Hollywoo: cementiri de somnis

BoJack mira "Horses" de Patty Smith

Em vaig criar amb els dibuixos animats falsament amables de Disney —«Dumbo», «Bambi», «La Dama i el Vagabond»—, o amb els igualment afables productes de can Hanna-Barbera —«Los Picapiedra», «Pepe Pótamo», «Don Gato», «El león Melquiades y Tristón, la hiena»—; per tant  l’animació televisiva contemporània em sembla molt més esquerpa de pair. El primer toc d’atenció que m’hi va fer adonar aparegué l’any 1987 amb els revolucionaris Simpsons, grup familiar malalt d’icterícia, que s’ha vist succeït posteriorment per altres dibuixos animats de factura moderna i estètica agressiva: coses com «Beavis and Butthead», «Ren and Stimpy», «Family Guy», «Rick and Morty» o «Big Mouth». Tot aquest pròleg per justificar la meva poca propensió a investigar sèries animades de les últimes fornades; per això em van caldre un parell d’empentetes per endinsar-me en l’univers de «BoJack Horseman» que, d’entrada no m’atreia gens visualment. Quin gran error hagués comès si l’hagués passat per alt!

La sèrie, creada per Raphael Bob-Waksberg, es va estrenar el 22 d’agost de 2014 a la plataforma Netflix i ja suma 5 temporades. S’ambienta en un univers paral·lel on els éssers humans conviuen (i cohabiten) amb animals antropomòrfics sense problemes especistes aparents; i més en concret a Hollywood (esdevingut «Hollywoo» al sisè capítol de la primera temporada, quan en un gest romàntic un dels personatges s’emporta la lletra D del cèlebre cartell).

El seu protagonista BoJack Horseman (un humà de cap equí i amb la veu rogallosa de Will Arnett) és un actor en hores baixes, que va gaudir de gran èxit als anys 90 encapçalant la «sitcom» «Horsin’ Around», sobre un cavall que acollia a casa seva tres orfes humans. En l’actualitat malviu sense feina coneguda, perdut en un estupor alcohòlic i un desgavell sexual, dels quals la seva agent i esporàdica amant (una felina Amy Sedaris en el paper de Princess Carolyn) n’és la víctima principal. Potser la sort de BoJack canviarà amb la redacció de les seves memòries que compila la Diane Nguyen (Alison Brie), una humana vietnamita-americana i feminista de tercera generació, insegura en tots dos apartats. Completen el quintet protagonista en Todd Chavez (Aaron Paul, el de «Breaking Bad»!), un penques feliç i humà que viu de gorra a casa d’en BoJack; i Mr. Peanutbutter (Paul F. Tompkins) l’amigable col·lega actor i tanmateix rival d’en BoJack, que presenta les faccions insípides però també trempades d’un Labrador Retriever.

Mr. Peanutbutter amb la seva xicota i altres convidats (s'inclou el senglar que va venir a sopar a Virrei Amat).

Evidentment els primers trets distintius de la sèrie apunten cap als vicis tradicionals de la indústria de l’espectacle en general i el cinema en particular: frivolitat, venalitat, egocentrisme, addiccions diverses, periodisme groc, absurditat congènita, vides inventades i punyalades a l’esquena… És allò que és coneix com a sàtira de tota la vida i que «BoJack Horseman» broda amb incursions precises al sexe i les drogues (no tant al rock&roll). Però no us en anéssiu encara, perquè hi ha moltes més tecles que aquesta sèrie toca bé i rebé, entre les quals no és menor l’amplitud del seu sentit del «gag», que abasta des del significant ruc fins el significat abstrús.

L’animalitat de part de l’elenc inspira bromes (fàcils o no) que permeten que un director d’anatomia artròpode es digui Quentin Tarantulino i que en aquest univers siguin possibles sèries de televisió titulades «Krill and Grace» o «Koalafornication». A cada capítol hi ha un grapat de gags visuals en segon terme que exploten les característiques específiques de cada espècie animal. I ho fa sense subratllar, gairebé traient-li la importància enmig d’un veritable mar de referents.

Com a tot programa seriat i contemporani amb alguna ambició a la cartera, no hi falten els experiments formals, alguns dels quals m’han superat totes les expectatives. Per exemple el capítol que s’esdevé en un mateix edifici durant diferents moments de la seva història; el que reprodueix diverses festes de Halloween i les successives parelles de Mr. Peanutbutter; el que ressegueix el decurs de tres parelles en crisi durant una mateixa nit; o (obra mestra!) el capítol subaquàtic i pràcticament mut en el qual BoJack assisteix a un festival de cinema en ple Món del Silenci.

El magistral capítol al fons del mar (on els cavallets mascles són els que pareixen).

Però on BoJack juga en una lliga pròpia és en la franquesa i la intimitat dels seus temes majors. Aquí es parla sense embuts de morts per sobredosi, abusos sexuals, traumes infantils, alcoholisme, incest, senilitat, pedofília i lobotomies. I es fa en un context que pot ser de sàtira sagnant o d’humor surrealista, però que es pren molt seriosament els seus moments de «pathos». En un ordre de coses lleugerament diferent, «BoJack Horseman» deu ser la primera sèrie d’animació amb un dels personatges protagonistes que es confessa asexual i aquesta tendència és explorada amb considerable serietat, almenys en el marc d’un programa d’aquest tipus.

Ciència i caritat en versió contemporània

A diferència de «The Simpsons», en els quals mitja dotzena d’actors fan les veus de tots els papers de l’auca, aquí cada personatge, per petit que sigui, és interpretat per un comediant diferent. Alguns interpreten versions animades d’ells mateixos —com és el cas de Naomi Watts, Paul McCartney, Wallace Shawn (que, a més, fa de BoJack en una pel·lícula biogràfica sobre el cavall), Jessica Biel, Daniel Radcliffe, Greg Kinnear…—. La presència més recurrent és la de l’«Actriu de Caràcter Margo Martindale» (sempre mencionada mitjançant aquesta tirallonga) i protagonista de diverses martingales criminals a les quals BoJack aboca.

Altres celebritats apareixen en forma física, tot i que la veu l’aporta un actor diferent. És el cas de Beyoncé, Andrew Garfield, J.D. Salinger, o el director de cinema Cameron Crowe. Finalment hi ha els personatges que no es corresponen a cap homòleg real i que manlleven la veu a llumeneres com Candice Bergen, Stanley Tucci, J. K. Simmons, Lisa Kudrow, Matthew Broderick, Angela Bassett, Rami Malek, Melissa Leo, Anjelica Huston, Christine Baranski, Liev Schreiber, Ricky Gervais, Lorraine Bracco, Jeffrey Wright, Archie Panjabi, RuPaul, Eva Longoria… i moltes més estrelles convidades. Un paradís, vaja.

Trauma familiar, retrat/retret a l'oli

Ja veieu que jo estic enamorat de la sèrie i fins i tot de la seva estètica (però no sóc l’únic). El pitjor que se’n pot dir d’ella és que els primers capítols de la primera temporada són els més fluixos, però que aviat el to es redreça (igual com quan la joventut s’arregla amb els anys i l’experiència). Segurament hi ha ara mateix poques sèries més intel·ligents, divertides, transgressores i sorprenents que «BoJack Horseman». Sèries on hi figura un tauró anomenat Sharc Jacobs (interpretat pel sastre Marc Jacobs), on s’introdueix un episodi amb una cançó de Saint Vincent coreografiada per sardines en banyador i on l’editorial Penguin la dirigeix un pingüí autèntic (per desgràcia de la seva família).

Deixant de banda el pròleg d’«Up» a can Pixar, «BoJack Horseman» té el mèrit de ser un dels pocs productes animats que m’han induït a la llagrimeta en algun moment de les seves múltiples temporades. Bravo per ells.

I encara no han dit l’última paraula.