Tresors en brut

Tot i que l’expressió «art brut» no m’era del tot desconeguda, hauria sigut incapaç de definir quina mena d’art es qualifica així sense l’ajuda divulgativa del còmic «Un món d’art brut» d’Oriol Malet i Christian Berst que Comanegra ha editat fa poc. Ran de la lectura descobrirem que l’expressió «art brut» va ser inventada l’any 1945 per l’artista i col·leccionista Jean Dubuffet, en paral·lelisme a l’expressió «un diamant en brut», per referir-se a un tipus d’art sense refinar que sorgeix d’un impuls creador inevitable, que no busca ni coartada estètica ni voluntat de difusió i molt menys benefici material. Inicialment aquestes obres s’associaven als balbucejos expressius dels malalts mentals internats a les institucions psiquiàtriques, però aquesta definició s’ha ampliat posteriorment a altres artistes —no necessàriament diagnosticats— que treballen obsessivament i sense intenció de projecció pública com a tals. 

Al llibre de Malet i Berst una jove estudiant de belles arts veu interrompuda la seva visita a una exposició d’art brut a la Kunsthalle de Berna per l’aparició de tres fantasmes d’esperit didàctic. Aquests són el col·leccionista ja mencionat Jean Dubuffet, el psiquiatra Hans Prinzhorn qui, a partir de prop de 6.000 obres fetes per alienats, va escriure el seminal «Expressions de la follia» i Harald Szeeman, considerat la figura que va redefinir el comissariat d’exposicions. Aquest trio xerraire i contradictori va definint conceptes relacionats amb l’art brut i presenta la vida i obra d’algunes de les seves figures més rellevants.

Si el contingut d’aquest «Un món d’art brut» ja constitueix un tresor d’informació, on el llibre eleva el nivell és en el seu aspecte gràfic, cosa gens sorprenent perquè Malet és un dels nostres millors il·lustradors (i un dels més inquiets, també). Lluny de conformar-se a afegir un suport visual al relat, el dibuixant sobrepassa amb llibertat els límits convencionals de la vinyeta i integra els personatges al context de les seves obres. Es podria objectar que de vegades és difícil distingir on acaben els dissenys dels artistes «bruts» i on comença Malet, però el resultat és innegablement personal, salvatge i molt fascinant. I per tranquil·litzar els que pateixin per aquesta petita confusió s’hi ha afegit un apèndix on Christian Berst ha seleccionat diverses mostres d’art brut contemporani que han estat reproduïdes sense interferències.

No cal dir que aquest llibre original i bell —que a mi m’ha arribat en forma de regal de Nadal— resulta ideal de cara al dia de Reis, o encara millor, per fer-se un auto-regal.

L’humor anglès no és el que era (i 2)

Si parlem d’innovadors de l’humor anglès, caldrà mencionar Ricky Gervais i la seva «The Office», emesa per la BBC entre 2001 i 2003. Una «sitcom» en format de fals documental —un recurs que llavors no era gaire freqüent a la televisió— sobre la quotidianitat laboral a una oficina d’una empresa paperera a l’àrea metropolitana de Londres. Els dotze capítols que conformen les dues temporades retraten de forma implacable la grisor dominant del treball administratiu, un entorn on qualsevol alteració, per mínima que sigui es contempla com a motiu per la diversió i com a forma d’escapar a la desesperació.

Enmig d’aquest ambient nociu destaca la figura de David Brent (Ricky Gervais), el cap de l’oficina, que es considera competent, enrotllat, respectat i molt graciós, encara que pels seus subordinats sigui sovint una presència pueril, inoportuna i ofensiva. La vergonya que provoquen moltes de les seves iniciatives entre el personal de l’oficina, no solen trobar altra resposta que una mortificació callada, de manera que David persevera en els seus errors sense cap correctiu que l’aturi. Aquestes situacions produeixen una incomoditat que es transmet a l’espectador i que només es pot resoldre en una rialla nerviosa; un humor basat en el malestar, en definitiva.

No gaire més tranquil·litzador és Gareth Keenan (Mackenzie Crook), fidel suport de David i atent vigilant del compliment de la normativa, amb un passat a l’exèrcit i un aspecte inquietant de mort vivent. Fins i tot la subtrama amorosa entre Tim (Martin Freeman) i Dawn (Lucy Davis) es desenvolupa de forma exasperant, entre l’avorriment de l’una i la manca d’empenta de l’altre. Només als últims moments del doble episodi especial de Nadal amb el que va concloure la sèrie s’entreveu un final feliç per a la parella d’enamorats, única concessió al to avinagrat predominant arreu.

Sobre la versió americana de «The Office», una de les meves «sitcom» favorites de tots els temps, n’hauré d’escriure un d’aquests dies; però ja us adverteixo que es tracta d’una bèstia molt diferent de la bomba d’àcid sulfúric de Gervais i potser exemplifica a la perfecció la distància que hi ha entre el Regne Unit i els Estats Units (dos països separats per una mateixa llengua, com crec que deia George Bernard Shaw). 

Molt més típica és «Inside No. 9», una sèrie formada per capítols independents que des del 2014 escriuen i interpreten Reece Shearsmith i Steve Pemberton. Encara que els seus episodis siguin molt diferents, tots ells estan relacionats amb l’humor negre o amb un toc pervers, tots ells tenen un final sorprenent (i estan ambientats en espais físics que d’alguna manera estan lligats amb el número 9). La sisena sèrie, datada aquest 2021, consta de sis capítols que delaten un cert cansament de la fórmula que tant d’èxit els havia proporcionat fins el moment. Això es percep tant en alguns arguments excessivament rebuscats com en algunes confessions explícites de fatiga per part dels personatges.

«Wuthering Heist», l’episodi que obre la temporada, constitueix un exemple perfecte d’excentricitat una mica gratuïta en explicar les traïcions que s’intercanvia una banda de gàngsters amb el llenguatge de la «commedia dell’arte». També resulta forçada la situació de «Lip Service», on un home contracta una lectora de llavis perquè espii la seva dona, possiblement adúltera, des d’una habitació d’hotel. A «Hurry Up and Wait» un actor espera en una caravana el moment de la seva intervenció acompanyat de la gent que hi viu habitualment. S’està rodant un drama criminal sobre la desaparició d’un nen que es va produir en aquest veïnat anys enrere. Encara que la premissa no sigui precisament simple, aquest és dels episodis que més m’ha agradat i conté la divertida intervenció d’Adrian Dunbar («Line of Duty») fent d’ell mateix.

Més convencional és «How Do You Plead?», on un advocat moribund (Derek Jacobi) descarrega la seva consciència culpable en presència del seu cuidador. O «Simon Says», en el que (a la manera de «Misery») un fan d’un drama televisiu força el seu guionista a que forci el final de la sèrie. En quant a «Las Night of the Proms», que vol ser una sàtira sobre els partidaris del «Brexit», pinta uns nacionalistes anglesos tan tòpics i tan d’una peça, que produeix una mica de vergonya aliena, més pel guió que pels personatges.

Bones festes!

 

Us desitjo que passeu molt bones festes.

L’humor anglès no és el que era (1)

Tradicionalment s’identificava l’humor anglès amb un tipus d’humor discret i elegant que defugia la grolleria i el subratllat per afavorir la ironia i l’«understatement» (que és tot el contrari de l’exageració); el menys és més (divertit), en definitiva. Una actitud que lligava molt bé amb el caràcter flegmàtic que ha de tenir tot britànic i que té la seva màxima representació (si hem de fer cas a «The Crown») en la frigidesa sentimental de la seva monarca. Segurament —i amb permís d’Evelyn Waugh— l’autor que exemplificava millor aquest tipus d’humor era P. G. Wodehouse amb els seus aristòcrates sapastres i els seus majordoms providencials que tot ho acabaven arreglant a l’última plana.

Però des de l’apogeu de Wodehouse als anys 30 del segle XX ha plogut molt, com es pot comprovar mirant sèries humorístiques britàniques dels anys 70 en endavant, cosa que es pot fer per exemple a partir de l’oferta del catàleg de Filmin. Una de les que conserven una reputació més alta és aquella «Fawlty Towers» (1975 - 1979) que van escriure a quatre mans John Cleese i Connie Booth entorn de les trifulgues esdevingudes a l’hotel titular. Considerada, segons el British Film Institute, la primera de la llista entre els 100 millors programes de la televisió britànica, i elegida com a millor sitcom d’aquesta televisió per un panell d’experts, és evident que la seva bona premsa és inapel·lable. Per descomptat, encara que estigui poblada per ex-militars pomposos i agradables pensionistes addictes al «crochet», aquesta no és una mostra d’humor anglès tradicional, com la presència de John Cleese ja ens hauria d’haver advertit. De fet, l’exagerat to de farsa de «Fawlty Towers» connecta directament amb el món dels pallassos, on Basil Fawlty i el cambrer Manuel representen a la perfecció els papers del clown i l’august respectivament. ¿Gosaré dir aquí que una revisió recent d’aquest programa ha acabat en franca decepció? No sé si pateixo un dèficit de sentit de l’humor, però totes les seves pallassades estridents em van semblar adreçades a infants de poca edat. I, tot reconeixent l’eficàcia còmica de la gestualitat frenètica de John Cleese, hi ha quelcom de molt barat en aquest humor que es basa en la incompetència lingüística d’un dels personatges, una burla que probablement avui es titllaria de xenòfoba.

La sàtira política va tenir amb «Sí, ministre» una mostra canònica de l’humor anglès clàssic, mentre que en el segle XXI aquesta parcel·la se l’ha apropiat Armando Ianucci, adepte a l’escola Aaron Sorkin de diàlegs accelerats en foc creuat. «The Thick of It» de 2005 bé podria ser la resposta cocaïnòmana i grollera de «Sí, ministre», posteriorment llimada i adaptada al gust americà a la més digerible «Veep». En dues ocasions he intentat veure-la —«The Thick of It», s’entén— sense aconseguir passar del primer capítol de la primera temporada. Potser tinc un problema amb la velocitat dels diàlegs i la seva complexitat conceptual, que em fa desconnectar als pocs minuts de comprensió amb prou feines parcial.  

Una setmana amb la mare

El grec Theodor Kallifatides va emigrar a Suècia als vint-i-sis anys i hi ha viscut des de llavors, tot llaurant-se una sòlida carrera literària en la seva llengua d’adopció. En un curiós cas d’escriptor bilingüe ell mateix ha traduït les seves obres al grec, tot i que la seva popularitat sembla raure sobre tot en el país escandinau. Per misteris de la política editorial en els darrers anys ens ha arribat un degoteig constant dels seus llibres més recents, com aquest «Mares i fills», traduït del grec per Montserrat Camps i publicat per Galàxia Gutenberg l’octubre de 2020.

El llibre s’articula com una crònica de la visita que un Kallifatides de seixanta-vuit anys fa a la seva mare de noranta-dos i que viu encara a Atenes. Conscients que potser serà la darrera vegada que es veuran en vida, la convivència pren un to transcendental que el retrobament amb la quotidianitat més familiar a penes dissimula. Paral·lelament l’autor llegeix unes memòries escrites pel seu pare i els fragments van intercalant-se als capítols, confrontats amb els records viscerals de la mare i els comentaris més informats del fill. La concisa autobiografia del pare —nascut el 1890 i mort als anys 70— ens ofereix un valuós testimoni que permet recórrer la molt accidentada història de Grècia durant el segle XX.

Kallifatides per la seva part es deixa dur per la nostàlgia, passeja pels barris de la seva joventut, retroba vells amics i reflexiona sobre les diferències que aprecia entre les societats sueca i grega. Curiosament —i no sé si és una característica típicament hel·lènica— l’escriptor se sent connectat per una tradició de segles amb la mitologia i les llegendes del seu país, de les quals en percep la presència en mil-i-un detalls dels costums del present.

Però, tot i ser això interessant, informatiu i ben observat, on «Mares i fills» ens roba el cor és en el retrat d’aquesta mare anciana que s’entesta a tractar el seu fill de la tercera edat com si fos encara un infant. Homenatge a la mare universal (o específicament mediterrània), sobreprotectora, nutrícia i absolutament intervencionista, aquest llibre esdevé irresistible per raons tan tramposes com fàcils de compartir. Diuen que de mare només n’hi ha una, però paradoxalment la majoria en tenim. Seran totes la mateixa?

Ara. Quan vam entrar a casa, es va deixar endur per l’alegria que, com sempre, anava barrejada de llàgrimes.

Però jo ja sé què haig de fer.

—Què és el que fa tan bona olor, mama?

Immediatament se li il·lumina el rostre i s’eixuga les llàgrimes. Una expressió que no he vist mai en ningú més li sorgeix a la cara. Com la puc descriure?

És passatgera, apareix de manera inesperada i desapareix d’una manera igualment inesperada. Acluca els ulls, parpelleja amb les pestanyes, arruga els llavis, arruga el nas, té la mirada serena però amb una punta de malícia, com si em digués, tu no m’enganyes, soc la que et va parir, et conec de memòria i de cap a peus, de tant en tant deixo que m’enredis, però no perquè siguis més llest, sinó perquè t’estimo, molt, i n’has de treure algun profit, d’això, però no te’n facis gaires pagues.

De fet, no és pas estrany que no hagi vist aquesta expressió en ningú més. Només tinc una mare.

Això que fa tan bona olor és una cosa que està cuinant, al forn, és clar. 

Filmoteca forçosa (59)

Rosemary’s Baby (Roman Polanski, USA 1968 (Filmin))

Obra mestra que va renovar el cinema d’horror amb una perspectiva de gènere. Més que el diable, aquí l’infern són els altres. (9) 

Young Sherlock Holmes/El secret de la piràmide (Barry Levinson, USA 1985 (Filmin))

Aventura juvenil en la qual Sherlock Holmes s’empalta amb Indiana Jones.  Pueril, però moderadament entretinguda. (6)

Cloud Atlas (Lana i Lilly Wachovski, Tom Tykwer, USA 2012 (DVD))

Adaptació a sis mans de la novel·la inadaptable de David Mitchell. Sis fils argumentals, sis èpoques i sis gèneres cinematogràfics diferents, amb un grapat d’intèrprets fent tots els papers de l’auca. Dura tres hores i pot empatxar; però, sense ser perfecta, resulta contínuament fascinant. (8)

Arrival (Denis Villeneuve, USA 2016 (Netflix))

Aconseguir una obra intel·ligent, espectacular i emocionant és tota una fita. També gran disseny de producció i banda sonora de Jóhan Jóhannsson (amb préstec a Max Richter). (8)

Monsieur Klein (Joseph Losey, França 1976 (Filmin))

A partir de la persecució antisemita practicada a França al principi de la Segona Guerra Mundial, s’estableix una inquietant faula sobre el doble i el complex de culpa. Una joia a recuperar. (8)

Saturday Night Fever (John Badham, USA 1977 (Filmin))

Més un reportatge sociològic que una obra de ficció. Malgrat les seves virtuts realistes, no li puc perdonar el seu paper en la implantació global de la música «disco». (6)

The Tenant/El quimèric llogater (Roman Polanski, França 1976 (Filmin))

Malson obsessiu a partir d’una història de Roland Topor. Confirma que l’infern són els veïns. (7)

Indiana Jones and the Last Crusade (Steven Spielberg, USA 1987 (Amazon))

Si la trama té alguns moments fluixos, el film queda redimit per l’estupend duet còmic de Harrison Ford i Sean Connery. (8)

Darkman (Sam Raimi, USA 1990 (Filmin))

Joiosa sèrie B que barreja amb descar «El fantasma de l’òpera i els supers-herois. Liam Neeson prefigura l’heroi d’acció en el que es convertiria dècades més tard. (7)

Ordinary People (Robert Redford, USA 1980 (Filmin))

Redford va debutar com a director amb la història d’una família traumatitzada per la mort d’un fill. Té aires de telefilm, però està molt ben interpretada. (7)

No m’expliquis la teva vida!

No hi ha res que em produeixi menys interès —tant a la vida com a la ficció— que el fet que una persona descrigui el contingut d’un somni que ha tingut. En una categoria similar de desinterès es troba el relat de la infantesa d’algú. Quan es tracta de la biografia d’un personatge històric m’impacienta perdre el temps amb l’explicació dels anys previs al moment que el protagonista començà a dedicar-se a l’activitat per la qual esdevindria famós; i en el cas de novel·les o pel·lícules, la descripció de la infantesa només la trobo justificada si l’obra està totalment centrada en aquesta part de la vida o bé conté un esdeveniment crucial que marcarà tots els anys posteriors del personatge (l’assassinat dels pares de Bruce Wayne, per exemple).

Però molt pitjor que això és aquesta dèria relativament recent (pur segle XXI) d’agafar un personatge de ficció perfectament establert i crear-li un relat que justifiqui el perquè ha arribat a ser com és, un procediment que de vegades s’anomena mite d’origen o mite fundacional. Així ens hem trobat com figures de ficció, i més en especial les que actuen com a antagonistes, amb un paper ben definit i totalment funcional en les trames on apareixen, han vist com «a posteriori» se’ls hi ha penjat a la manera d’una llufa el relat d’una experiència prèvia que explicaria la seva metamorfosi des de la innocència cap a la maldat.

Un dels primers damnificats d’aquesta tendència va ser Darth Vader, presència misteriosa i cruel a la primera trilogia de «Star Wars» (1977 - 1983). ¿Feia cap falta assabentar-nos que aquell Lord Sith de robes fúnebres havia sigut en la seva infantesa un galifardeu rossenc de maneres enfitoses, per esdevenir després un adolescent petulant encara més indigest? ¿Calia explicar una de les històries d’amor més prescindibles i involuntàriament ridícules de la història de les galàxies? ¿Calia donar a conèixer al món aquell parell d’intèrprets amb el carisma i les dots d’una espardenya de vetes? (Són preguntes retòriques, però la resposta és «no», «no» i «no»).

Un altre perjudicat va ser el Joker, aquell imprevisible antagonista de Batman, que amb la seva maldat irracional sembrava una anarquia molt més inquietant que els plans malèfics més ben estructurats. A partir de «Joker» (Todd Phillips, 2019) sabem que el personatge no sempre havia sigut així i que tot el seu desgavell mental es devia a una mare narcisista i un padrastre abusiu (Sigmund, quant de mal has fet!), però també a un món cruel que no té pietat amb tot aquell que és diferent. Tot aquest histrionisme i psicologisme barat (que va agradar molt a públic i crítica) poc va aportar a l’univers propi de Batman (on suposo que aquest film constituirà un carreró sense sortida), però va servir perquè Joaquon Phoenix s’endugués uns quants premis.

La casa Disney va començar la revisió dels seus malvats amb «Maleficent», on la fada dolenta de «La Bella Dorment» revelava un rerefons més complex de dona doblement humiliada i empoderada, en una posada al dia molt deutora dels signes dels temps. Però encara va ser pitjor la versió revisionista que presentava «Cruella», on la perfecta caricatura esbojarrada original es convertia en una víctima més de les circumstàncies (assetjament escolar pel fet de ser rareta), mentre que els simpàtic i beneits dàlmates eren presentats com veritables cans de l’infern (una visió de la que encara no m’he recuperat).

Se’m dirà que totes aquestes maniobres responen al propòsit lícit de continuar tirant de la rifeta de totes aquestes franquícies tant com sigui possible; però aquesta seria una raó comercial i a mi el que em motiva no seria l’art per l’art, però sí una certa satisfacció lúdica que aquests afegitons antiestètics no em proporcionen. 

Filmoteca forçosa (58)

The Man Who Shot Liberty Valance (John Ford, USA 1962 (Filmin))

Ford conclou las seves històries sobre el Wild West amb aquesta faula melancòlica i ambigua: ¿la gran nació americana és filla de les lleis i la democràcia o és potser una ficció? (9) 

No (Pablo Larrain, Xile 2012 (Filmin))

De com un publicista (Gael García Bernal) va contribuir en el referèndum que va fer fora Pinochet, tot venent la democràcia com si es tractés de Coca-Cola. Sembla que la història és falsa en alguns detalls, però no deixa de ser intel·ligent i molt entretinguda. (7)

Sunset Boulevard (Billy Wilder, USA 1950 (Filmin))

Magnífic conte gòtic sobre el cinema com a fàbrica de somnis i malsons. Prova irrefutable que no totes les pel·lícules han empetitit. (9)

Indiana Jones and the Temple of Doom (Steven Spielberg, USA 1984 (Amazon))

Més que una pel·lícula és una muntanya russa. Vista ara, resulta sexista i racista, però continua igual de divertida i trepidant. (7)

Stagecoach/La diligència (John Ford, USA 1939 (Filmin))

La pel·lícula perfecta, ho té tot: aventura, paisatges, amor, humor, honor, grans personatges i grans actors. Inclou dos animals cinematogràfics indiscutibles com són John Wayne i Monument Valley. (9)

L’homme de Rio (Philipe de Broca, França 1964 (Filmin))

Homenatge a Jean-Paul Belmondo. Aventura una mica beneita, però amb aires tintinescos. El millor, les estupendes panoràmiques de Brasília. (6)

Roman Holiday/Vacances a Roma (William Wyler, USA 1953 (Filmin))

Versió actualitzada del conte de fades, que resulta acceptable (i fins i tot fascina) gràcies a la triple seducció de Hepburn, Peck i la Ciutat Eterna. (8)

La règle du jeu (Jean Renoir, França 1939 (Filmin))

Considerada per molts com una de les millors obres de la història del cinema, confessaré que —malgrat el seu fabulós treball de càmera i de profunditat de camp— m’ha irritat força tot aquest inacabable joc frívol i galant. (7)

A Foreign Affair/Berlín Occident (Billy Wilder, USA 1948 (Filmin))

Cínica comèdia de desnazificació i mercat negre. Conté imatges corprenedores de Berlín en ruïnes i la sempre carismàtica presència de Marlene Dietrich. (7)

I Want to Live! (Robert Wise, USA 1958 (Filmin))

Melodrama desfermat amb una oscaritzada Susan Hayward. Passa per ser un al·legat contra la pena de mort. Em va traumatitzar quan la vaig veure de petit. No m’estranya. (7)

Un tigre, dos tigres…

«Tiger King» d’Eric Goode i Rebecca Chaiklin, un documental sobre les picabaralles entre diversos pirats dels grans felins, va ser un dels èxits de públic més importants de Netflix durant l’exercici 2020. No és que fos una obra revolucionària ni d’un interès especial, però la seva peripècia tan delirant com contínuament sorprenent era francament irresistible. Ja diuen que temps desesperats requereixen mesures desesperades i potser en ple confinament pandèmic no hi havia espectacle més atractiu que aquella barreja de tigres, gais, drogues, música country, aspiracions polítiques, suïcidi, sicaris i braços arrencats.

Bona prova de la resposta entusiasta del públic fou que el 12 d’abril de 2020, tres setmanes després de l’estrena, s’emetés un programa especial presentat per Joel McHale (sí, el «guapo» de «Community») on s’entrevistava els protagonistes de «Tiger King» i s’esbrinava què havia sigut de les seves vides d’ençà que havien participat en el programa. L’episodi (que traspuava la intenció desesperada d’esprémer la mamella de l’èxit), no rebé gaire bones crítiques, però el detall no crec que incomodés els seus creadors.

Per a sorpresa de ningú fa una setmana es va estrenar «Tiger King 2», una sèrie de cinc capítols que intenta explicar els nous desenvolupaments dels fets narrats a la primera part. Lamentablement el seu contingut no té cap possibilitat de competir amb la temporada anterior; en primer lloc perquè Joe Exotic, que era el personatge més sorprenent i delirant de tots, ara és tancat a la presó per intent d’assassinat. Per altra banda Carole Baskins, emperadriu de l’«animal print» i «freak» major de la contrada, va negar-se a aparèixer en aquesta segona part i la seva absència és particularment dolorosa.

El que queda és doncs un intent fallit d’extreure relat d’allà on no n’hi ha. Dos capítols es dediquen a la misteriosa desaparició del primer marit de la Baskins, una digressió que molt poc té a veure amb Joe Exotic i el seu zoo de felins. Hi ha un intent curiós de demanar l’indult a Donald Trump i un catàleg de pretendents que volen emparellar-se amb el Rei dels Tigres, però els que ocupen més minuts són els antics competidors seus, uns personatges ximples, violents i primaris, la companyia dels quals no beneficia ningú. L’únic consol de tota aquesta pèrdua de temps és que «Tiger King 2» acaba bé, amb tots els grans felins confiscats i traslladats a un refugi gestionat per animalistes de debò. Potser acabo de fer un (minúscul) «spoiler», però de debò que no val la pena dedicar-li ni un minut a aquesta estafa. 

El difunt és un viu

Publicada per Extinció Edicions, la novel·la «El Pare Mort» és la primera obra de Donald Barthelme (1931 - 1989) que apareix en català. L’autor, un dels cultivadors més radicals del postmodernisme, arrossega una fama de difícil que no seré jo qui desmentirà, tot i que l’argument d’aquest llibre és superficialment bastant senzill d’explicar. Efectivament, el Pare Mort —un personatge gegantí amb una cama ortopèdica— és arrossegat mitjançant un cable per dinou dels seus fills en una llarga expedició cap al seu lloc de sepultura. El Pare, tanmateix, tot i estar mort, es mostra molt xerraire i particularment lúbric amb les dones de la comitiva. Tota la novel·la està constituïda per episodis molt diversos, de vegades propis del gènere d’aventures, com el cas de la tribu dels Wends capaços d’engendrar-se a si mateixos, de vegades amb diàlegs desconcertants entre el Pare i el fill Thomas, que ocupa la figura de l’arquetipus filial. Alguns capítols consisteixen en diàlegs sense il·lació ni interlocutors coneguts, mentre que el capítol 22 és una mena de buidat febril d’un corrent de consciència. «El Pare Mort» fins i tot conté una part autònoma, un «Manual per a fills» que funciona com un text didàctic independent i que havia sigut publicada prèviament com a relat.

Davant del desconcert que produeix la lectura de la novel·la, l’intel·ligent pròleg de Borja Bagunyà pot constituir un útil guiatge. Ens assabentarem així de l’enfrontament que va viure Barthelme amb el seu pare arquitecte durant gran part de les seves vides, el que proporcionaria una arrel biogràfica a l’origen del llibre. Fins a un cert punt, la figura colossal del protagonista es podria interpretar com una encarnació de tots els trets més perniciosos de l’heteropatriarcat. Però ni el biografisme, ni el simbolisme, ni tan sols un suposat humor que diu que amara algunes parts de la novel·la és suficient per entomar un text que de vegades és esquiu o directament críptic:

Aquí tothom fa el paper d’heroi.

Se’n va desfer en un tres i no res.

Es grata el cul, bons turmells.

Alguna cosa més en aquest sentit?

Penja dels cabells.

Hi havia un home que caminava pel damunt dels cotxes.

Doncs quina manera de salvar la situació.

Veritables històries d’amor, de les que duren tota una vida.

Res més en aquest sentit?

Et despertes una nit fosca amb un pistolot a l’ull.

Xerrem.

Sobre què?

És cosa meva.

Llavors potser et mira amb bons ulls.

Sèrie d’experiments fallits.

Te n’has sortit bé en circumstàncies difícils.

Animals en què el cervell escanya l’esòfag.

Si he de dir la veritat, n’he tret ben poca cosa d’aquest Pare Mort, si no és un breu contacte amb la prosa-collage-free-jazz de Donald Barthelme que em donaria algun punt si un dia se m’acudís dialogar amb la Bèstia Acadèmica. L’edició, això sí que ho té, és molt atractiva. Al lúcid pròleg d’en Bagunyà i la traducció sempre sòlida de l’amic Ferran Ràfols Gesa afegiu-hi l’espectacular coberta de Natalia Zaratiegui.

Professionals USA

«The Chair» (Netflix), que es podria traduir com «La càtedra», és una comèdia satírica creada per l’actriu Amanda Peet sobre els problemes que té una dona asiàtica en ser nomenada catedràtica d’un departament de literatura anglesa en una universitat imaginària de Nova Anglaterra. La devastadora descripció que fa del món acadèmic als Estats Units amb la seva submissió a la correcció política, la censura quasi policial exercida pels estudiants i el sistema educatiu contemplat com a negoci no ens queda pas lluny i podem tenir la certesa que tot el que passi allà ens arribarà aviat corregit i augmentat. Potser la sèrie vol introduir massa temes en una durada que resulta breu i que resol millor les qüestions professorals que les personals, però sempre és un plaer contemplar el treball de Sandra Oh, a qui li queden molt bé els papers de dona atrafegada. Al seu voltant té alguns veterans infal·libles —Holland Taylor, David Morse o Bob Balaban— i apareix també en David Duchovny, (fent d’ell mateix) de qui descobrirem que té títols universitaris i que el seu cognom es pronuncia «ducofni».

«Dr. Death» (Starz) es basa en un «podcast» sobre el neurocirurgià Christopher Duntsch, un personatge real en el qual hi coincidien la incompetència, el narcisisme i la crueltat, i que va ser el causant de diverses morts i mutilacions en l’exercici de la seva professió. La sèrie descriu l’ardu procés que inicien dos dels seus col·legues i una jove ajudant del fiscal del districte per tal d’incapacitar-lo i impedir que continuï fent el mal. Francament costa d’entendre com aquest carnisser va sortir-se’n tant de temps amb total impunitat i, una vegada més, cal buscar-ne les raons en el sistema sanitari americà amb la seva dependència de les lleis del mercat i en el qual als hospitals els interessa ocultar els seus errors per mantenir la reputació. La sèrie és apassionant, tot i que arrenca amb lentitud i té en els continus salts temporals un seriós handicap que en dificulta la comprensió. Joshua Jackson, com el nefast doctor, fa un paperàs, d’aquells que l’obliguen a interpretar tant un jove universitari com un home madur castigat per la mala vida. L’acompanyen molt bé, en el paper dels metges que el persegueixen, Christian Slater i Alec Baldwin (un actor que millora cada any que passa). «Dr. Death» funciona també com argument dissuasiu contra la sanitat privada.

Tot Verdaguer

L’existència d’«Entre l’infern i la glòria» és una fita tan admirable com l’ascensió a un cim de més de vuit mil metres: no és gens freqüent que es publiqui una novel·la d’un miler de pàgines a la qual el seu autor, Àlvar Valls, l’hi ha dedicat els últims quinze anys. Unes xifres que susciten respecte sobre un tema també de categoria com és una biografia novel·lada de Jacint Verdaguer. Sense negar-li la importància a la figura de Mossèn Cinto, patriarca indiscutible de la literatura moderna catalana, és lícit preguntar-se si eren necessaris tants fulls per explicar la seva vida.

La novel·la s’articula a través d’una estructura que no és original, però que té una eficàcia comprovada: mentre un Verdaguer malalt passa els dies que precedeixen la seva mort a la Vil·la Joana de Vallvidrera el maig i juny de 1902, s’hi van intercalant en ordre cronològic diversos episodis de la seva biografia. Per descomptat no tots aquests fragments tenen el mateix interès i els que criden més l’atenció són els d’ambient exòtic (la seva feina com a capellà a sou d’una naviliera transatlàntica, els viatges per Europa i Terra Santa…) i molt especialment els dos anys que va ser suspès de l’exercici sacerdotal en l’enfrontament amb el bisbe Morgades, precedits per l’escena culminant d’un exorcisme practicat a una endimoniada. Encara així aquests moments àlgids se m’han fet una mica llargs; per no parlar de les activitats més «rutinàries» del mossèn —les excursions a gairebé totes les muntanyes del país, els saraus poètics i patriòtics i els retirs dedicats a la composició— que aviat perden l’atractiu de la novetat.

Queden les aproximadament quatre-centes pàgines dedicades als últims divuit dies del poeta a Vil·la Joana, una descripció que, tot fent una ràpida divisió, ja es veu que serà prolixa. No se’ns estalviarà ni un sol detall, ni del temps que fa, ni dels menús del malalt, ni de les nombroses visites, ni de les activitats de la cort que l’acompanya. Almenys aquestes pàgines de la primavera de 1902 tenen l’al·licient de l’enfrontament que s’entaula entre dos grups d’amics que es disputen el testament del poeta i carreguen tot el final de la novel·la amb un reeixit suspens.

El llenguatge del llibre té molt bon nivell i no desmereix del llegat de l’autor al qual vol honorar. La inclusió de poemes de forma diegètica, és a dir no intercalats, sinó integrats a l’acció pel recitat, la creació o la remembrança, m’ha semblat una forma molt natural de presentar l’obra sense forçar el relat. I, en general, els diàlegs m’han sonat força plausibles, cosa que no sempre succeeix a les novel·les bastides a partit de personatges trets de la realitat. Tanmateix l’autor cau sovint en aquell molest defecte del gènere històric, en el qual dues persones dialoguen per explicar-se coses que ja saben, només per informar el lector:

—A tu sí que t’havien de tallar el coll el dia de la Septembrina, quan van proclamar la Junta Revolucionària de Vic. ¿Recordes el cangueli que vas passar?

—I tant! —va reconèixer Collell—. Érem al Mercadal, i del cafè de ca l’Onclet va sortir aquella comitiva amb la bandera republicana, amb la franja morada, i una banda de música tocant l’himne de Riego. I jo tenia por que no em vinguessin a buscar per escabetxar-me, perquè dos anys abans, des de L’Eco, vaig tractar en Ramon Valls de fill espuri de Vic pel seu anticlericalisme i pel pamflet que feia córrer cada any burlant-se de la crida de les festes de Sant Miquel dels Sants, que l’any seixanta-vuit havies escrit justament tu. I en Valls acabava de ser nomenat president de la Junta!

En aquest fragment també es pot observar una altra de les característiques d’aquesta novel·la que és l’excés de dades. Álvar Valls té en marxa un projecte de cronologia verdagueriana que pretén establir, fins allà on sigui possible, què va fer mossèn Cinto cadascun dels dies de la seva vida. Suposo que ha volgut enquibir-hi tot el que en sabia fins el moment, encara que no sigui aquest el millor mètode per conèixer el personatge, ja que n’ofereix una visió externa més que no pas introspectiva. Potser aquí a l’autor li ha faltat l’audàcia que mostrava Jordi Lara envers Verdaguer al seu conte «Lo matí de ma infantesa» i, pel meu gust, una bona retallada en l’extensió del text tampoc li hauria anat malament. 

Misteriós assassinat a l’Upper West Side

«Only Murders in the Building» («Només assassinats a l’edifici») és una irresistible barreja de comèdia i misteri detectivesc escrita per Steve Martin i John Hoffman i que es pot veure a Disney+. La protagonitzen tres persones que no es coneixen, tot i que viuen al mateix edifici —un luxós bloc de pisos a l’Upper West Side—, però que comparteixen l’afició a escoltar un podcast sobre crims reals. Quan un jove veí apareix mort, suposadament víctima d’un suïcidi, els tres comencen a investigar sospitant que en realitat es tracta d’un assassinat. Amb aquest propòsit es posen a emetre un podcast —titulat com la sèrie— amb el que aconseguiran una inesperada audiència.

La gràcia de tot plegat és que, encara que predomini el to humorístic, la trama del misteri està molt ben portada, de manera que es combina sense fissures la lleugeresa amb l’emoció genuïna. Els guions, plens de giragonses i de falses pistes, són molt imaginatius. N’és el millor exemple el capítol setè, on no hi ha cap diàleg audible i el punt de vista pertany a un personatge sord-mut.

Steve Martin i Martin Short no són noms exactament infal·libles i d’entrada fan una certa por; però aquí estan ajustadíssims (i amb les pallassades molt ben controlades) en els papers d’un vell actor televisiu i un fracassat productor de Broadway respectivament. Selena Gomez, la tercera de l’equip, connecta molt bé amb els dos veterans. I al seu costat, altres intèrprets ben coneguts com Amy Ryan, Tina Fey, Maulik Pancholy i Nathan Lane. I… Sting, que continua essent tan mal actor com sempre.

Quan el pitjor que podem dir d’una sèrie és que el seu títol no té grapa, senyal que la cosa val la pena. Si us va agradar «Manhattan Murder Mistery» de Woody Allen, no us hauríeu de perdre aquesta «Only Murders in the Building». 

Filmoteca forçosa (57)

Stand by Me (Rob Reiner, USA 1986 (Filmin))

El final de la infantesa segons Stephen King. Emocionant, entranyable i perfectament interpretada pel jove repartiment. (8)

Punch-Drunk Love (Paul Thomas Anderson (USA, 2002 (Filmin))

La comèdia romàntica segons Anderson: excentricitat histèrica. N’hi ha prou a pensar en Adam Sandler emparellat amb Emily Watson per fer-se la idea. (6) 

Looney Tunes: Back in Action (Joe Dante, USA 2003 (HBO))

Looney Tunes —una de les millors coses que li ha passat mai a l’animació mundial— no sol tenir sort en la seva translació al llargmetratge, potser perquè noranta minuts de patacades acaben produint fatiga. Aquesta n'és potser una de les versions més acceptables, malgrat la inclusió insuportable de Steve Martin. (7)

Raiders of the Lost Ark (Steven Spielberg (USA, 1981(Amazon))

Malgrat els seus 40 anys d’edat continua tan fresca com el primer dia: el barem amb el que es mesuren totes les aventures filmades que li han vingut al darrera. (9)

The Last King of Scotland (Kevin Macdonald, Regne Unit 2006 (Disney+))

Versió manipulada del règim d’Idi Amin, a través del personatge fictici d’un metge càndid i mesquí. Sort de la modèlica composició que fa Forest Whitaker del dictador. (7)

School of Rock (Richard Linklater, USA 2003 (Amazon))

Pel·lícula inevitablement «feel good» sobre nens musicals, impossible de detestar malgrat la meva poca afició per Jack Black. Un punt afegit per Joan Cusack. (7)

My Fair Lady (George Cukor, USA 1964 (Movistar))

Adaptació una mica claustrofòbica d’un dels millors musicals de la història. La divina Hepburn no cantava; a més, convertir-la en una dama sembla una empresa francament trivial. (7) 

A Royal Night Out/Nit Reial (Julian Jarrold, Regne Unit 2015 (Filmin))

Les princeses Isabel i Margarida aprofiten les celebracions del Dia de la Victòria per fer un volt pel Londres nocturn i veure com viu la plebs. Com un episodi molt rosa i descafeïnat de «The Crown». (6)

El gust del sake (Yasujiro Ozu, Japó 1962 (Filmin))

L’últim film d’Ozu i un dels pocs que va fer en color. Magistrals enquadraments i una visió serena dels problemes que passen a totes les famílies. Malgrat tot, aquests homes que des de la barra del bar disposen de les vides de les seves dones m’ha ensopit una mica. (7)

Corpus Christi (Jan Komasa, Polònia 2018 (Movistar+))

Ningú com els polonesos per representar la crisi actual de l’església catòlica, aquí amb el drama fortament impulsat per l’actor Bartosz Bielenia. (8)