dimarts, 23 de juny de 2015

El mateix conte, dibuixat de nou


Si ahir posava en dubte la vigència de les novel·les de Thomas Hardy, no ha calgut que passés gaire temps perquè la casualitat i la serendípia s’aliessin per desmentir-me. Tot comença, com em sol passar recentment, amb una visita a la biblioteca pública, on trobo el còmic “Tamara Drewe” de Posy Simmonds (editat per Sins Entido l’any 2009). L’únic motiu que em convida a llegir-lo, apart de la seva evident solvència estètica, és el fet que el sempre interessant Stephen Frears en fes una adaptació cinematogràfica l’any 2010, amb Gemma Arterton, Dominic Cooper i Luke Evans als papers principals. No, no vaig veure la pel·lícula, encara que la crítica la deixés força bé.

Quan era a mitja lectura vaig descobrir que el llibre era una adaptació lliure i actualitzada de “Far from the Madding Crowd” (Lluny del brogit del món) i ja em vaig quedar de pasta de moniato, tot i que estic disposat a discutir la justesa d’aquesta asseveració, com ja comentaré més endavant. “Tamara Drewe” va aparèixer en forma de serial a les pàgines del diari The Guardian entre setembre de 2005 i octubre de 2007 i és una perfecta comèdia de costums britànics amb algun ribet tràgic afegit. S’ambienta a un refugi d’escriptors, a la molt civilitzada ruralia anglesa contemporània, i tracta de com l’aparició de la titular Tamara trasbalsa a tots els mascles de la colònia. Hi ha adulteri, orgulls masculins ferits, esposes sofertes i moltes vanitats literàries. També s’hi troba una certa mitificació urbana de la beata vida campestre, contraposada a l’avorriment còsmic i autodestructiu que presenta el jovent del poble.


El dibuix és agradable, molt cuidat en el detall i amb un realisme amb el punt just de caricatura. El color, també estudiadíssim, oscil·la entre el calc de la realitat i la pura estilització. La història es desplega amb gran sofisticació i combina vinyetes tradicionals, textos de tres narradors diferents (els quals es distingeixen per la tipografia, una d’elles “comic sans” (ai!)) i altres tipus de suport documental: retalls de la premsa rosa, columnes de diari, pantalles de mòbil i d’ordinador, e-mails, programes d’actes…

Com ja deia, no l’hi he sabut trobar gaire relació amb la novel·la de Thomas Hardy, apart que passa al camp, que la seva protagonista és jove, atractiva i té tres pretendents, que algun topònim es repeteix i que una felicitació de Sant Valentí té un paper crucial en els mecanismes de la trama. Diria que ha plogut molt des del 1870 i que una guapa propietària rural que vol defensar la seva independència sentimental té poc a veure amb una columnista confessional que s’enllita amb un bateria famós i s’acaba de fer una rinoplàstia. Tampoc les adolescents ofegades en el tedi provincià, que es creen un somni vicari a través de les xarxes socials, serien fàcilment homologables en època victorianes. Però no em veig amb cor de discutir la Posy Simmonds qui, als seus 69 anys pot presumir de l’Ordre de l’Imperi Britànic i d’un altre còmic sospitós que es titula “Gemma Bovery”. Amb la seva mirada excèntrica, certament sap el que fa. I la “Tamara Drewe”, molt recomanable.


5 comentaris:

  1. It sounds good! M'ho apunto a la neurona dedicada al còmic (està una mica abandonada, la pobre...).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo que queda clar que està traduïda al castellà.

      Elimina
  2. Respostes
    1. Igualment, encara que la revetlla només es notarà per la coca de llardons.

      Elimina