —Me horroricé. Las veía a todas a mi alrededor, exigiéndome que les diera la dicha igual que les había dado la vida. Veía a una tullida, otra escrofulosa… Me hundí ante semejante carga, que me superaba, y, mientras lloraba sin poder pronunciar una palabra, Stella se levantó, arrojó la última de mis rosas orientales y salió, ¡el muy despreciable! Casi deseé no volver a verlo jamás.