dimecres, 5 d’abril de 2017

Fracassar amb estil

Sanz i el seu representant
Potser perquè va ser estrenada en un canal privat, malgrat les bones crítiques que ha rebut, «¿Qué fue de Jorge Sanz? no ha tingut tots els espectadors que mereixeria. Va ser ideada pel propi Sanz amb el director David Trueba en un moment que tots dos es trobaven sense feina i, donades les condicions del seu naixement, el pressupost va haver de ser mínim, fet que confereix a la sèrie proximitat i frescor. Per exemple, va ser rodada amb una petita càmera i so directe, de manera que les escenes de carrer es van realitzar sense aturar el tràfic i amb autèntics vianants fent de figurants inadvertits.

El motor de la sèrie és l’aparent decadència de la carrera de Jorge Sanz, un actor que, com qui no vol la cosa, ja fa gairebé quaranta anys que treballa davant de les càmeres. Tot basant-se en experiències reals seves o d’altres companys de la professió, els guions juguen amb una versió exagerada de la imatge pública de Sanz i el presenten com a faldiller, bevedor, politoxicòman, informal i mal actor. No se li pot negar al protagonista la seva valentia a l’hora de riure’s d’ell mateix amb tanta esportivitat i cal reconèixer que, tot i no ser un intèrpret actualment gaire valorat, ningú millor que ell per brodar un Jorge Sanz de dicció confusa i permanent cara de ressaca.

Coprotagonitza la sèrie el desconegut Eduardo Antuña, en el paper de l’entranyable però incompetent Amadeo Gabarrón, que abandona el negoci dels formatges per dedicar-se a representar Sanz. Junts formen una deliciosa parella còmica, destinada a recórrer un via crucis d’ofertes laborals cada vegada més degradades; pelegrinatge puntuat per efímeres aventures amoroses, visites de les ex-parelles i els fills, tripijocs monetaris i alguna humiliació de caire físic.

La primera temporada, del 2010, consta de sis episodis d’uns 35 minuts, cadascun d’ells caracteritzat per algunes constants formals. Així cada capítol comença per una seqüència extreta d’un dels títols de la vasta filmografia de Sanz, seqüència que resulta ser un somni del qual l’artista desperta (mai sobre un llit convencional) en sentir el telefon que truca. Altres bromes recurrents es refereixen a l’escassa altura de l’artista, a la seva manca de compromís polític, o a que la seva millor interpretació va ser la de «Valentina» (1982), quan tot just començava.

La segona temporada (2016) i la tercera (2017) són en realitat sengles llargmetratges que reprenen els temes apuntats als sis capítols anteriors i ofereixen noves perspectives. A la de 2016, titulada més o menys, «Actor feliz. ¿Qué fue de Jorge Sanz? 5 años después», retrobem el nostre heroi amb totes les esperances posades en remuntar la seva carrera mitjançant una adaptació teatral de «L’home que estimava les dones» de François Truffaut, amb Helena Furiasse de coprotagonista. Hi ha tota una deliciosa subtrama sobre la germana amb síndrome de Down d’Amadeo (Natalia Abascal), on la precisa intenció de Trueba fa mofa de la Marca Espanya i fins i tot involucra Vargas-Llosa i (actual) senyora en la riota. Impagable també l’escena de teràpia col·lectiva entre actors traumatitzats per circumstàncies diverses.

La de 2017 es diu «Buena racha» i, per primera vegada, ens ofereix un Jorge Sanz triomfant, capaç de rodar anuncis de cafè molt ben pagats (com si fos un George Clooney d’abast nacional), però també de seguir Fernando Trueba fins a Budapest per rodar la seqüela de «La niña de tus ojos». Potser el seu canvi de sort es deu a la decisió d’haver acomiadat l’inútil d’Amadeo i haver-se passat a una agent d’artistes, depredadora típica. Aquest capítol ens ofereix el regal visual de la preciosa Úrsula Corberó; però també la imatge més trista dels camps de refugiats sirians a les fronteres hongareses, el reflex més imperfecte de la vella Europa.

«¿Qué fue de Jorge Sanz?» compta amb un planter d’intèrprets veritablement impressionant dins del panorama ibèric. Suposo que la majoria hi intervé per amistat i per ganes de conya. Alguns, professionals o no, fan papers de ficció, com la Rosa Boladeras (l’ex catalana), Ayanta Barilli (directora de sucursal bancària) o l’escriptor Álvaro Pombo (propietari dels cafès Sanchidrián). Però la majoria actuen sota el seu propi nom i se n’en foten amb perversitat de la seva idiosincràtica imatge pública. Inclogueu aquí Santiago Segura, Willy Toledo, Loles León, i fins i tot il·lustres difunts com Carlos Larrañaga i Juan Luis Galiardo.

Abans he parlat d’un Jorge Sanz triomfant. Em temo que, vist el final de la sèrie, no ho serà. Si aquest drama televisat continua amb els fracassos de Sanz, jo només seré capaç d’exclamar iupi! i demanar-ne més!

Cap comentari:

Publica un comentari