Mantenir el tipus

Amb el que m’agrada la tipografia i amb la fascinació que sento per IKEA, quina alegria em fa poder reunir les dues dèries en un apunt! I tot gràcies al recent escàndol (petit escàndol, que ens movem en el reduït àmbit dels tipògrafs) causat per la decisió de la companyia sueca de canviar el tipus de lletra del seu catàleg. Després de 50 anys d’utilitzar la lletra Futura, el catàleg 2010 ha aparegut amb els textos escrits en Verdana.

En el passat, Futura.

D’entrada, per molt que diguin que aquest catàleg és la publicació amb el tiratge més descomunal del planeta i per tant afecta a un bon percentatge de la humanitat, no sembla que calgui córrer cap als refugis nuclears. Però, si penseu així, és que no sabeu com les gasten els tipògrafs emprenyats.

En el futur, Verdana.

Aparentment és una mera qüestió de gustos: la Verdana és una opció ben lícita, res a veure amb l’execrable Comic Sans MS. Però darrera de la polèmica hi ha raons més profundes que m’agradaria il·luminar una mica.

El tipus Futura el creà Paul Renner entre 1924 i 1926, molt influït pels preceptes de la Bauhaus. Amb les seves formes agressivament geomètriques s’inscrivia en el corrent internacional que defensava l’art modern. Mentre la tipografia tradicional assentava les seves lletres en petits sòcols, que anomenem “serifs” o, amb més correcció, “gràcies”, els nous tipus del segle XX advocaven pels acabaments sense floritures, altrament dits de pal sec.

La modernitat és una qüestió molt relativa, i el que està de moda aquest any fa pudor al cap de dos mesos; però la Futura estava tan ben parida que ha arribat als nostres dies sense mostrar ni una sola arruga. Entre els usuaris més o menys il·lustres d’aquest tipus podem comptar els cineastes Stanley Kubrick i Wes Anderson, els grups Kraftwerk o Vampire Weekend, a Union Pacific i Swissair, al Matt Groening de Futurama, a Hewlett-Packard i Calvin Klein. I també a Ikea, fins fa dos dies.

Bé, quin problema hi ha amb la Verdana? El tipus fou un invent de l’equip format per Mathew Carter i Tom Rickner, dirigits per Virginia Howlett. Va fer-se públic l’any 1996. La raó de la seva existència fou un intent de trobar la màxima llegibilitat en pantalles d’ordinador, encara que la lletra fos molt petita. Crec que ho van aconseguir. De fet, aquest bloc està escrit amb aquest tipus i, dins de les poques opcions que ofereix Blogger, no em sembla pas malament. Té un aire rabassut i espaiós, una mica menestral, però segurament no puc aspirar a més.

Els d’IKEA defensen la seva elecció per l’escalabilitat d’aquest tipus de lletra i per l’ús indiscriminat, amb resultats similars, que en poden fer tant a internet com en paper imprès. Són raons vàlides i, com ja he dit, les credencials de la Verdana són impecables.

O gairebé. Faltava dir que el tipus Verdana (com la Georgia o la Trebuchet) va néixer sota els auspicis de Microsoft. L’empresa de Bill Gates fa anys que ha esdevingut el pallasso de les bufetades i queda d’allò més bé denigrar de tot el que hi tingui alguna relació. No m’estranya doncs que se’n dugui totes les hòsties en aquesta picabaralla tipogràfica. Permeteu-me que m’aparti dels esquitxos de sang i opini modestament que la Futura és certament molt xula i que ja la voldria jo al meu bloc, però que la Verdana, amb els seus aires de tieta simpàtica me la començo a estimar com a un fill tonto.