divendres, 7 de febrer de 2020

Infidels

Teòricament una sèrie com «The Righteous Gemstones» («Los Gemstone» / «Los honestos Gemstones»), el retrat satíric sobre una família de tele-evangelistes, hauria de tenir tots els números perquè m’agradés. Jo que ja sóc poc amic dels sentiments religiosos, perdo definitivament els papers quan s’alien amb l’explotació pecuniària dels crèduls creients. Per això aquesta colla ideada per Danny McBride, mesquina, xarona i desestructurada, hauria de constituir un espectacle digne de la meva atenció. Compta a més amb el protagonisme de John Goodman, com a cap del clan, i no se m’acut actor més sòlid per encarnar tanta autoritat i tanta malícia calculada.

Malauradament ni les lluites de poder entre els fills, ni els tocs de vulgaritat carregada de lluentons, ni els numerets musicals de country & western acaben atrapant. La idea darrera de «The Righteous Gemstones» podria fer pensar en una versió de «mercadillo» de l’excel·lent «Succession», però sense els seus guions de ferro i la seva ambientació de somni. A més la sèrie voldria que, a pesar de la degradació grotesca dels seus protagonistes, els hi agaféssim estima, cosa que per a mi no aconsegueix. Per això acaba la primera temporada amb indiferència, sense possibilitat de redempció en el futur.

Similar o pitjor és «On Becoming a God in Central Florida» en la qual Kirsten Dunst és animadora en un parc aquàtic de Florida. En morir el seu marit (el guapet Alexander Skarsgard), descobreix que està arruïnada per culpa d’una estafa piramidal que empra maneres de secta d’autoajuda. Decidida a rescabalar-se, s’introdueix dins de l’organització no sé si per esdevenir un dels seus líders o per dinamitar-la des de dins.

Kirsten Dunst és, juntament amb René Zellweger, una de les actrius a qui tinc més mania (tot i que a «Fargo» ho va brodar), això ja hauria d’haver sigut suficient per desaconsellar-me aquesta sèrie. Però la contemplació de la cobdícia humana junyida a la ruqueria col·lectiva, pròpies de les grans estafes, se m’ha fet difícil de contemplar. A cada capítol l’obnubilació dels personatges assolia noves cotes en el terreny del ridícul. De comú acord, J. i jo vam decidir abandonar la sèrie al final del cinquè capítol.


Cap comentari:

Publica un comentari