Vista al cinema Verdi-Park
Admira que un país que no arriba als 400.000 habitants com és Islàndia pugui exhibir tants artistes —escriptors, músics, cineastes…)— de categoria. És el cas de Hlynur Pálmeson, que amb el seu tercer llargmetratge Godland firma una de les estrenes més importants de la temporada. L’acció se situa a finals del segle XIX, quan un jove pastor és designat pel seu bisbe per viatjar a Islàndia —a l’època una colònia danesa— amb el propòsit d’evangelitzar els natius. La missió li anirà revelant un entorn hostil tant des de la natura com pels pobladors de l’illa.
El film comença amb un rètol que informa que està inspirat per unes plaques fotogràfiques fetes per un capellà danès a les acaballes del segle XIXI, i encara que l’advertiment és fals, el format gairebé quadrat de la pantalla i la composició de les imatges semblen reflectir l’estètica de l’època. Són en tot cas d’una bellesa inapel·lable, curiosament, que de cap manera fan minvar la grandesa dels feréstecs paisatges.
Qüestions com el laconisme dels personatges, el «silenci» de Déu davant de la força de la natura o la inevitabilitat de la mort obliguen a pensar en els grans mestres del cinema nòrdic i en especial en Dreyer. Però la pel·lícula es caracteritza també per un hàlit de veritat, com si estiguéssim contemplant per una escletxa un món desaparegut fa més de cent anys: Godland és aquest tipus de cinta que deixa petja indeleble a la memòria.
Vista a Filmin
Aurora Mardiganian era una jove d’una família armènia benestant. Després que els invasors turcs assassinessin el seu pare, ell i la resta de família es va veure obligada a fugir en un èxode letal del qual ella fou un dels pocs supervivents. Un cop emigrada als Estats Units, participà com a protagonista en una pel·lícula que es basava en l’odissea viscuda i esdevingué peça clau en la denúncia internacional de l’holocaust perpetrat per l’exèrcit turc.
La pel·lícula és una curiosa mixtura, on a una recreació en imatges animades del calvari d’Aurora, s’hi afegeixen fragments recuperats del film que va protagonitzar, a més d’una entrevista que va realitzar el 1994 pocs anys abans de morir. El conjunt, per descomptat, té força interès, i el disseny de la part animada és exquisit. Inevitablement però la primera part, que relata la progressiva eliminació dels membres de la família Mardiganian, és molt més potent que les posteriors aventures americanes.
Un segle més tard d’haver-se esdevingut el genocidi armeni encara és reconegut per una minoria de països (segons la cinta, Estats Units no ho va fer fins l’any 2021), per tant iniciatives com aquesta són sempre benvingudes, encara que el resultat final sigui una mica desequilibrat.
Vista a Filmin
A The Music Lovers (1970) Ken Russell ens va explicar, amb el seu estil esbojarrat i excessiu, la vida del compositor Txaikovski. Glenda Jackson hi feia una composició molt notable com a Antonina Miliukova, la desgraciada esposa del músic. Ens arriba ara una cinta recent de procedència russa que pretén oferir-nos el punt de vista d’ella, començant pel seu foll enamorament i culminant en un matrimoni que per a Txaikovski només va significar una manera de fer callar els rumors que corrien sobre la seva homosexualitat.
Atès que, després de sis setmanes de convivència, el compositor va sol·licitar la separació i només va reveure la muller en un parell d’ocasions, tot el que li resta explicar a la pel·lícula (que dura uns generosos 145 minuts) són els desvariejaments de la pobra Antonina, perduda entre somnis de redempció i experiències sòrdides. És innegable que L’esposa de Txaikovski mostra una fotografia exquisida i els moviments de càmera són elaboradíssims, però a la pel·lícula li falta substància i el final progressivament oníric no l’ajuda gens.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada