Especulació

Ted Chiang sembla ser l’autor del moment en el gènere de la ficció científica, o almenys ho era quan vaig deixar a mitja lectura el seu llibre de contes «Exhalació». Que abandonem un llibre no sempre és signe de la seva qualitat: tot text requereix la seva pròpia disposició d’ànim i de vegades aquesta no coincideix amb la del lector. Sigui com sigui finalment m’he llegit el recull sencer un any i mig més tard, quan de Chiang ja no se’n parla tant.

Com que no soc lector d’aquest tipus de literatura, ignoro si la forma de procedir de l’autor americà a l’hora d’escriure els seus contes és l’habitual del gènere, però diria que tots ells parteixen d’una idea motora relativament simple i, a partir d’aquí, n’exploren exhaustivament les conseqüències. No es caracteritza per la construcció de mons ni de personatges; la seva és una escriptura d’especulació intel·lectual que incideix en problemes clàssics de la filosofia i l’ètica. Segurament aquest component cerebral no serà del gust de tothom, ja que requereix un esforç no apte per a tothom. Alguns contes són més accessibles que d’altres, o potser és que els seus temes em resultaven més propers.

Entre els que més m’han atret compteu «La veritat dels fets, la veritat del sentiment» on, a partir de dues històries paral·leles s’investiga com l’enregistrament de la memòria escrita i la memòria visual influeix ens els nostres records i, en definitiva, en la nostra història. A «Òmfal» Chiang imagina com seria el registre fòssil en un món creat per Déu i a «El gran silenci» contraposa el projecte per comunicar-se amb races extraterrestres amb la extinció d’espècies animals dotades de llenguatge inexplorat.

Els relats més breus oscil·len entre l’humorisme («La mainadera automàtica patentada Dacey») o l’esquematisme una mica eixut («Exhalació», sobre la particular fisiologia d’una raça d’autòmats, o «El que s’espera de nosaltres», una indagació sobre el lliure albir). En canvi els contes llargs, en lloc de seguir una sola línia narrativa, exploren totes les possibilitats dels conceptes fantàstics introduïts i fan pensar en un catàleg de casuístiques. Passa això amb «L’angoixa és el vertigen de la llibertat», on un giny permet descobrir bifurcacions possibles en les nostres vides, i a «El cicle dels objectes de software», sobre l’educació d’unes mascotes virtuals i les vicissituds de la seva comercialització. En aquests dos últims casos, encara que hi apareguin personatges amb nom i professió, es tracta de meres perxes a les quals se’ls hi pengen determinades experiències, però per les quals el lector no sent cap implicació emocional. Precisament és aquest conte de les mascotes —que amb les seves cent pàgines és ben bé una «nouvelle»— el que em va fer abandonar el llibre en el primer intent, el que ja indica una mica que és el que menys m’interessa de l’autor.

En el que tothom coincideix és en nomenar «El mercader i la Porta de l’Alquimista» com el millor relat del recull, ja que resol amb elegància el problema dels viatges en el temps, en permetre modificar la història sense que els esdeveniments canviïn. A més té l’estructura repetitiva i els escenaris orientals de tants contes tradicionals, de manera que encisa amb facilitat.

«Exhalació» ha estat editada per Mai Més en una traducció del sempre competent Ferran Ràfols Gesa. Es tracta d’una lectura quasi obligada per a qui vulgui estar al dia del que es cou en ficció especulativa. 

Mare Rússia

Atès que Caterina la Gran sembla ser el model adoptat per Vladimir Putin a l’hora de retornar-li l’esplendor a la pàtria russa, potser no és la millor de les idees posar-se a mirar ara la segona temporada de «The Great», que tracta precisament de la vida de l’emperadriu que va conduir el país al seu màxim apogeu. Esclar que la sèrie de Hulu, que es pot veure al canal Star, és tan desvergonyida i tan poc respectuosa amb tot el que toca, que de segur a Putin li deu produir urticària només de pensar-hi.

Si la primera temporada es subtitulava «Una història ocasionalment verídica», la segona ja adverteix directament que és «Una història gairebé del tot falsa», de manera que el seu creador Tony McNamara no enganya ningú. O sigui que que farien bé els professors de mantenir «The Great» ben lluny de les aules escolars, perquè no té ni un pèl de pedagògica (i, a més, és bastant procaç). A l’inici d’aquesta temporada el cop d’estat de Caterina ha triomfat i el brètol del seu marit està confinat en una de les ales del palau. La reclusió no és gaire severa, ja que l’emperadriu té dos motius per ser benvolent: està embarassada del seu primer fill i acaba de descobrir la mestria del tsar en matèria de cunnilingus. 

Mentrestant intenta introduir canvis en el país tot seguint el model de la Il·lustració. Fracassa tant amb la llibertat de culte, com amb l’educació de les dones i l’abolició de l’esclavatge, i tampoc es guanya l’acceptació de la cort, que la continua considerant una intrusa. Si tot aquest resum us sembla moderadament raonable, ja podeu abandonar tota esperança, perquè el to general és de farsa grollera, negra, lúbrica i una mica sanguinària.

Rodada a Nàpols (per acabar d’espatllar el rigor històric) i amb una colla d’actors poc coneguts i bàsicament anglesos, aquesta temporada compta amb les breus presències estel·lars de Jason Isaacs (Pere el Gran) i Gillian Anderson (la mare de l’emperadriu). Si Nicholas Hoult fa un tsar Pere III agradable a la vista i poca cosa més, és la seva esposa Caterina la veritable raó de ser de tota la sèrie. Elle Fanning, amb deliciosa desimboltura, és capaç de clavar les rèpliques com a perfecta comediant, mostrar-se encisadorament desvalguda (si l’ocasió ho requereix) i enamorar amb la seva presència cada moment de «The Great». Ella sola ja en justifica el visionat. 

Orfe!

Mig com a revisió aplicada de les adaptacions de Dickens, mig com a regressió a la meva infantesa tardana, he tornat a veure «Oliver!» la pel·lícula de Carol Reed que va causar sensació l’any 68. Com és ben sabut, es tracta de la translació cinematogràfica d’una comèdia musical basada en el famós «Oliver Twist» de Charles Dickens, realitzada en format de superproducció i adreçada a tota mena de públics. És lícit preguntar-se si la versió és fidel a l’esperit, o almenys a la lletra, del novel·lista victorià, i la resposta seria que més al primer que a la segona. Encara que la durada de dues hores i trenta-tres minuts pugui semblar generosa, si descomptem els minuts ocupats per les omnipresents cançons i els interludis a teló corregut del pròleg i la mitja part, el temps que queda per fer avançar la història és ben just i, per tant, l’adaptació omet molts episodis i en simplifica d’altres.

Potser el canvi més notable és que Fagin, el vell mentor de la colla de petits lladres, no acaba penjat com a la novel·la. Així se li concedeix una amnistia al personatge, que tal com el defensa Ron Moody (un dels punts forts del film) és un avar entabanador i murri, però no especialment malvat. De la resta del repartiment, una colla d’excel·lents actors britànics que semblen nascuts per interpretar Dickens, destaca el debutant Jack Wild, completament captivador com el simpàtic pillet Artful Dodger. En canvi el protagonista que fa Mark Lester, resulta excessivament edulcorat, encara que em consta que a l’època va trencar més d’un cor de col·legiala. Afortunadament per a ell, en fer-se adult va evitar el destí de tants nens actors, que acaben enfonsats en les drogues, el proxenetisme o l’obesitat, i va establir-se com a osteòpata i acupuntor.

En tractar-se d’un musical, les cançons de Lionel Bart cobren un gran protagonisme; de vegades destaquen per la seva delicadesa («Where is Love?») o per la seva accessibilitat («Consider Yourself»), alguna s’allarga més del necessari («Pick a Pocket or Two») o cau en la pura vulgaritat («Oom-Pah-Pah»). Invariablement excel·leixen les coreografies de la guardonada Onna White, que omple les escenes de desenes de dansaires marcant amb els seus oficis el bategar d’una gran ciutat. No podem oblidar tampoc els amplis decorats que recuperen el Londres més sòrdid i boirós, encara que sigui el «crescent» ben real que obre el segon acte, on puc datar el naixement de la meva anglofília.

«Oliver!» —còmica i melodramàtica, populista i humana, curulla d’activitat frenètica i de distraccions de tots els colors— constitueix l’ideal d’un digne entreteniment, quelcom no gaire lluny de l’esperit de Dickens. Només s’hi troba a faltar la seva sensibilitat social. 

[Postdata: Veient com «Oliver!» —i tantes altres pel·lícules llargues de l’època («The Sound of Music», «Lawrence d’Aràbia», «West Side Story»…)— deixaven una pausa d’intermedi perquè el «respectable» pogués sortir a fer un riu o una cigarreta, m’he preguntat perquè s’ha perdut aquest saludable costum. Si tenim en compte que en l’actualitat qualsevol bajanada de super-herois s’acosta fàcilment a les tres hores, no seria raonable demanar uns moments de descans abans no ens agafi la síndrome de la classe turista? O potser és una prova de resistència per a les nostres bufetes?]

 

Música vocal

Després d’un grapat de contes notables escampats per diverses antologies, Roser Cabré-Verdiell s’estrena a la novel·la amb «AIOUA» (Males Herbes, febrer 2022) i ens presenta una veu tan personal com difícil de comparar. El text s’articula en l’alternància de tres fils —dos protagonitzats per una filla i el tercer per la seva mare—, tot i que el llibre no ho posa fàcil per establir el parentesc de les dues veus narrades.

El cos principal de la novel·la tracta d’una dona jove que ha fugit de casa i de la seva parella per establir-se en un poble perdut de les planes d’Iowa. Escrit en primera persona, la Rut s’adreça a l’home que ha deixat enrere i li explica la seva vida quotidiana en un entorn rural arquetípic del Midwest que bascula entre el motel, la benzinera i el bar. Mai no s’especifica el motiu de la fuita, ni les intencions de Rut en allunyar-se de la llar, només s’especifica que ha perdut la veu i que el seu propòsit és recuperar les vocals extraviades. Evidentment tot això és més al·legòric que literal, com ho és l’estructura circular, on a cada capítol es repeteixen situacions similars (com l’encontre i posterior destrucció de diverses companyes femenines, les habitacions de decoració onírica o la màquina de vènding expenedora d’absurditats).

Mentre que aquests capítols, caracteritzats per un títol vocàlic, barregen el costumisme més típicament americà amb incursions en el surrealisme i l’horror físic, una mica a la manera de David Lynch, els que són anomenats amb un grup de consonants ens detallen fragments de la vida anterior de Rut, amb un pare aviat desaparegut i una mare a la que sembla fer nosa. Finalment, els capítols que estan encapçalats per topònims de nom impossible —Stktschagko, Tlacuilotepec, Montematacandelasergo…— es refereixen a les experiències de la mare en el seu treball com a redactora per a una revista de viatges.

«AIOUA» té un important component de joc verbal que ja es transparenta en el títol: una traducció vocàlica de la paraula «Iowa». La narradora, que dedica un capítol a cadascuna de les cinc lletres que formen el títol, pentina el diccionari a la recerca de paraules amb una inicial predeterminada que s’ajustin a la seva situació actual i n’ofereix definicions «sui generis».

Interrompre. Suspendre, impedir, la continuació (d’una cosa). Interrompre la vida d’una mentidera o una vida de mentida.

Intentar. Crec que la dona em va intentar interrompre. Amb el seu cos primer, amb tabac després, amb consonants més tard. He dit intentar, Hac.

Potser ja s’ha entès que aquest és un llibre més preocupat per la forma com s’explica que pel contingut narratiu, més al·lusiu (i elusiu) que directe en la seva expressió. Satisfarà més als que busquin una nebulosa de sensacions, una atmosfera, que als amants de la trama. Tot i que, a l’últim capítol, en un joc de mans que sembla com si et traguessin el terra de sota els peus, l’autora fa una explicació totalment racional de les pàgines precedents. La veritat és que m’ha sonat a trampa poc justificada enfosquir un relat que la pròpia narradora en la ficció veu tan clar.

Malgrat aquests petits retrets estructurals, no es pot negar l’originalitat, la intel·ligència i la força del que ha escrit Roser Cabré-Verdiell. Tot és motiu per esperar amb candeletes on ens conduirà a partir d’ara. De moment us deixo això (sense necessitat de buscar gaire).

Mentre hi ha pena hi ha esperança. Encara tinc ferides i encara tinc amigues. Passo les tardes al seu costat, s’ha acabat la solitud als descampats. Ara som a la plaça d’asfalt. Juguem a arrencar cebes. Eixarrancades i encaixonades en fila, les nenes-ceba xisclen quan les tiben. Jo les imito. Vull que m’arrenquin i em trasplantin lluny d’allà. Fingeixo resistència quan l’arrencador em tiba les mans, la seva cara en pla contrapicat. Estreny la mandíbula i els pòmuls li sobresurten de la pell morena. L’esforç el fa suar, gotes seves m’humitegen la cara. Trec la llengua, les llepo i les empasso. Són salades.

Filmoteca forçosa (68)

The Dreamers (Bernardo Bertolucci, França 2003 (Filmin))

Preciós homenatge a la «nouvelle vague» i el cinema en general, amb rememoració de maig del 68 i els temps en els que es somiava amb la Revolució. Debut de la fascinant Eva Green. (8) 

Kimi (Steven Soderbergh, USA 2022 (HBOmax))
«Thriller» (hereu de «Blow Up» i «Blow Out») de crim descobert per via tecnològica, en aquest cas un assistent de veu. Una arrencada lenta, un guió impossible, però finalment molt excitant. Estupenda Zoe Kravitz. (6)

Death on the Nile (John Guillermin, Regne Unit 1978 (Filmin))
Primer Poirot interpretat per Ustinov per una intriga llarga però no especialment distingida. Salvem-la pels paisatges i els monuments egipcis i sobre tot per la presència sobreactuada de Bette Davies, Angela Lansbury i Maggie Smith. (7)

I predatori (Pietro Castellitto, Itàlia 2020 (Filmin))
Comèdia negra que fa topar una família burgesa amb una altra de feixista. Guió amanerat i sense ritme que se suposa que té pretensions artístiques. (5)

La mala educación (Pedro Almodóvar, Espanya 2004 (Filmin))
Un dels Almodóvars més complexos i agosarats, també un dels últims veritablement rodons (amb «Volver» i «Dolor y gloria»). Cal recuperar-lo ara que els abusos a menors per part de l’església comencen a ser notícia de premsa. (8)

Stillwater/Qüestió de sang (Tom McCarthy, USA 2021 (Movistar+))
Basada en un cas real d’incompetència judicial/policial, els guionistes ho converteixen en un thriller apàtic on un bon americà simple (Matt Damon) que viatja a Marsella per salvar la seva filla (Abigail Breslin) dels errors de les institucions europees. Hi ha una història d’amor innecessària amb Camille Cottin. El millor, Breslin. (6)

Segones oportunitats

 

Malgrat la conya que feia de les religions mediàtiques i pesseteres, molt «american way», «The Righteous Gemstones» (HBO) no m’havia acabat de fer el pes. Com que no és una sèrie menyspreable i havia llegit que la segona temporada estava molt bé, vaig fer-ne un nou tast i aquest cop l’experiència va ser molt més satisfactòria (potser és que estava de millor humor).

«Los Gemstone», que és com l’anomenen en espanyol, tracta d’una família que es dedica a fer negocis amb la paraula de Déu. Tant el patriarca vidu com els seus tres fills actuen amb una hipocresia exemplar: una façana irreprotxable que amaga tota mena de secrets inconfessables. En aquesta temporada reapareix un amic del pater familias i sembla que vol treure a la llum un vell crim. Mentrestant el fill gran busca desesperadament un préstec per poder associar-se a un prometedor complex turístic, la filla organitza el bateig del seu marit i el fill petit ha creat una secta formada per joves culturistes. Per acabar-ho d’adobar un periodista està investigant els Gemstone per veure si pot trobar algun drap brut.

«The Righteous Gemstones» té una mica de tot: personatges ridículs i xarons, crítica de les religions prefabricades, un humor del broc gros i una mica de misteri (qui hi ha darrera dels atemptats que està patint la família?) Tret de John Goodman, que sempre sol ser una garantia, els actors fixos no són gaire coneguts. En aquesta temporada s’hi afegeixen Jason Schwartzman, Eric Roberts, Macaulay Culkin i Joe Jonas: quan actors coneguts s’incorporen al repartiment vol dir que les perspectives del programa són bones. A mi la veritat és que m’ha distret, m’ha intrigat i m’ha divertit, no sé què més es pot demanar.

Per contra, vaig donar una segona oportunitat al primer capítol de la segona temporada de «Space Force» (Netflix) i va ser més que suficient per recordar tots els motius pels quals no m’havia agradat gens, per molt que Stece Carell i John Malkovich s’hi esforcessin. En aquest cas l’adéu crec que serà definitiu.

Ossos dibuixats

He aconseguit veure per fi (a Filmin) l’adaptació cinematogràfica de la novel·la breu de Dino Buzzati «La famosa invasione degli orsi in Sicilia»; però, com que és una producció francoitaliana rodada en francès, es titula «La Fameuse invasion des ours en Sicile». Després de sis anys d’intens treball va ser estrenada l’any 2019 sota la direcció de Lorenzo Mattotti, il·lustrador i dibuixant de còmics de solida carrera. El guió respecta en línies generals la història de Buzzati encara que la integra en un relat-marc on els narradors són un rodamón rondallaire i un vell os que estava hivernant (i que parla amb la veu del mític Jean-Claude Carrière).

La novel·leta de Buzzati té la forma d’un conte per a infants, però conté borratxeres, jocs d’atzar, violència i morts, igual que les rondalles tradicionals, quan encara no estaven obligades a ser èticament correctes. Tanmateix, els problemes que toca —natura i artifici, el poder corruptor de la civilització, l’imperialisme colonial, la temptació tirànica…— alcen ecos que afecten també a un públic adult.

Però l’encís intrínsec del conte està servit de forma excel·lent pels dissenys de Lorenzo Mattotti, qui amb colors vius i tintes sovint planes —que recorden els projectes escenogràfics de David Hockney— aconsegueix una original estètica sempre fascinant, tot i que inspirada en el propi Buzzati (que era també artista plàstic). N’he quedat ben enamorat i us convido a que caigueu en aquesta abellidora temptació.

Sota l’ombra del virus

Retorno a l’estrella única que fou Pedro Lemebel i al seu «Loco afán. Crónicas de sidario» de 1996, un recull publicat en el seu dia per Anagrama i que ara només es pot trobar, en versió ampliada, a la Seix Barral de Xile. El llibre es compon de textos breus amb format de crònica periodística, tot i que no em puc imaginar quin mitjà seria capaç de publicar-los a les seves pàgines. Gairebé tots ells incideixen d’una o altra forma en la vida de gais i «travestidos» (en realitat transsexuals) xilens en un període que abasta des de les últimes festes dels temps de la Unidad Popular fins el retorn de la democràcia. I encara més ens parlen de la pandèmia de la sida, que va dominar gairebé tots aquells anys amb una collita roja de malaltia i mort.

De totes maneres Lemebel no carrega les tintes d’una situació ja d’entrada dramàtica i hi barreja bones dosis d’humor descarnat per descriure les prolongades agonies dels seus amics. Així a la primera secció del llibre ja ens il·lustra sobre els últims dies de la Regine, la Madonna o la Loba Lamar i ho fa amb una prosa àgil, descarada i àcida que deu tenir pocs equivalents en llengua castellana:

La foto no es buena, está movida, pero la bruma del desenfoque aleja para siempre la estabilidad del recuerdo. La foto es borrosa, quizás porque el tul estropeado del sida entela la doble desaparición de casi todas las locas. Esa sombra es una delicada venda de celofán que enlaza la cintura de la Pilola Alessandri, apoyando su cadera maricola en el costado derecho de la mesa. Ella se compró la epidemia en Nueva York, fue la primera que la trajo en exclusiva, la más auténtica, la recién estrenada moda gay para morir. La última moda fúnebre que la adelgazó como ninguna dieta lo había conseguido. La dejó tan flaca y pálida como una modelo del «Vogue», tan estirada y chic como un suspiro de orquídea. El side le estrujó el cuerpo y murió tan apretada, tan fruncida, tan estilizada y bella en la economía aristócrata de su mezquina muerte.

La perspectiva «queer» aporta noves formes de parlar de personatges ben coneguts com Rock Hudson, Lucho Gatica, Joan Manuel Serrat (a qui no perdona l’estricta heterosexualitat de totes les seves cançons) o Raphael (del qual lloa, en canvi, les seves calculades ambigüitats). O bé la carta amb un humor de rerefons tràgic on un malalt li demana a Liz Taylor una de les seves pedres precioses per poder comprar-se medicaments:

Hasta han dicho que tú estás contagiada, por eso la baja de peso. Basta mirar las fotos de hace algunos años, no había modelito que te entrara. Y ahora, tanto amor con los homosexuales sidosos. Tanto cariño por ese Jackson, el Cristo pop que canta «dejad que los niños vengan a mí». Mira tú, de dónde tanta adhesión. Tanto amor con los maricas, como la Liza Minnelli, la Barbra Streisand y la María Félix. Todas esas estrellas que amamantan a las locas como perritos regalones. Como si las maricas fueran adornos de uso coqueto. Como si fueran las joyas del Nilo o el último fulgor de una Atlántida sumergida.

També la situació de Lemebel —amb arrels indígenes, arraconat en un extrem de l’hemisferi austral— li serveix per denunciar com la majoria de la militància gai està en mans d’homes blancs de classe mitja i alta. És reveladora la seva visita al Stonewall Inn de Nova York, antany focus de la revolta de les boges negres i llatines, actualment punt de visita obligada per a turistes pàlids i conscienciats. 

Tot i que actualment «Loco afán» em temo que només es pot aconseguir a través de la web, crec que la seva lectura paga tots els esforços. 

Més enllà dels quinze minuts

Hereu de l’estirp d’artistes —Wilde, Duchamp, Dalí— que van fer de la pròpia vida una obra d’art, implicat en difondre’s a si mateix a través de qualsevol mitjà de comunicació, adalil de la democratització de la fama i abolicionista de la distància entre el «high art» i l’art popular, Andy Warhol s’erigeix com el proto-influencer per antonomàsia i, per tant, com a figura de perenne actualitat. D’ençà la seva prematura mort, la seva figura no ha deixat de créixer en transcendència visionària. Gràcies a la profusa vida pública de l’artista i la seva característica impassibilitat podríem arribar a pensar que no hi havia secrets darrera aquesta façana invariable, per això és tan oportuna a l’hora de desfer mites la nova sèrie de Netflix «The Andy Warhol Diaries».

El programa utilitza com a espinada el llibre homònim publicat el 1989, dos anys després de la mort de Warhol, en el qual Pat Hacket compilava tots els textos que l’artista li dictava diàriament sobre les seves activitats del dia anterior. No és, per tant una biografia completa, sinó que es cenyeix particularment al període que va del 1976 al 1987. Tanmateix, encara que se senten en off algunes entrades del diari —llegides en una veu que imita la de Warhol—, la sèrie no es limita a aquesta única visió i incorpora altres testimonis de familiars i amics, entre els que podrem trobar gent tan coneguda com Rob Lowe, John Waters, Julian Schnabel, Jerry Hall o Deborah Harry.

Per descomptat, hi ha una generosa mostra de la producció plàstica warholiana, que desmenteix amb vigor el clixé de «retratista dels rics i famosos» que li van penjar els últims anys de la seva vida i ens fa descobrir les sèries que va fer amb personatges transsexuals, les de les taques de Rorschach, les abstraccions amb òxid d’orina o les variacions sobre el Sant Sopar de Leonardo. Però més enllà de la pintura, Warhol va tocar pràcticament tots els camps de l’art i de la comunicació de masses. Així el veurem com a fotògraf i cineasta, com a productor de música (The Velvet Underground) i dissenyador gràfic, com a creador de la revista «Interview» i d’un canal de televisió propi, com a actor («Vacaciones en el mar»!) i fins i tot com a model a la passarel·la (una manera francament agressiva de superar els complexos sobre el seu físic).

Però la part més interessant, per desconeguda, de «The Andy Warhol Diaries» és la que es refereix a la vida íntima de Warhol, la de les persones que l’acompanyaven en els seus moments de lleure lluny dels focus de la celebritat. En aquestes ocasions podem contemplar l’artista relaxat i fins i tot somrient, insospitadament humà. Tampoc sabia res de les dues relacions llargues que se li coneixen —amb Jed Johnson i Jon Gould—, encara que degut al secretisme de l’artista mai no se sabrà fins a quin punt van tenir un contingut sexual. Però, gràcies a que Andy sempre tenia a l’abast una càmera fotogràfica, una càmera de vídeo o una polaroid, els documentalistes han disposat d’una quantitat aclaparadora de material per bastir la sèrie amb imatges de gran valor.

«The Andy Warhol Diaries» és de visió obligada per a qualsevol interessat en la història de l’art i de la cultura, però també serà útil pels que vulguin reflexionar sobre com el fet de ser gai ha conformat tantes vides de maneres inesperades. Sorprendrà pel poder evocatiu dels textos de l'autor, molt menys superficial del que acompanya la seva reputació. I, finalment, el documental servirà com a píndola nostàlgica d’uns anys en els quals Nova York era la capital del planeta.

 

La detectiu i els gèneres

Si us va agradar «Only Murders in the Building» (cosa que hauria de confessar qualsevol espectador amb criteri), «The Afterparty» d’Apple TV+ podria servir-vos de petit consol substitutori mentre no arriba la segona temporada. Es tracta d’un «whodunnit» (o sigui una investigació criminal amb un mort i un munt de sospitosos) ideat per Christopher Miller —el de les animacions de «La LEGO pel·lícula», «Pluja de mandonguilles» o «Spider-Man: Into the Spider-Verse»— i que conté alguna originalitat formal.

La sèrie té lloc en una d’aquelles festes d’institut on es reuneixen els membres d’una promoció amb la intenció principal de presentar la millor (i més falsa) imatge d’ells mateixos. Alguns dels participants en la trobada continuen la tabola a casa d’un d’ells i és allà on es produeix el crim. La detectiu Danner (Tiffany Haddish) interrogarà durant tota la nit els testimonis (i sospitosos) amb l’objectiu de descobrir el culpable abans que es faci de dia.

Aquest esquema, escassament original d’ençà que Agatha Christie el va conduir a l’exhauriment, es veu refrescat per dues innovacions del guió. La primera és que cada capítol està explicat des del punt de vista d’un dels convidats i la segona és que cada relat segueix les pautes d’un gènere diferent: comèdia romàntica, thriller d’acció, dibuixos animats, musical, pel·lícula de por… Cal dir que ni l’intent de «Rashomon» «light» ni les piruetes estilístiques superen el nivell més superficial. Tampoc les interpretacions, a càrrec d’una colla de segones figures (on només destacaria Haddish per la seva sòlida carrera de comediant) passen de correctes. Però el divertiment no s’allarga més del necessari i conté prou acudits per assegurar una agradable estona menor.  

Filmoteca forçosa (67)

The Old Dark House/El casalot de les ombres (James Whale, USA 1932 (Filmin))

Insòlita barreja de paròdia i film d’horror, una mica a la manera de «La filla de Robert Poste», i a la vegada pare espiritual de «The Rocky Horror Show». Impecables composicions visuals del director. (8)

The Eyes of Tammy Faye (Michael Showalter, USA 2021 (Girona))

El negoci de la religió a Estats Units a través de la vida dels telepredicadors Tammy Faye i Jim Bakker. Grotesc en excés, com ho són les interpretacions de Jessica Chastain i Andrew Garfield. (6)

The Best Years of Our Lives/Els millors anys de la nostra vida (William Wyler, USA 1946 (Filmin))
De com la població americana va aprendre a superar la Segona Guerra Mundial. Pel·lícula prolixa i terapèutica, potser deu el seu fenomenal èxit a haver aparegut en el moment i el lloc adequat. (7) 

Belfast (Kenneth Branagh, Regne Unit 2021 (Verdi))

De com la família Branagh va deixar Belfast per instal·lar-se a Londres. Una visió dels conflictes d’Irlanda del Nord esteticista i força amable. (7)

Madame de… (Max Ophuls, França 1953 (Filmin))
Tragicomèdia irònica entorn d’unes arracades. Hi brilla Danielle Darrieux (poca conya!), amb Vittorio de Sica i Charles Boyer. Encisadora i elegant, a mig camí entre París i Viena. (8)

Trafic (Jacques Tati, França 1971 (Filmin))
L’última aparició de Monsieur Hulot en pantalla està dedicada als nostres «amics» de quatre rodes. Un nou ballet irònic de la modernitat en un to una mica menor després del do de pit de «Play Time». (7)

La reina de la comèdia

En el cor de la sèrie «Hacks» (HBO Max) trobem la confrontació de dos personatges antagònics que, a través de múltiples topades, acabaran entenent-se. Al menys fins a un cert punt. Deborah Vance és una llegendària monologuista còmica que amb els anys s’ha acabat estancant professionalment. El seu mànager la posa en contacte amb una jove guionista recentment represaliada per fer un comentari inconvenient a Twitter. D’entrada, ni l’una ni l’altra mostra cap interès per treballar plegades, però fins i tot l’espectador més despistat ja endevinarà que, si no formen parella professional, no hi hauria sèrie.

Tret de l’ambientació en el món dels monologuistes, la idea que hi ha darrera de «Hacks» és força convencional; en canvi la seva execució voreja l’excel·lència, des d’uns guions tragicòmics on es contrasten les formes de fer de dues generacions diferents, fins a unes intèrprets principals en estat de gràcia. L’extensa carrera de Jean Smart —«24», «Fargo», «Watchmen», «Mare of Easttown»— rarament li ha proporcionat un protagonisme tan sucós com el que té aquí de diva exigent i imprevisible, però amb ferides amagades i un cor d’or amagat en algun punt del seu pit. La relativament novençana Hannah Einbinder li dona la rèplica amb considerable naturalitat i soltesa.

Semblarà un motiu frívol, però un dels al·licients de «Hacks» és l’entorn de luxe ostentós per on es mou Deborah, envoltada en tot moment per un exèrcit de servents amb diversos graus de lleialtat. I encara més la localització a Las Vegas —una de les ciutats més extravagants i ximples del planeta— que ofereix escenaris dignes d’una sèrie de ciència-ficció. L’any té amb prou feines dos mesos d’edat i ja goso augurar que «Hacks» serà una de les tres millors sèries de la temporada.  

Joc partit

Una parella de professionals de mitjana edat es reparteixen les pàgines d’«Els angles morts» de Borja Bagunyà (Edicions del Periscopi, març de 2021). Fa temps que són casats i la seva convivència quotidiana sembla resoldre’s amb una dedicació plena a les seves respectives carreres laborals. En dues parts força extenses són presentats els dos membres de la parella per separat. S’inicia amb en Morella, professor a la facultat de filologia de la Universitat de Barcelona, i la seva frustració permanent per no poder avançar adequadament en el currículum. Entre reunions de claustre, conferències de catedràtics estrella i confidències de lavabo es van detallant les alegries (poques) i misèries de la vida acadèmica. Com que Bagunyà havia treballat en aquesta mateixa facultat, és fàcil interpretar tot el que s’explica com una crònica tot just velada de la realitat, on s’han alterat els noms i poca cosa més. La crítica mordaç i obsessiva de tot el sistema universitari pot fer sentir una mica exclosos a aquells lectors que no el coneguin de prop, tot i que sempre es poden pescar observacions pertinents.

(…) llavors, feia gairebé deu anys, la universitat ja havia decidit convertir-se en el que era ara, o sigui, un tall de mortadel·la verbal esmunyida entre el lobby dels pedagogs i l’utilitarisme descerebrat de l’empresa, que els punxava amb la cosa ninxolista i aconseguia declarar culpable qualsevol llicenciatura que no acredités una «aplicació immediata» o un «diàleg productiu amb el mercat laboral»…

*** 

—No et fa l’efecte que ja no li importa a ningú, això de la formació? Vull dir que no conec ningú que vagi a la universitat pensant «aquí em formaré». O si ho pensen, és només en un sentit estrictament professional.

La segona part transcorre una nit de Nadal durant una guàrdia particularment accidentada de la Sesé, obstetra a Can Ruti. L’autor, que no em consta que tingui estudis de ginecologia, descriu els procediments clínics amb la mateixa prolixitat i sensació d’exactitud que quan parlava de la universitat, o sigui que s’ha de reconèixer que s’hi ha documentat. Tot aquest bloc dedicat a la Sesé, potser perquè tot el que envolta a un part difícil és inherentment dramàtic, resulta molt més entretingut i vívid que les desventures d’en Morella.

Un cop introduïts els dos protagonistes, apareix l’Olof, el fill del germà de Morella, que viu als Estats Units i està passant uns mesos a Europa com a part de la seva educació. Més que un personatge l’Olof és una excusa per descriure comportaments «millennials», però sobre tot una mena de reactiu que provoca els seus oncles i revela de retruc algunes de les idiosincràsies de les seves personalitats.

Tot llegint Bagunyà és percep que en el seu treball hi ha molta intel·ligència, molta creativitat, molt bagatge teòric i moltes lectures. El pensament analític i ben articulat, o la barreja de registres elevats i populars m’han fet pensar en David Foster Wallace, almenys la frase inicial —«Va ser una d’aquelles coses que preferiries no haver hagut de veure, no tant perquè no vulguis veure-les, sinó perquè, un cop vistes, ja no pots no haver-les vist.»— bé podria ser seva. En canvi la profusió de notes al peu, encara que semblin remetre a DFW, no funcionen com aclariments sobre el text, sinó que expliquen episodis suplementaris sobre les vides dels personatges.

A més, feia temps que buscava una raó per baixar i fotre quatre crits a la gent del gimnàs (sobretot, a la noia que tenien a recepció) (a una de les noies, vaja, que no somreia ni que la matessin ni tenia mai temps per parlar) (ni cap remordiment per haver-los omplert la vorera de motos i el vestíbul d’aquella olor de clor i desodorants esportivoputeros, de tots aquells pantalons de licra, totes aquelles jaquetes fosforescents i totes aquelles fundes de raqueta de pàdel) (esport barrufet i classista, pensava) (però també és que era una gent que no tenia cura de res. Amb la història de la renovació de la piscina els havien trastocat la pressió de tota l’aigua de l’edifici i no ho havien resolt de manera definitiva fins al cap d’un munt de mesos) (els omplien les bústies de propaganda quan feia temps que la comunitat havia fet instal·lar aquella plaqueta de coure) (els omplien les bústies de flyers) (treien les escombraries pel davant).

En aquest fragment més aviat mundà ja es pot observar la descripció imaginativa, l’ús de neologismes i sobre tot la sintaxi particularment recargolada que caracteritza l’estil de Bagunyà. Un estil brillant, que provoca admiració, però que també aclapara; i com que, a mesura que avança la novel·la, l’acció escasseja i es redueix a l’expressió de dues obsessions paral·leles, falten al·licients per tirar endavant. Dit d’una altra manera: que m’ha costat déu i ajuda acabar aquest llibre, per altra banda fenomenal i únic.