Bon o boníssim Nadal

Agua

Codillo de ternera

Costilla de cerdo

Jamón ibérico de bellota

Gallina

Cebolla

Zanahoria

Col, Puerro

Garbanzos

Patata, Ajo

Comic Sans

y Sal Marina

Contaminació científica, contaminació estètica

Fa pocs dies, potser regirant el compte d’Instagram del Districte de Sant Gervasi, vaig descobrir amb sorpresa indignada que a Barcelona tenim uns jardins dedicats al Dr. Samuel Hahnemann, famós per empescar-se un sistema de medicina alternativa anomenat homeopatia. Atès que en més de dos segles no s’ha aconseguit demostrar científicament, mitjançant experiments controlats, que aquest sistema tingui cap eficàcia mèdica i, per contra, el seu ús com a alternativa a la medicina al·lopàtica ha produït més d’una desgràcia (com hem llegit recentment a la premsa), em pregunto si no seria millor extirpar aquest nom del nostre nomenclàtor.

Sóc partidari d’eliminar els noms de persones dels nostres carrers, jardins i places. Preferiria que els bategéssim amb noms de plantes i d’ocells, de muntanyes i de rius, de ciutats o de països. Però com que sé que això és pràcticament impossible, buscaria el nom d’algun científic que realment hagués introduït un avanç en el seu camp d’estudi per substituir al fantasiós Hahnemann; per exemple, Emmy Noether o Alan Turing, per no recular gaire en el temps.

Però deixo de banda aquestes batalles perdudes i passo a fets més concrets, perquè avui he anat a conèixer en viu els jardins esmentats; uns més en la col·lecció d’espais escassament verds i molt impersonals que voregen la part alta de l’avinguda de Sarrià i que estan dedicats entre d’altres a la pintora Olga Sacharof, el futbolista Ricard Zamora, l’escriptora Àngels Anglada, el doctor Castelló o el fundador de l’Español Àngel Rodríguez.

Els jardins del Dr. Samuel Hahnemann no són precisament un dels més petits d’aquests espais i en ells predomina un sorral central on destaquen dues de les mostres d’art (?) públic més aberrants de la ciutat (només prego perquè l’ajuntament no hi tingués res a veure i tot respongui a la iniciativa privada d’alguns homeòpates malèfics). La més acceptable de les dues, encara que només sigui per emparentar-la amb el gegantisme pop de Claes Oldenburg, és una píndola d’uns dos metres de diàmetre (o sigui un augment 2000x del típic medicament homeopàtic). A la cara A es pot contemplar el perfil en baix relleu d’un senyor que deu ser Hahnemann, tot i que me l’han afavorit amb bones dosis de photoshop escultòric. A la cara B es llegeix en forma circular, com un peix que es mossega la cua, el lema fonamental de l’homeopatia: «Simila similibus curentur». Els semblants guareixen els semblants o, com diuen en castellà, «un clavo saca a otro clavo».

La segona ofensa al bon gust és una estela rectangular que, vist el desgast del seu relleu frontal, ha de ser com a mínim babilònica. Representa un senyor vell, un pensionista o similar. A la part posterior, escrita amb una cal·ligrafia d’aficionat que fa adulta la «comic sans», ens assabentem que l’Acadèmia Mèdico-Homeopàtica de Barcelona es va fundar un segle després que Hahnemann parís l’invent i que el 1990 van celebrar aquí un «guateque» còsmic ple de llatinismes imbècils.

M’arrencaria els ulls per tal de no veure aquest 1990 en format de rellotge Seiko.

El naixement d’una altra nació (1)

(Amb agraïment a en Santi)

La pàgina que la Wikipedia dedica al molt fictici estat de San Escobar, menciona també altres invencions geogràfiques prefixades per «San» com a forma de suggerir una localització més o menys hispanoamericana. Per exemple:

• San Lorenzo, petita illa caribenya on Kurt Vonnegut ambienta la novel·la «Bressol de gat».
• San Pedro, país sud-americà escenari del conte de Sherlock Holmes «L’aventura de Wisteria Lodge».
• San Theodoros, la nació de Sud Amèrica que es disputen el General Alcázar i el General Tapioca a diverses aventures de Tintín.
• San Marcos, la república (bananera?) on s’esdevé el film «Bananas» de Woody Allen.
• San Sombrèro, guia de viatge paròdica creada entorn d’un país centroamericà inventat. Francament ofensiva.

Però sens dubte la més interessant de totes elles és San Serriffe, una broma que el diari «The Guardian» va gastar als seus lectors el primer d’abril de 1977, data que en el món anglosaxó equival al nostre Dia dels Innocents. Van prendre com a model «The Financial Times», que sovint publicava informes sobre petits països mig desconeguts amb la intenció d’incentivar-hi la inversió estrangera, per treure’s de la màniga aquest arxipèlag situat a l’Oceà Índic a mig camí entre Àfrica i l’Índia. En principi l’acudit només havia d’ocupar una plana, però en adonar-se que podien introduir publicitat còmplice que generaria uns guanys suplementaris anaren inflant l’informe fins arribar a les set pàgines.

L’acudit va ser un èxit, sobretot perquè hi hagué molts lectors que es prengueren la informació seriosament. Els telèfons de «The Guardian» no van parar de sonar durant tot el dia, el públic volia saber més dades sobre aquell idíl·lic indret de vacances. Agències de viatges i companyies aèries escrigueren cartes de queixa al periòdic, perquè s’havien vist obligats a enfrontar-se a la frustració de clients que no acceptaven que el país no era real.

Potser en l’actualitat un nom com San Serriffe no hauria colat tan fàcilment, però 40 anys enrere, aliens encara al processament de textos, tots érem molt més innocents en termes tipogràfics. Perquè darrera de San Serriffe s’amaga a penes l’expressió «sans serif» que identifica a totes les lletres tipogràfiques que no tenen gràcies, coronaments o remats en les terminacions dels seus traços. És el que es denomina de forma més planera com a lletres de pal sec i que abasta des de tipografies tot terreny com són l’Helvetica i l’Univers fins a l’aberració addictiva de la Comic Sans.

La conya tipogràfica no s’acaba ni molt menys aquí. L’arxipèlag, format per un parell d’illes principals, imita tant Nova Zelanda com un inconfusible signe de punt i coma. Les dues illes s’anomenen respectivament Caissa Superiore (Upper Caisse) i Caissa Inferiore (Lower Caisse), o sigui Majúscula i Minúscula. La capital Bodoni homenatja un dels artífexs clàssics de la tipografia, tot i que la lletra Bodoni pertany a la família de les que tenen serif. Altres noms de tipus (de lletra) cèlebres esdevinguts accidents geogràfics: Perpetua, Port Clarendon, Garamondo, la platja de Gill Sands (Gill Sans), Erbar… La mesura tipogràfica anomenada «punt» la trobareu al cap Thirty Point, mentre que la «pica» (no confondre amb «pika», equivalent a dotze punts) figura a Villa Pica i l’autopista del General Pica.

Demà continuarem explorant altres misteris d’aquesta fascinant geografia; de moment em quedaré amb l’enigma últim del seu lletreig. Al llarg de l’informe el nom de l’arxipèlag muta: San Serriffe, San Seriffe, San Serriffee, San Serriff… La imaginació és volàtil i no hi ha qui la pugui fixar.

El mateix conte, dibuixat de nou

Si ahir posava en dubte la vigència de les novel·les de Thomas Hardy, no ha calgut que passés gaire temps perquè la casualitat i la serendípia s’aliessin per desmentir-me. Tot comença, com em sol passar recentment, amb una visita a la biblioteca pública, on trobo el còmic “Tamara Drewe” de Posy Simmonds (editat per Sins Entido l’any 2009). L’únic motiu que em convida a llegir-lo, apart de la seva evident solvència estètica, és el fet que el sempre interessant Stephen Frears en fes una adaptació cinematogràfica l’any 2010, amb Gemma Arterton, Dominic Cooper i Luke Evans als papers principals. No, no vaig veure la pel·lícula, encara que la crítica la deixés força bé.

Quan era a mitja lectura vaig descobrir que el llibre era una adaptació lliure i actualitzada de “Far from the Madding Crowd” (Lluny del brogit del món) i ja em vaig quedar de pasta de moniato, tot i que estic disposat a discutir la justesa d’aquesta asseveració, com ja comentaré més endavant. “Tamara Drewe” va aparèixer en forma de serial a les pàgines del diari The Guardian entre setembre de 2005 i octubre de 2007 i és una perfecta comèdia de costums britànics amb algun ribet tràgic afegit. S’ambienta a un refugi d’escriptors, a la molt civilitzada ruralia anglesa contemporània, i tracta de com l’aparició de la titular Tamara trasbalsa a tots els mascles de la colònia. Hi ha adulteri, orgulls masculins ferits, esposes sofertes i moltes vanitats literàries. També s’hi troba una certa mitificació urbana de la beata vida campestre, contraposada a l’avorriment còsmic i autodestructiu que presenta el jovent del poble.

El dibuix és agradable, molt cuidat en el detall i amb un realisme amb el punt just de caricatura. El color, també estudiadíssim, oscil·la entre el calc de la realitat i la pura estilització. La història es desplega amb gran sofisticació i combina vinyetes tradicionals, textos de tres narradors diferents (els quals es distingeixen per la tipografia, una d’elles “comic sans” (ai!)) i altres tipus de suport documental: retalls de la premsa rosa, columnes de diari, pantalles de mòbil i d’ordinador, e-mails, programes d’actes…

Com ja deia, no l’hi he sabut trobar gaire relació amb la novel·la de Thomas Hardy, apart que passa al camp, que la seva protagonista és jove, atractiva i té tres pretendents, que algun topònim es repeteix i que una felicitació de Sant Valentí té un paper crucial en els mecanismes de la trama. Diria que ha plogut molt des del 1870 i que una guapa propietària rural que vol defensar la seva independència sentimental té poc a veure amb una columnista confessional que s’enllita amb un bateria famós i s’acaba de fer una rinoplàstia. Tampoc les adolescents ofegades en el tedi provincià, que es creen un somni vicari a través de les xarxes socials, serien fàcilment homologables en època victorianes. Però no em veig amb cor de discutir la Posy Simmonds qui, als seus 69 anys pot presumir de l’Ordre de l’Imperi Britànic i d’un altre còmic sospitós que es titula “Gemma Bovery”. Amb la seva mirada excèntrica, certament sap el que fa. I la “Tamara Drewe”, molt recomanable.

Kunsthistorisches Museum (2)

De vegades una visita al museu no ha de representar necessàriament un bany d’alta cultura. De vegades tot aquest munt de pintures antigues i plenes de quisca i prestigi són estimades per raons totalment equívoques. Posem pel cas Thomas Bernhard (personatge real i contínuament evocat durant aquestes vacances austríaques) i el seu llibre “Mestres antics”, que comença així  (versión española de Miguel Sáenz):

No estando citado con Reger hasta las once y media en el Kunthistorisches Museum, a las diez y media estaba ya allí para, como me había propuesto desde hacía ya bastante tiempo, poder observarlo por una vez, sin ser molestado, desde un ángulo en lo posible ideal, escribe Atzbacher. Como él tiene su puesto por las mañanas en la llamada Sala Bordone, frente a El hombre de la barba blanca de Tintoretto, en el banco tapizado de terciopelo en el que ayer, después de explicarme la llamada Sonata La tempestad, continuó su exposición sobre El Arte de la Fuga, desde antes de Bach hasta después de Schumann, como él puntualiza cada vez más inclinado a hablar de Mozart y no de Bach, tuve que tomar posiciones en la llamada Sala Sebastiano; así pues, muy a mi pesar, hube de aceptar a Tiziano para poder observar a Reger ante El hombre de la barba blanca de Tintoretto (…)

El quadre potser no és excepcional, però amb aquesta pàtina literària guanya molts punts (tot i que sospito que la distribució de les sales ha canviat i els seients de vellut vermell també d’ençà que Bernhard va escriure la novel·la). Si Reger, als seus 82 anys, decideix passar els matins davant d’aquest quadre, no seré jo qui li retregui. Sorprèn però que Atzbacher, el narrador, sembli fer fàstics per Tiziano, un pintor gairebé sempre estupend. Reviso què té el museu del mestre i escullo aquest retrat del col·leccionista i mecenes Jacopo de Strada, que em sembla més digne d’admirar que el iaio de la barba blanca de dalt.

Ja he parlat alguna altra vegada de les hores que passava de nen fullejant un llibre de mitologia grega i romana profusament il·lustrat amb grans obres dels mestres antics. Potser moltes d’aquestes pintures no són res de l’altre món, però em marcaren a una edat molt impressionable i ara les contemplo com si fossin gairebé obres mestres. En tot cas, no em negareu que el cap de la Medusa de Rubens impressiona, encara que sigui un dels quadres més fastigosos que recordo.

Per treure el mal sabor de boca i recordar que Rubens, apart de prolífic i prolix, mereix un lloc entre els grans, res millor que acudir a la seva faceta íntima, on rarament falla. El retrat d’Hélène Fourment, conegut com “La pellissa”, revela la tendra intimitat amb la model i la seva irrefutable condició de dona real. De jove, com gairebé tothom, em burlava de Rubens per les qüestions més òbvies del seu estil. Només als darrers anys l’he començat a valorar pels tocs de genialitat que deixa entreveure enmig de la seva ingent producció. Aventuro que és un pintor de l’edat madura, no gaire apte per joves.  

Continuo (i acabo) amb els meus onanismes mitològics rescatats de la infantesa, inspirats en Ovidi, i pintats per Correggio. El seu “Ganymede” té una mirada compungida i més bleda que realista. Segons el meu modest entendre, no l’enutja gaire que Zeus en forma d’àliga se l’endugui a l’Olimp per fer coses de pederastes amb el seu anus incipient (quins temps!) El llenç, però, no està malament com a pintura a seques i, curiosament, més guanya quan més avall mires (el que no deixa de ser una contradicció temàtica, perquè se suposa que aquí es retrata una ascensió social). Fixeu-vos-hi: l’àliga és fosca i ofensiva, Ganímedes es fa perdonar per la lluïssor de la natja esquerra, però el més bonic del quadre és el suggeridor paisatge de muntanyes i aquest gos que demostra la seva proverbial fidelitat.

L’altre quadre mític, tant per temàtica com per autobiografia, també el signa Correggio. Es refereix a la nimfa Io (Io, no lo, enteneu ara la utilitat de la comic sans i altres tipografies amb i sense serif?) i els seus amors amb Zeus, qui (per dissimular davant d’Hera) va embolcallar-se de núvols, com faria Tomàs Molina, si l’interessessin aquestes orgies polisexuals. És una imatge sexy, delicada i perversa, completament rococó, com de Boucher. Correggio és el més francès dels pintors italians.

I demà: un apunt d'autoretrats. Si Zeus vol.

Records del futur

Gerro d'Alvar Aalto, encara comercialitzat per Iitala

Ho dic d’entrada: enlloc com a Hèlsinki he vist tants cartells precaris escrits amb “Comic Sans”. Apart d’aquesta minúcia, la ciutat passa per ser una de les capitals del disseny del món. En els seus mapes turístics figura un barri ple de botigues on se suposa que trobaràs el veritable disseny finès. Ja se sap que tot això és en part foc d’encenalls i motiu de negoci, però és entretingut i no necessàriament desagradable.

Tamboret d'Alvar Aalto

El Museu del Disseny de la ciutat, instal·lat a un casalot neogòtic ben bonic, té una col·lecció permanent petita, però molt sucosa. Veient juntes tantes peces conegudes pots arribar a pensar que tota la modernitat que coneixem prové d’aquí. Hi trobaràs el tamboret d’Alvar Aalto, la cadira bombolla d’Eero Arnio i també la butaca “Tulip” d’Eero Saarinen, que “Star Trek” va popularitzar.

Hi havia també una exposició temporal dedicada a Kaj Franck (1911-1989), un nom que desconeixia, però que resulta ser un dels grans patriarques de la matèria, especialment en el disseny de vaixelles i cristalleria. Veient les peces que va crear entre 1940 i 1980, més en concret els gots de vidre colorejat de línies tan depurades, em va fer l’efecte que els coneixia de tota la vida o sinó alguna derivació seva.

 Vaixella Teema de Kaj Franck

Vaig retrocedir de sobte als finals de la dècada dels 50, principis dels 60: la guerra freda, el perill nuclear, la carrera de l’espai, la independència de les colònies africanes… I també un principi de recuperació del trauma de les guerres recents i una exaltació de la modernitat representada per la democratització del vehicle utilitari i els vols comercials. Estava de moda el que es deia moble funcional i també el moble nòrdic, en fusta clara (algú recorda Jordi Vilanova?). Els Beatles cantaven “Norwegian wood”. Les senyores fumaven a les festes cigarretes de color pastel amb filtres daurats i a les cases hi havia un moble bar amb copes de vermut de color fumat i fins i tot una coctelera que no es feia servir mai. Beure el vi blanc en copes verdes es considerava signe de distinció (dues dècades després ens semblaria erroni i xaró).

Gots Kartio de Kaj Franck

Tot això vaig recordar jo, amb nostàlgia i tendresa, des del futur real d’aquell passat optimista. I encara que no tot ha estat tan bonic com havíem imaginat, el triomf d’IKEA demostra que alguna cosa duradora n’ha quedat.

Batalla de reines (1 de 2)

Com de tant en tant s’ha vist en aquesta pàgina, no hi ha tipografia innocent. Bé, hi ha la Comic Sans, que és pot considerar culpable, de tan “innocent” com és, però prefereixo no tornar a insistir en aquest pallasso tonto tipogràfic. Em referia més aviat a escàndols sagnants com el que s’ha arribat a conèixer com el “verdanagate” d’IKEA.

Volia parlar avui d’un contenciós amb més solera, en el qual segurament hi estem tots implicats, encara que sigui de forma inconscient com a consumidors. Parlo del perdurable enfrontament entre l’Helvetica i l’Arial que, sota la seva trivial aparença d’un mer xoc de gustos, revela algunes de les subtileses del disseny lletrístic que no són evidents a primera vista. Però abans, com sempre, caldrà fer una mica d’història.

Corria l’any 1957 quan Max Miedinger amb la col·laboració d’Eduard Hoffmann dissenyaren per la suïssa Foneria Haas un nou tipus de lletra a partir de la reputada Akzidenz Grotesk de 1898, la qual batejaren com Neue Haas Grotesk. L’any 1960 la companyia Stempel d’Alemanya, que era la casa mare de Haas, buscà un nom més comercial amb la intenció de vendre el nou tipus al mercat internacional i proposà rebatejar-la com Helvetia. Eduard Hoffmann, que opinava que una lletra no podia anomenar-se com un país, va optar per dir-li Helvetica (o sigui “suïssa” en la llengua dels antics romans).

L’apel·latiu no era tan arbitrari com podria semblar: la tipografia Helvetica coincidia en els seus objectius amb moltes de les virtuts arquetípiques de la Confederació Helvètica de Nacions. Polida, equilibrada, eficient i sobretot neutral. La neutralitat en tipografia implica una absència de connotacions que permet la seva utilització en qualsevol ocasió, tant en transports públics com en rètols ministerials, tant en textos de catàleg com en logos empresarials. La Helvetica té la rara virtut de ser transparent per qui la llegeix amb ull inexpert: la podràs veure mil vegades i no l’associaràs amb cap repetició.

No cal dir que va triomfar instantàniament i que d’un dia a l’altre esdevingué un mite. Durant els anys 60 i 70 del segle passat arrasà per golejada. Per no parlar dels infinits dissenys ignorats per la seva menor difusió, caldrà citar els logos internacionalment reconeguts de Lufthansa, Panasonic, Kawasaki, Motorola, Orange i Microsoft (sí, Microsoft), tots ells escrits en diverses formes d’Helvetica. Durant aquells anys la consigna entre els dissenyadors era: si tens dubtes, utilitza Helvetica.

A la llarga, qualsevol èxit fulgurant comporta un reflux. Durant els anys 80, quan qualsevol novetat es podia adquirir amb diners, l’Helvetica esdevingué el símbol de la lletra amb poques ambicions (o poca imaginació). Però passaren els 80 i també els 90, i l’Helvetica, tan ben parida ella, no mostra cap intenció d’extingir-se davant de competidors més febles. Fins i tot es jacta d’estar ben posicionada a qualsevol competició tipogràfica del segle XXI. O sigui que, a hores d’ara, l’Helvetica és considerada com un clàssic indiscutible.

Justificant la sagnia

És coneguda la meva flaca per les qüestions tipogràfiques i, per tant, no és d’estranyar que em sentís atret per un llibret d’Enric Jardí editat per Actar el 2007 amb un títol quilomètric: “Veintidós consejos sobre tipografía (que algunos diseñadores jamás revelarán) y veintidós cosas que nunca debes hacer con las letras (que algunos tipógrafos nunca te dirán)”. El llibre consta de dues parts cadascuna amb la seva coberta, o sigui que no té ni davant ni darrera, que és capiculat (no sé si m’explico, però tant se val) i està adreçat als dissenyadors professionals, de manera que els seus consells són, en general, poc útils pels dissenyadors aficionats que som els blocaires.

Alguns dels consells són de sentit comú: no barrejar tipus de lletra, evitar les tipografies fantasioses (a menys que siguis en Girbén, afegeixo jo) i les que imiten l’escriptura cal·ligràfica. Curiosament en Jardí menciona la Comic Sans i opina que potser som massa cruels amb ella, atès que tanta gent la troba “simpàtica”. D’això en dic respecte per la democràcia.

Una qüestió interessant que no sempre tenim en compte els que escrivim als blocs és la dels paràgrafs. Res no és més fatigós que un text llarg sense un punt i apart de respir de tant en tant; però no és suficient tallar la línia abruptament: cal marcar el canvi de paràgraf d’alguna forma més  visible. Hi ha dues opcions usuals, bé intercalar una línia en blanc o bé sagnar la primera línia del paràgraf següent, és a dir iniciar la primera línia unes quantes posicions més a la dreta del marge.
   
    Com he fet aquí. Segons Jardí, el mètode de la línia en blanc malgasta espai i és més cansat pel lector. En qualsevol cas, el que no s’ha de fer mai és utilitzar els dos recursos (sagnat i línia en blanc) alhora, com acabo de fer.

Però l’assumpte que m’ha deixat més intranquil és el de la justificació dels textos. Jo, potser malacostumat per la tradició de l’edició en paper, sempre havia defensat els textos justificats, aquells que dibuixen uns marges dret i esquerre perfectament verticals. Però Jardí sosté que, sempre que sigui possible, cal alinear els textos a l’esquerra. El motiu és molt clar: qui dissenya una bona tipografia, també pensa molt detingudament en l’espai que hi ha d’haver entre lletres i entre paraules. Qualsevol justificació obliga el text a cenyir-se una cotilla i pervertir els seus espais naturals de respiració. Si es parteixen les paraules que clouen cada línia es pot aconseguir un marge dret força uniforme. A partir d’ara, intentaré publicar així, encara que la meva “helvetica”, esdevingui “arial” a la majoria d’ordinadors, i per tant no tingui gaire “pedigrée”. 

O no, perquè ara que m'ho miro, els talls de línia de l'editor no es corresponen amb els del producte acabat. Encara som lluny del "what you see is what you get". WYSIWYG pels amics.

Comic Sans MS: balanç 2010

Vincent Connare segons disseny de "bancomicsans.com"

Fa poc més d’un any advertia els meus lectors sobre la pujant influència perniciosa del tipus de lletra Comic Sans MS en el nostre ecosistema tipogràfic. Arribats a les acaballes de l’any serà bon moment per revisar l’estat de la qüestió; però pels impacients els ho resumiré en tres paraules: no anem bé.

Recordem que la desafortunada i pueril “Comic Sans Ms” fou una invenció d’un tal Vincent Connare (a qui no goso anomenar tipògraf) en el si de Microsoft. La seva aberració veié la llum per primera vegada hàbilment camuflada al sistema operatiu Windows 95 i els seus principis no foren fàcils. Cal recordar que la tipografia, fins fa ben poc, era un art reservat a impressors i dissenyadors gràfics, i que per al públic general era una qüestió del tot invisible. Ha estat en els darrers quinze anys, gràcies a la democratització de l’edició de textos que ens han permès els ordinadors, que ara amb un simple clic puguem escollir entre un llarg menú de fonts el tipus de lletra que més ens convingui. Fou així com, gràcies sobretot al poder evangelitzador de secretàries “creatives”, mestres de parvulari i redactors de taulers d’anuncis en general, la nefasta “Comic Sans MS” va anar expandint-se com un virus maligne fins arribar a afectar tots els àmbits de la comunicació escrita.

Aviat gent de gust, començant pel mateix gremi tipogràfic, va alçar la veu d’alarma contra aquesta contaminació rampant que atemptava els fonaments del seu art. Ja des del 1999 els activistes de bancomicsans estan mobilitzats per eradicar el font nefast de la faç de la terra i llegeixo que ara preparen un documental titulat “Comic Sans or the most hated font in the world”.

I tot plegat, amb quin resultat? Fent una mirada al nostre voltant ens adonarem que la “Comic Sans MS” està perfectament integrada a l’entorn i és omnipresent en tota mena de reencarnacions des del logo d’una botiga fins les làpides funeràries. És més, a la majoria de la gent no li molesta en absolut. Fa poc una persona amiga, que considero per altra banda molt intel·ligent, em preguntava estranyada el perquè d’aquesta animadversió. Feina vaig tenir per explicar-li que no tenia res contra aquesta font, sempre que no sortís del seu àmbit natural: la retolació de joguines tòxiques de les que es venen als basars de “Tot a 1 € i més”.

 
Amb absoluta falta de justícia poètica, Vincent Connare, enlloc d’haver estat confinat a l’Illa del Diable, condemnat a embrutar les parets de la seva cel·la amb grafits de la seva creació, és acollit allà on va com si es tractés d’una estrella del rock, la Lady Gaga de la tipografia, en una mostra més de la imperant adoració a tota mena de freakismes.

Però ja no és només que els creadors de tendències i els artistes més a l’última comencin a reivindicar-la com a exemple de retro-chic, sinó que respectables logopedes sostenen que és un tipus de lletra molt adequada per a persones amb problemes d’aprenentatge o dislèxia. Hi ha també pedagogs, adeptes al corrent d’evitar esforços a la canalla, que defensen el seu ús als parvularis. I fins i tot els més agosarats proposen prolongar-lo fins als estudis universitaris.

 
És sabut que la “Comic Sans MS” no és apta per textos llargs, ja que fatiga el lector amb la seva estructura desllorigada; però donat que el jovent actual té un marge d’atenció sota mínims i és incapaç de llegir textos que superin els 140 caràcters de Twitter, alguns experts proposen utilitzar aquesta tipografia com barem per a mesurar la longitud ideal de qualsevol tipus de missatge.

Les previsions de l’Observatori Tipogràfic Internacional (I. T. O.) no són gens optimistes: la utilització de la “CS” continuarà creixent durant els propers anys en detriment de tipografies més tradicionals fins a estabilitzar-se en un 90% a partir de l’any 2019. Pel camí s’extingiran fonts tan tradicionals com la Bodoni (2015), la Garamond (2016) o la Gill Sans (2018). L’aproximat 10% restant cal atribuir-lo a l’existència de petites bosses d’irreductibles tipògrafs que armats d’Helvètiques i Times New Roman resistiran a mort.

A la llarga, però, la tipografia de la dissidència, un cop perduda la memòria històrica, veurà reduïda la seva expressió a les Arials, les Georgies i les Verdanes i la resta del món somriurà feliç entre missatges multicolors escrits en enormes Comic Sans majúscules.

Una altra taula periòdica, si us plau

Des de fa anys, i sense entendre-hi ni un borrall, em fascina el món de la tipografia, aquest art invisible dedicat a la bellesa de la llegibilitat. Què fa que una corba més pronunciada, que el gruix d’un traç o la serenitat d’una gràcia ens atregui o ens repel·leixi? Estic segur que hi ha un tipus de lletra per a cadascú, una mica com el signe zodiacal o el gran amor de la teva vida. Jo encara estic per decidir-me, perquè quan m’hi casi serà per sempre. De moment encara no tinc clar ni tan sols si serà una lletra amb serif o sense. Es poden estimar dues tipografies a la vegada i no estar boig? Espero que sí.

Mentre resolc els meus dubtes, he trobat aquesta taula periòdica tipogràfica que m’ha semblat fascinant. Evidentment s’inspira en la famosa taula dels elements químics ideada per Dmitri Mendeleev el 1869. Però el que representa són les tipografies més apreciades i utilitzades de les moltes que corren pel món, ordenades per popularitat entre els experts i classificades per famílies. Així, cada casella conté el seu símbol tipogràfic d’una o dues lletres (a imatge dels símbols químics originals) imprès en la tipografia que representa; a la part superior esquerra hi ha dades taxonòmiques i a la dreta la posició en el rànquing de popularitat. A la zona inferior es pot llegir el nom del seu creador i l’any de la descoberta.

Curiosament, si la taula dels elements de Mendeleev s’enceta amb l'hidrogen de número atòmic 1, la taula tipogràfica comença per l’helvètica, en ambdós casos el símbol és H.

Per fortuna, el Cesi (número atòmic 55 i símbol Cs) no troba equivalent a la taula tipogràfica. La Comic Sans ha quedat exclosa. Podem dormir tranquils.

Per a qui en vulgui saber els detalls, cliqueu aquí.

Caigut a la temptació (Son of Catacroc!)

Pintura de Maria Lanssig
Sóc d’una mena estranya, deixo per l’últim moment les coses que queda clar que cal fer, però per les decisions que requereixen una certa meditació em deixo dur per la intuïció del moment i actuo ràpid.

Quan vaig saber que el meu ordinador era irrecuperable i que em tornarien els diners, no vaig fer cas a l’adagi (No diguis blat, fins que no sigui al sac…) i em vaig disposar a buscar un substitut adient sense esperar la recepció de la transferència. Confesso que l’antic maquinot m’agradava molt i que havia pagat gustos i ganes per tenir-lo. El meu únic caprici entre els cinc o sis ordinadors que havia tingut abans havia estat l’únic que m’havia fallat abans que el pogués regalar per obsolet.

Fem un incís. Jo sempre havia parlat malament de la casa Apple (ho he escrit per algun d’aquests racons, però no em molestaré a enllaçar-ho, perquè ara no em caigui la cara de vergonya). Trobava que els usuaris dels famosos macs eren uns esnobs que anaven d’artistes i que miraven per sobre l’espatlla la resta de la humanitat, els proletaris que estàvem obligats a treballar amb Windows (digueu-me rarot, però jo no he participat mai en el linxament col·lectiu contra Bill Gates, malgrat el pitafi de la “comic sans”). Els productes de la casa Apple eren cars, no es feien amb cap altre ordinador que no fos de la família, no admetien la majoria de jocs i aplicacions i, francament, el seu disseny no em semblava la repera (tot aquell plàstic blanc em recordava un microones o una citromàtic Braun).

Però amb els anys els Mac s’han abaratit, s’han tornat més sociables i tenen cada dia un disseny més bonic. I com que el cor de lloances ha persistit i fins i tot ha augmentat (i com que la Marieta acabava de caure també en la temptació), vaig dir-me, per què no?

Així que ara sóc el bastant feliç propietari d’un iMac elegantment minimalista, amb un teclat petit-petit (però que té tot el que cal) i un ratolí fascinant, sense botons ni rodeta, llis com una pastilla de sabó, i cap cable a la vista. No m’ha costat gaire adaptar-me a les petites diferències entre MacOs i Windows, encara que això impliqui una certa esquizofrènia entre el meu comportament a la feina i a casa. Diria que tot ha esdevingut més simple i menys engavanyador, però encara estic en procés d’adaptació.

De totes maneres, espero no convertir-me en un fanàtic de la causa. Encara hi veig molt papanatisme “à la mode” en el baveig constant davant de qualsevol cosa que fa l’Steve Jobs, com aquesta tauleta digital que ahir va fer parlar tots els diaris i blocs, va sotragar les borses i va fer patir els d’Amazon. Curiosament, tota aquesta canalla que es dedica a lapidar la SGAE són els principals clients d’aquesta megabotiga que és iTunes.

Ja és ben significatiu que entre la documentació de l’iMac s’incloguin un parell d’adhesius de la poma blanca, perquè els enganxis on et vingui de gust i proclamis al món que ets membre d’aquest, cada dia menys exclusiu, “club”. Que no comptin amb mi, jo sóc dels que s’arrencaven els cocodrils dels Lacoste.

Per a tranquil·litat de la parròquia, a mitjans de gener ja vaig rebre el reembossament del vell ordinador. En definitiva, he tingut un parell d’anys una xulada d’ordinador gratuïtament i encara he guanyat 100 euros que em podré gastar en “xutxes”.

L'argument definitiu

Arturo Fernández i Comic Sans, la parella perfecta.

Notes des de l’oasi (i 2)

La primera impressió: han rentat la cara a un munt d’edificis. Devia ser cosa de l’Expo aquella. La Seu, que ja era l’església més decent de la ciutat, fa patxoca i el seu interior és impol·lut. Les seves nombroses capelles, cadascuna d’un estil diferent, semblen un mostrari comercial de les possibilitat de l’arquitectura religiosa. Llàstima dels mòdul explicatius que han col·locat a l’interior del recinte, unes caixes lluminoses de plàstic que semblen talment dispensadors de begudes.

El Pilar ja sabem que no té gaire remei i fa pensar més en la sala de ball d’uns aristòcrates megalòmans que en un lloc de culte. Des de fora presenta una cara sorruda ben poc amable. Per això mateix s’agraeixen les seves cúpules de teules acolorides groc, blau, blanc i verd.

Sí, Saragossa (o ZGZ, que és el que mola ara), sense ser exactament lletja, té un aspecte generalment seriós i sever que se li ha encomanat del paisatge que la volta. Serà potser aquest excés d’arquitectura de maons, només redimida de tard en tard per algun graciós campanar mudejar.

L’Aljafería, seu de las Cortes Aragonesas, els hi ha quedat força apanyada, si tenim en compte que no fa gaire anys era una il·lustre runa. La major part del que es veu és fals i cal cercar amb paciència d’entomòleg els petits detalls autèntics d’aquesta “Alhambra aragonesa”. El que més gràcia m’ha fet és que Verdi hi ambientés “Il Trovatore” en una de les seves torres.

La nit del divendres al Teatro Principal, que conserva una sala típica del segle XIX amb balconades pintades de blanc i un teló pintat (també conserva els seients originals incòmodes i grinyoladissos). Carmelo Gómez és un bon actor, Silvia Abascal una actriu bastant insignificant, però aquest “Días de vino y rosas” és una obreta fluixa i del tot passada de moda. A evitar si s’acosta per terres catalanes.

Molt interessant el museu Camón-Aznar, instal·lat en un preciós palau renaixentista acabat de restaurar. S’hi poden veure una dotzena de “Goyas” i les sèries completes dels seus meravellosos gravats presentades en condicions ideals. No recordava haver vist mai la sèrie dels “Disparates” ni la de les curses de braus a Burdeus. Han justificat el viatge.

I de l’Expo què en queda? Com sol passar amb aquest tipus d’esdeveniments, es diguin fòrum o expo, el que en resta és pura desolació, com les runes d’una civilització extraterrestre amb necessitats molt diferents a les humanes. Situada a la quinta forca, enmig del no res, i travessada per infinitat de tanques que clouen espais suposadament urbanitzats per oferir-los als ciutadans. Hi ha un pont del Tercer Mil·lenni bastant airós i que efectivament funciona com a pont, en canvi el bonic pavelló-pont de Zaha Hadid ha quedat com una il·lustre carcassa sense contingut i a la que ni tan sols et pots apropar.

L’únic que funciona, apart del telefèric cap al no res, és l’aquari fluvial. No n’havia vist mai cap i resulta una mica decebedor, perquè al cap i a la fi molts dels seus peixos són els mateixos que pots trobar a les botigues d’animals. Hi ha un gran tanc central amb una escenografia molt reeixida i la parella de llúdrigues són adorables. Per altra banda tot l’aquari està ambientat amb un atrezzo propi d’una cocteleria hawaiana de tercera. I els rètols en Comic Sans!

Per acabar, dues curiositats del nomenclàtor viari: l’existència d’un carrer Rafaela Aparicio i la ironia que el carrer Virginia Woolf sigui contigu al Parque del Buen Humor. Ah, i un avantatge pels que venim de la prohibitiva Barcelona, a ZGZ es menja molt i molt bé a preus força raonables.

Mantenir el tipus

Amb el que m’agrada la tipografia i amb la fascinació que sento per IKEA, quina alegria em fa poder reunir les dues dèries en un apunt! I tot gràcies al recent escàndol (petit escàndol, que ens movem en el reduït àmbit dels tipògrafs) causat per la decisió de la companyia sueca de canviar el tipus de lletra del seu catàleg. Després de 50 anys d’utilitzar la lletra Futura, el catàleg 2010 ha aparegut amb els textos escrits en Verdana.

En el passat, Futura.

D’entrada, per molt que diguin que aquest catàleg és la publicació amb el tiratge més descomunal del planeta i per tant afecta a un bon percentatge de la humanitat, no sembla que calgui córrer cap als refugis nuclears. Però, si penseu així, és que no sabeu com les gasten els tipògrafs emprenyats.

En el futur, Verdana.

Aparentment és una mera qüestió de gustos: la Verdana és una opció ben lícita, res a veure amb l’execrable Comic Sans MS. Però darrera de la polèmica hi ha raons més profundes que m’agradaria il·luminar una mica.

El tipus Futura el creà Paul Renner entre 1924 i 1926, molt influït pels preceptes de la Bauhaus. Amb les seves formes agressivament geomètriques s’inscrivia en el corrent internacional que defensava l’art modern. Mentre la tipografia tradicional assentava les seves lletres en petits sòcols, que anomenem “serifs” o, amb més correcció, “gràcies”, els nous tipus del segle XX advocaven pels acabaments sense floritures, altrament dits de pal sec.

La modernitat és una qüestió molt relativa, i el que està de moda aquest any fa pudor al cap de dos mesos; però la Futura estava tan ben parida que ha arribat als nostres dies sense mostrar ni una sola arruga. Entre els usuaris més o menys il·lustres d’aquest tipus podem comptar els cineastes Stanley Kubrick i Wes Anderson, els grups Kraftwerk o Vampire Weekend, a Union Pacific i Swissair, al Matt Groening de Futurama, a Hewlett-Packard i Calvin Klein. I també a Ikea, fins fa dos dies.

Bé, quin problema hi ha amb la Verdana? El tipus fou un invent de l’equip format per Mathew Carter i Tom Rickner, dirigits per Virginia Howlett. Va fer-se públic l’any 1996. La raó de la seva existència fou un intent de trobar la màxima llegibilitat en pantalles d’ordinador, encara que la lletra fos molt petita. Crec que ho van aconseguir. De fet, aquest bloc està escrit amb aquest tipus i, dins de les poques opcions que ofereix Blogger, no em sembla pas malament. Té un aire rabassut i espaiós, una mica menestral, però segurament no puc aspirar a més.

Els d’IKEA defensen la seva elecció per l’escalabilitat d’aquest tipus de lletra i per l’ús indiscriminat, amb resultats similars, que en poden fer tant a internet com en paper imprès. Són raons vàlides i, com ja he dit, les credencials de la Verdana són impecables.

O gairebé. Faltava dir que el tipus Verdana (com la Georgia o la Trebuchet) va néixer sota els auspicis de Microsoft. L’empresa de Bill Gates fa anys que ha esdevingut el pallasso de les bufetades i queda d’allò més bé denigrar de tot el que hi tingui alguna relació. No m’estranya doncs que se’n dugui totes les hòsties en aquesta picabaralla tipogràfica. Permeteu-me que m’aparti dels esquitxos de sang i opini modestament que la Futura és certament molt xula i que ja la voldria jo al meu bloc, però que la Verdana, amb els seus aires de tieta simpàtica me la començo a estimar com a un fill tonto.

La commedia è finita

Corria l’any 1995 i Microsoft estava preparant una nova interfície d’ajuda, Microsoft Bob, destinada a usuaris novells i amb pocs coneixements tècnics. El programa utilitzava una mena de smiley que es comunicava mitjançant globus de text, com si fos un personatge de còmic (imagino que va ser l’antecessor dels horrorosos clips i gossets impertinents que vingueren després). Vincent Connare, dissenyador de la casa, quedà horroritzat en comprovar que aquest Bob s’expressava en textos escrits en Times Roman i decidí donar-li una tipografia més adient. Tot inspirant-se en la retolació manual emprada a alguns llibres de còmics, dissenyà un tipus de lletra informal i matusser al que batejà com a “Comic Sans”.

Tot i que el projecte Microsoft Bob se’n va anar en orris, la lletra fou incorporada al Windows Plus Pack de Windows 95 i des de llavors ha estat inclosa a les versions posteriors de l’ubic sistema operatiu. La resta, com tots sabem, ja és història.

Diuen que val més caure en gràcia que ser graciós i el cas és que aquesta tipografia maldestra i sense pretensions, desvetlla simpaties i agrada a molta gent. Que aixequi la mà, si no, qui no l’hagi feta servir alguna vegada. Pel seu caràcter simplista, gairebé de parvulari, el seu entorn natural seria el dels jocs per a infants o el de les comunicacions informals i breus. Es va utilitzar, per exemple, en el joc “The Sims”, que com a caricatura de la vida real pot ser un espai adient. Però el seu èxit va ultrapassar qualsevol àmbit raonable i en l’actualitat s’utilitza gairebé per tot: des de menús de restaurant fins a avisos per penjar al taulell d’anuncis. La plaga s’ha estès de tal manera que s’han arribat a trobar documents governamentals o esqueles funeràries escrites en aquesta “simpàtica” lletra. Evidentment, si l’utilitzes per fer recomanacions importants, no esperis que ningú se la prengui seriosament.

Per descomptat, els tipògrafs, que són un gremi molt primmirat i conscienciós i passen hores buscant l’excel·lència de les seves creacions, van posar-se les mans al cap davant d’aquest fenomen, una mena de musclo zebra del món tipogràfic. Ja l’any 1999, el matrimoni de dissenyadors Dave i Holly Combs encetaren el moviment “Ban Comic Sans” amb el propòsit d’eliminar aquesta espècie paràsita de la superfície del planeta. A la seva pàgina recullen adhesions i publiquen un manifest que pretén dignificar una professió que darrerament, gràcies als progressos de la informàtica, ha permès que qualsevol passavolant s’autodenomini “tipògraf”.

Potser els seus mètodes són una mica dràstics, però raó no els hi falta quan comparen l’ús de la “Comic Sans” a presentar-se en una cerimònia formal vestit de pallasso. Feu-me cas, si voleu passar per persones cultes i sofisticades (que segur que ho sou), eviteu aquest tipus com si fos la pesta.