 |
| Números 5, 4, 1, 2, 3 i 7 |
La sèrie «The Umbrella Academy» a Netflix adapta uns còmics de culte de Gerard Way i Gabriel Ba que jo desconeixia. La cosa comença així: l’u d’octubre de 1989, 43 dones arreu del món es posen de part sense haver mostrat abans símptomes d’embaràs. Set d’aquests nens són adoptats pel milionari Sir Reginald Hargreeves (Colm Feore), el qual els educarà ajudat per una peculiar «mare» i un ximpanzé parlant. Amb ells formarà un equip de super-herois que anomenarà «The Umbrella Academy».
En començar la sèrie, Sir Reginald acaba de morir, i els seus fills adoptius, que amb els anys s’havien distanciat (per dir-ho suau), tornen a reunir-se sota el sostre familiar amb la sospita que la mort del seu benefactor potser no ha sigut del tot natural. Tenim doncs un misteri inicial i en un context que recorda poderosament el professor Charles Xavier i el seu institut d’X-men. I efectivament cada germà està dotat de poders especials: Luther/Número U (Tom Hopper) és super-fort; Diego/Número Dos (David Castañeda) és expert llançador de punyals; Allison/Número Tres (Emmy Raver-Lampman) és capaç de forçar el comportament de les persones; Klaus/Número Quatre (Robert Sheehan) pot fer retornar els morts del més enllà; Número Cinc (Aidan Gallagher) disposa de poders per viatjar pel temps i l’espai; i Ben/Número Sis (Justin H. Min) pot invocar monstres d’altres dimensions. Només Vanya/Número Set (Ellen Page) sembla no tenir cap habilitat especial i es conforma en tocar el segon violí en una orquestra simfònica; però com que ella és la intèrpret més coneguda de tot el repartiment, ja podeu imaginar que alguna sorpresa ens tindrà reservada.
Però contemplar «The Umbrella Academy» com una sèrie de super-herois seria penosament reduccionista, ja que els deu capítols que han desenvolupat Steve Blackman i Jeremy Slater són una veritable caixa de sorpreses, amb nivells de producció tan fantasiosos i superbs com els de Lemony Snicket i uns guions que són qualsevol cosa, menys previsibles. Hi trobareu efectes especials, per descomptat, i acció, suspens i ciència ficció (viatges en el temps, androides, universos paral·lels); però també conflictes familiars d’alta intensitat, moments d’humor (la parella d’assassins a sou que formen Mary J. Blige i Cameron Britton en són l’encisador exemple), de tendresa (impagable Sheila McCarthy com a venedora de dònuts enamorada) i fins i tot del que només gosaria qualificar com a clip musical. Afegiu-hi també grans interpretacions per part de tots els implicats, un plus que no sempre és d’obligat compliment.
En començar la sèrie, Sir Reginald acaba de morir, i els seus fills adoptius, que amb els anys s’havien distanciat (per dir-ho suau), tornen a reunir-se sota el sostre familiar amb la sospita que la mort del seu benefactor potser no ha sigut del tot natural. Tenim doncs un misteri inicial i en un context que recorda poderosament el professor Charles Xavier i el seu institut d’X-men. I efectivament cada germà està dotat de poders especials: Luther/Número U (Tom Hopper) és super-fort; Diego/Número Dos (David Castañeda) és expert llançador de punyals; Allison/Número Tres (Emmy Raver-Lampman) és capaç de forçar el comportament de les persones; Klaus/Número Quatre (Robert Sheehan) pot fer retornar els morts del més enllà; Número Cinc (Aidan Gallagher) disposa de poders per viatjar pel temps i l’espai; i Ben/Número Sis (Justin H. Min) pot invocar monstres d’altres dimensions. Només Vanya/Número Set (Ellen Page) sembla no tenir cap habilitat especial i es conforma en tocar el segon violí en una orquestra simfònica; però com que ella és la intèrpret més coneguda de tot el repartiment, ja podeu imaginar que alguna sorpresa ens tindrà reservada.
Però contemplar «The Umbrella Academy» com una sèrie de super-herois seria penosament reduccionista, ja que els deu capítols que han desenvolupat Steve Blackman i Jeremy Slater són una veritable caixa de sorpreses, amb nivells de producció tan fantasiosos i superbs com els de Lemony Snicket i uns guions que són qualsevol cosa, menys previsibles. Hi trobareu efectes especials, per descomptat, i acció, suspens i ciència ficció (viatges en el temps, androides, universos paral·lels); però també conflictes familiars d’alta intensitat, moments d’humor (la parella d’assassins a sou que formen Mary J. Blige i Cameron Britton en són l’encisador exemple), de tendresa (impagable Sheila McCarthy com a venedora de dònuts enamorada) i fins i tot del que només gosaria qualificar com a clip musical. Afegiu-hi també grans interpretacions per part de tots els implicats, un plus que no sempre és d’obligat compliment.
I, finalment, un super-heroi drogo-addicte i "queer", que ja era hora. Ho dic pel Klaus. Quins temps tan bonics ens han tocat per estar vius.
Amb aquest material de base és evident que predomina el to d’entreteniment pop un xic heterogeni; però encara així deixa un immillorable regust de clàssic modern. Possiblement, del milloret del 2019, i això que només som a febrer.
Sense dubte em crida l'atenció, però últimament miro tant poques sèries que trobo que hauria de ser més selectiu
ResponEliminaTrobo que aquesta fa per tu, i per tant te la recomano.
Elimina