A Una cuestión de honor (Pour la France, 2023) el director Rachid Hami relata una experiència autobiogràfica: la mort accidental del seu germà, per culpa d’una quintada, quan estava fent el soldat a l’acadèmia militar, i la resistència del comandament a enterrar-lo amb els honors que escauen a algú caigut per la pàtria. Amb aquest plantejament tot fa esperar la narració d’un estira i arronsa judicial entre les forces de l’estat i els parents de la víctima, incloent-hi insinuacions de prejudicis racistes (la família és d’origen algerià). Però el film és desentén d’aquesta faceta per desenvolupar qüestions més íntimes sobre un pare violent, una mare que vol deixar enrere un país en guerra i uns germans enfrontats que no podrien ser més antitètics. Per camins gens transitats Una cuestión de honor explora temes de fraternitat, perdó, pertinença i pàtria; i assoleix la categoria d’obra molt estimable, on l’únic però és un quart d’hora final molt desinflat.
A finals dels anys 60 Joy, una convencional mestressa de casa de classe mitjana (Elizabeth Banks), topa amb l’oposició de l’estament mèdic que no li permet interrompre l’embaràs, encara que faci perillar la seva vida. Tot buscant una solució alternativa, coneixerà un grup clandestí de feministes que es dedica a efectuar avortaments il·legals amb garanties. Aviat Joy s’incorporarà com a voluntària a les tasques de l’associació.
No deixa de ser trist que últimament haguem de qualificar tantes pel·lícules com a «necessàries», però els casos que explica Call Jane (Phillys Nagy, 2022) sobre una època passada en la qual l’avortament estava durament penat en qualsevol circumstància, podrien reproduir-se en determinats estats americans, segons les regressions polítiques patides recentment.
El film és en tot cas tan amè com mancat de matisos, però és també d’una gran claredat didàctica. Compta a més —apart de la notable Banks— de la presència impagable de Sigourney Weaver, que marca a foc cadascuna de les seves intervencions.
Deixa de dir mentides (Arrête avec tes mensonges, Olivier Peyon 2022, a Filmin)) adapta una novel·la autobiogràfica de Philippe Besson. Amb el motiu de rebre un homenatge, un escriptor retorna al seu poble després d’una absència de trenta-cinc anys. Mentre defuig les obligacions mundanes del present, rememora la relació amorosa que va mantenir amb un company d’escola.
Tot i que les peripècies que tenen a veure amb l’homenatge resulten força banals, la reflexió sobre la diferència de destins a la que es veuen abocats el gais rurals que fugen del seu origen i els que decideixen quedar-se acaba resultant molt punyent. Força convencional, però amb detalls d’interès i un Victor Belmondo que conversa un aire al seu famós avi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada