La tia heretada

 

D’un temps ençà, o així m’ho sembla si he de refiar-me dels blogs amics, tothom s’ha posat d’acord per llegir Maggie O’Farrell, de manera que he decidit satisfer la meva curiositat manllevant una novel·la seva que tenien a la biblioteca. Es tracta de «L’estranya desaparició d’Esme Lennox» de 2007, que La Campana va editar el 2009 i que L’Altra Editorial va recuperar el 2020 en la mateixa traducció de Josep Alemany.

Inicialment la novel·la ens parla de dos temps distants: per una banda, una família amb tres fills a l’Índia encara colonial de mitjans del segle XX, per l’altra l’Iris, una jove de l’Edimburg contemporani que és propietària d’una botiga de roba de segona mà. No rebentaré cap misteri (se sap des de la pàgina 18) si dic que els dos temps aviat es connecten, quan Iris rep una carta que l’informa que té una bestia —l’Esme Lennox del títol—, que ha estat vora de seixanta anys ingressada a una institució psiquiàtrica i que ara es trobarà al carrer pel tancament de les instal·lacions. A partir d’aquest moment, el llibre anirà alternant els temps i els punts de vista entre Esme, Iris, i Kitty, la germana d’Esme que pateix Alzheimer i es troba internada a una residència.

La trama s’anirà propulsant pel misteri que suposa descobrir tard a la vida l’existència d’una tia-àvia de la qual ningú no t’havia parlat i el descobriment gradual dels motius que induïren el confinament de l’Esme al psiquiàtric. Per transcendir la mecànica una mica primitiva que implica l’ús de la intriga, el llibre utilitza recursos més complexos com la barreja de punts de vista i de marcs temporals, com ja s’ha dit, i de notes impressionistes de situacions i ambients, ben resolts, però que a la llarga només funcionen com a dilacions davant de la resolució del misteri. Una cosa similar succeeix amb les trames que impliquen exclusivament Iris, el seu amant Luke i el seu germanastre Alex, que queden irresoltes i sonen a pur farciment.

Un personatge tòpic de la narrativa gòtica i victoriana era el de la dona boja que vivia tancada a les golfes, oblidada pel món, i «L’estranya desaparició d’Esme Lennox» sembla homenatjar-la amb aquesta noia d’actituds poc convencionals que es resisteix a assumir el paper que la societat li té adjudicat. Tanmateix O’Farrell, que s’escuda en una certa ambigüitat en els detalls, es queda curta a l’hora de justificar una clausura de durada tan inhumana. Amb altres paraules, no m’he acabat de creure que el comportament d’Esme fos suficient per explicar el seu ingrés a la clínica i l’oblit posterior de la família: això implica una crueltat que requereix més explicacions, unes explicacions que he trobat a faltar.

Per tant, un llibre que es llegeix d’una tirada, amb alguns punts interessants sobre el paper que s’atribuïa a les dones en la societat tradicional i una factura formal superior a les meres obres de gènere; però també una mica trampós, no us enganyaré.