El film es reparteix entre les escenes al xalet de muntanya i les del judici que, a diferència del rígid procediment americà al qual ens han acostumat tantes pel·lícules, presenta una comunicació més fluida entre totes les parts implicades el que fa augmentar notablement l’interès de l’espectador. I, malgrat els 150 minuts de durada, la tensió rarament decau gràcies al magistral guió de Triet i Arthur Harari.
De totes maneres el que menys importa aquí és el veredicte final, ja que el cas és només una excusa per tocar altres qüestions sobre la fi de l’amor, la distribució de rols en una parella, l’enveja professional, la paternitat o la culpa. Sandra Hüller fa un autèntic recital ple de matisos d’aquesta esposa sota sospita i fa inimaginable la cinta sense la seva presència.
Ridley Scott gaudeix d’una excel·lent reputació, no sempre justificada, potser perquè la majoria de les seves pel·lícules fan, si més no, força patxoca en l’aspecte visual. La super-producció Napoleon venia precedida de grans expectatives, atès que d’un protagonista com aquest cal esperar experiències més grans que la vida. El millor que es pot dir, un cop vistos els resultats, és que Scott fa lluir en les escenes de batalles tots els dòlars esmerçats i que, com aquestes ocupen molts minuts de metratge, els moments difícils d’oblidar abunden.
Però com que l’home i la dona no viuen només de batalles, s’inclouen escenes escollides de la vida privada i política del líder. Gairebé no n’hi ha cap on es pronunciïn més de dues frases seguides i la sensació que se n’extreu de la trama és el de l’acumulació de fets —llavors va passar allò, després va passar allò altre…— sense que puguem fer-nos una idea clara de quina mena de paio era aquest Napoleon. Ja no és que demani fidelitat històrica, que al cap i a la fi m’importa poc en una obra de ficció, però el que sí que m’agradaria trobar és una mica de veritat humana. Per acabar-ho de rematar, Joaquin Phoenix —que ja havia sigut el «dolent» de Gladiator a les ordres de Scott— fa cara permanent d’úlcera estomacal i convida a una nul·la empatia. Horrible la música de Martin Phipps.
Wonka té en contra aquesta mania recabdatòria d’inventar-se la història dels orígens d’un personatge, tot prescindint del que Roald Dahl havia escrit. També convida a la prevenció la presència de Timothée Chalamet. Sortosament juga al seu favor el guió i la direcció de Paul King, màxim responsable de les delicioses aventures de l’osset Paddington. Ja avanço que el saldo final és clarament positiu.
Potser resultarà estrany que Willy Wonka, qui sota les faccions de Gene Wilder o Johny Depp era una figura imprevisible i moralment ambigua, sigui aquí, en la seva joventut, una criatura del tot angelical (preguem perquè no se’ls acudeixi descriure en futures produccions com va anar perdent la innocència); però això afavoreix un to bonista agradós per a tots els públics. Caminant per la fina línia que separa la fantasia imaginativa de l’empatx de bonicor, Wonka sorprèn a cada nova situació i no aconsegueix que et desaparegui el somriure dels llavis, de vegades amb cops de geni com l’aparició dels flamencs o la girafa. Hi contribueix un disseny de producció esplèndid, que treu bon profit de les arquitectures de Bath i Oxford, i unes cançons perfectament adequades de Neil Hannon (el que equival a dir The Divine Comedy).
L’extens repartiment no presenta ni un sol punt feble, però no sorprendrà ningú que destaquin un jibaritzat Hugh Grant i una molt dickensiana Olivia Colman. El que no m’esperava és la solvència de Chalamet en un paper que l’obliga a ballar, cantar i mostrar un charme permanent. Amb tots aquests elements Wonka està destinat a ser un clàssic familiar gairebé tan adorable com Paddington.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada