Batalla de reines (1 de 2)

Com de tant en tant s’ha vist en aquesta pàgina, no hi ha tipografia innocent. Bé, hi ha la Comic Sans, que és pot considerar culpable, de tan “innocent” com és, però prefereixo no tornar a insistir en aquest pallasso tonto tipogràfic. Em referia més aviat a escàndols sagnants com el que s’ha arribat a conèixer com el “verdanagate” d’IKEA.

Volia parlar avui d’un contenciós amb més solera, en el qual segurament hi estem tots implicats, encara que sigui de forma inconscient com a consumidors. Parlo del perdurable enfrontament entre l’Helvetica i l’Arial que, sota la seva trivial aparença d’un mer xoc de gustos, revela algunes de les subtileses del disseny lletrístic que no són evidents a primera vista. Però abans, com sempre, caldrà fer una mica d’història.

Corria l’any 1957 quan Max Miedinger amb la col·laboració d’Eduard Hoffmann dissenyaren per la suïssa Foneria Haas un nou tipus de lletra a partir de la reputada Akzidenz Grotesk de 1898, la qual batejaren com Neue Haas Grotesk. L’any 1960 la companyia Stempel d’Alemanya, que era la casa mare de Haas, buscà un nom més comercial amb la intenció de vendre el nou tipus al mercat internacional i proposà rebatejar-la com Helvetia. Eduard Hoffmann, que opinava que una lletra no podia anomenar-se com un país, va optar per dir-li Helvetica (o sigui “suïssa” en la llengua dels antics romans).

L’apel·latiu no era tan arbitrari com podria semblar: la tipografia Helvetica coincidia en els seus objectius amb moltes de les virtuts arquetípiques de la Confederació Helvètica de Nacions. Polida, equilibrada, eficient i sobretot neutral. La neutralitat en tipografia implica una absència de connotacions que permet la seva utilització en qualsevol ocasió, tant en transports públics com en rètols ministerials, tant en textos de catàleg com en logos empresarials. La Helvetica té la rara virtut de ser transparent per qui la llegeix amb ull inexpert: la podràs veure mil vegades i no l’associaràs amb cap repetició.

No cal dir que va triomfar instantàniament i que d’un dia a l’altre esdevingué un mite. Durant els anys 60 i 70 del segle passat arrasà per golejada. Per no parlar dels infinits dissenys ignorats per la seva menor difusió, caldrà citar els logos internacionalment reconeguts de Lufthansa, Panasonic, Kawasaki, Motorola, Orange i Microsoft (sí, Microsoft), tots ells escrits en diverses formes d’Helvetica. Durant aquells anys la consigna entre els dissenyadors era: si tens dubtes, utilitza Helvetica.

A la llarga, qualsevol èxit fulgurant comporta un reflux. Durant els anys 80, quan qualsevol novetat es podia adquirir amb diners, l’Helvetica esdevingué el símbol de la lletra amb poques ambicions (o poca imaginació). Però passaren els 80 i també els 90, i l’Helvetica, tan ben parida ella, no mostra cap intenció d’extingir-se davant de competidors més febles. Fins i tot es jacta d’estar ben posicionada a qualsevol competició tipogràfica del segle XXI. O sigui que, a hores d’ara, l’Helvetica és considerada com un clàssic indiscutible.