Drets per adquirir

«Freeheld» (2007) va ser primer un guardonat migmetratge documental dirigit per Cynthia Wade, el qual narrava la batalla que va emprendre l’oficial de policia Laurel Hester —malalta de càncer terminal— perquè la seva parella Stacie Andree percebés, com a cònjuge d’una funcionària, la pensió de viudetat reglamentària. El cas, que va assolir ressonància nacional, marcà un dels precedents que acabarien culminant en l’aprovació del matrimoni igualitari a tots els Estats Units el 2015.

No hi ha dubte que aquests fets tenien rellevància històrica i s’havien d’explicar i, pel que sembla, es va fer immillorablement amb aquest documental on participaren les pròpies protagonistes. Calia fer ara una versió de «Freeheld» en clau de ficció, encara que fos amb ingredients de provada solvència? Aquest «Freeheld» (2015) (i no em pregunteu què vol dir el títol, que aquí han subtitulat com «Un amor incondicional») compta amb un director relativament desconegut, Peter Sollett, però el seu guionista és el crucial Ron Nyswaner. Nyswaner, apart de ser el guionista de films tan interessants com «Smithereens» (de Susan Seidelman), «Mrs. Soffel» (de Gillian Armstrong, amb Diane Keaton i Mel Gibson) o «The Painted Veil» (de John Curran), va signar el guió de la influent «Philadelphia» de Jonathan Demme. La parella protagonista és de primera divisió, així com ho són els principals actors secundaris. Afegiu-hi la banda sonora de Hans Zimmer i Johnny Marr, per arrodonir la professionalitat de l’equip i esperar uns resultats excel·lents.

Lamentablement és que no. Sense ser una pel·lícula dolenta, a «Freeheld» li falta inspiració i profunditat. Es pot dir que, qui conegui la seva sinopsi, no descobrirà gaire cosa més veient-la: un típic docudrama de sobretaula, que recorre sense sorpreses el camí que va d’A a B, amanit d’alguns tòpics recursos de melodrama. Julianne Moore, que fa de Laurel, és una deessa i està per descomptat estupenda; però l’hem vista en millors films i també en millors interpretacions. Ellen Page, que fa de Stacie, és una actriu més irregular, tot i que aquí constitueix un encert de càsting. A més cal agrair a la Page, que també coprodueix el film, la seva incansable implicació des de dins en la defensa dels drets LGTB. El sempre inquietant Michael Shannon, fa aquí el paper menys inquietant de la seva carrera, com a col·lega de la policia protagonista, i està realment molt bé. Mentrestant, Steve Carrell, sobreactua a cor que vols com a activista gai i jueu; però és la presència més benvinguda, per inesperada, de tota la funció. Els seguidors de «The Good Wife» s’alegraran de retrobar Josh Charles/Will Gardner en el paper d’un polític local de bàsica decència.

No negaré que durant la projecció he deixat caure alguna llagrimeta. Amb bones actrius i un pessic de càncer, no costa aconseguir-ho. Però aquest relat mereixia un vol una mica menys gallinaci.

El dimoni de les llistes: em faig gran (per no mencionar la paraula 'vell')

• Dues enquestes telefòniques sobre hàbits de consum, a les que estava disposat a respondre (en primícia!), em rebutgen per qüestió d’edat.
• Les escales, sobretot de baixada, comencen a semblar-me perilloses.
• El passat recent s’apaga i retornen records ben remots que no t’havien visitat durant dècades.
• Dubtes amb els seients reservats de metro i autobús: he de cedir-los un cop més o els he d’ocupar amb tota la barra?
• La Beyonce?, no n’hi havia per tant. Substituïu la X de «Beyonce» per Lady Gaga, Els Amics de les Arts, Señor Chinarro, Lana del Rey, Nacho Vegas, etcètera.
• Ansietat per sentir-me necessari: busco turistes despistats als quals guiar cap a La Pedrera. Malauradament, les apps del mòbil han destruït la utilitat de les guies de viatge, la dels mapes, i també la de la solidaritat de la cooperació ciutadana.
• M’irriten les persones més velles que jo. Tinc (gairebé) tot el temps del món, però m’acaba la paciència el moment en el que un jubilat xaruc remena els centimets inacabablement dins del seu moneder a l’hora de pagar a la caixa del súper.
• Cada cop més "déja vu", però també més "déjà lu" i "déjà entendu".
• Creixent desinterès en les activitats sexuals.
• Imparable acceleració del temps que passa.
• Temptació constant de caure en l'apocalipsi i reacció immediata de menfotisme: après moi le déluge.
• El meu home em diu que em repeteixo. És cert o m’està fent llum de gas?

Segona residència (13): ell es deia Miquel

Pensava que tot aniria bé. Però va ser que no.

L’Helena em va estar mirant de manera estranya des que vaig  franquejar la porta.

—Com ha anat la jornada? —preguntà amb ullada sinistra. No acostumava a preguntar-m’ho i el seu sobtat interès em va alarmar.

—Bé, com vols que hagi anat?

—He d’entendre que has estat a l’institut?

—I on, si no?

—Mira, t’explicaré una petita història —i pel to que ho deia, sabia que no m’agradaria sentir-la—. Resulta que avui en sortir de casa m’he descuidat les claus sobre la tauleta del rebedor i, com sabia que tu no plegaves fins a quarts de sis, he pensat que passaria per l’institut a demanar-te les teves. Ja t’imaginaràs la meva sorpresa quan me l’he trobat tancat i barrat. Em pregunto com em convenceràs que  erets allí dins treballant…

—I com t’ho has fet per entrar a casa?

—Ara això no ve al cas —efectivament, no venia al cas i només era una estratègia dilatòria meva, perquè de jocs de claus repartits entre diversos membres de la família no en faltaven—. M’ho explicaràs o t’ho hauré d’arrencar amb fòrceps?

—Suposo que vols saber on he passat el dia.

—M’agradaria, encara que gairebé ho sospito.

—Sí, no t’enganyaré, he estat a Mary Muntanya i l’experiència ha resultat enormement interessant. Per començar, tot sembla indicar que al xalet de l’alemany hi tenen algú en captivitat: no em preguntis qui és ni quins són els seus carcellers. Però a més he descobert que al subsol de casa tenim un sistema ferroviari avortat de propòsit desconegut. Si tot això no et sembla apassionant, em pregunto si hi ha res que et desvetlli l’interès.

—Mira, jo a la vida li demano coses molt més senzilles que un misteri detectivesc a la caseta de fora. Li demano, per exemple, un marit que no m’enganyi, quan gaudeixi d’una festa de lliure disposició. Li demano més confiança, més placidesa, i menys trepidació. I a tu t’estic demanant directament que ho deixis córrer. N’estic farta de les teves obsessions amb els fantasmes del xalet.

—Però no te n’adones que no són fantasmes? Que de mica en mica els estem encerclant? I que, quan no trobin cap altra sortida, ens revelaran la veritat?

—Escolta, Miquel, si demà mateix no et desfàs de la nostra torreta a Mary Muntanya, pots començar a considerar-te un divorciat en potència.

El mercat immobiliari no és el que havia sigut deu anys enrere; el mercat conjugal tampoc. No volia deixar perdre ni la vil·la ni l’esposa, però m’intrigava conèixer el contingut del proper capítol. En conseqüència vaig actuar com un kamikaze i vaig tornar a Esclassans el cap de setmana següent.

Segona residència (12): extorsions

Vaig pagar les cerveses, però em vaig negar a afegir-hi cap propina per a en Toni, ja que els seus dos companys no eren presents. No volia raons i vaig preveure que, si donava diners al noi, no podia esperar un repartiment just.

—No es preocupi, mestre, vaig a buscar-los i passem tots tres per casa seva.

—Tranquil, no et precipitis. Primer he de calibrar la importància del vostre descobriment. Si de cas, ja us vindré a buscar jo.

No el vaig deixar gaire convençut; però devia consolar-se pensant que teníem tot el cap de setmana al davant. El pobre ignorava que la meva estada havia de ser necessàriament curta, si volia arribar a casa a quarts de sis, com en un divendres qualsevol.

Vaig afanyar-me a arribar a Villa Florita, aparcada de moment la implicació que pogués tenir la senyora Celest en tot plegat. Estava tip de cabòries i preferia aferrar-me als fets consumats i en aquell moment no se m’acudia cap fet més consumat i sòlid que la maça que m’estava esperant al cobert del jardí. Només quan vaig alçar-la amb més empenta que força vaig començar a adonar-me del seu pes real. No van caldre més d’una desena de cops per sentir-me exhaust i entresuat. En canvi el terra de portland semblava tan fresc com el primer dia.

Aquí faré una imprescindible el·lipsi, perquè les dues hores que seguiren estigueren tan mancades d’acció com plenes de frustració. La situació va millorar notablement així que vaig aconseguir obrir un petit forat. A partir de llavors el ciment cedí amb molta més facilitat i, a mesura que l’escletxa es feia més ampla, la configuració del soterrani s’anava definint. De mica en mica d’entre la fosca es dibuixaren uns graons, però l’inici de l’escala quedava ben bé dos metres a la meva esquerra. Vaig dirigir tota la meva energia en aquella direcció fins que em va ser possible accedir a l’escala sense posar en perill la meva integritat física.

Armat d’una lot potent vaig descendir, amb més entusiasme que reflexió, sense tenir gaire present que hi havia la molt real possibilitat de trobar-me amb les despulles de dues veritables Antígones contemporànies. El que vaig descobrir però fou menys macabre, però també més inusitat: davant meu hi havia una vagoneta de les que s’utilitzen habitualment a les mines. La vagoneta estava instal·lada amb tota comoditat sobre un parell de rails i s’encarava al badall negre d’un inici de túnel. Tot el que podia fer era seguir les vies i veure cap a on em portaven.

El trajecte va ser interessant però curt. Compto que només vaig haver de caminar dos cents metres en direcció oriental (encara que aquestes coses facin de mal calcular, quan et desplaces sota terra), abans que la ruta quedés interrompuda per una esllavissada. El munt de terra i pedres impedien qualsevol circulació, i per tant també la continuació del relat.

Dit amb poques paraules, la prospecció del soterrani de casa m’havia conduït a un cul de sac, tant físic com metafòric. A més el rellotge ja estava marcant les quatre de la tarda i calia que emprengués el viatge de retorn a Barcelona, si no volia arribar més enllà de les sis i posar en estat d’alarma els sensors de l’Helena. Amb l’estómac buit (i de disposició venjativa) vaig enfilar l’autopista, la directa a fons (només refrenada per les cabines metal·litzades del peatge), i vaig aconseguir entrar al domicili conjugal a un molt raonable quart de set.

Pensava que tot aniria bé. Però va ser que no.

Segona residència (11): un adulteri decent

Finalment va arribar el dia, un divendres equívocament festiu del mes de maig, el primer de lliure disposició que vaig trobar al calendari. Davant de l’Helena vaig fingir que anava a treballar a l’institut com si fos un divendres qualsevol, encara que en realitat tania la intenció d’encaminar-me cap a aquell quasi-Empordà, on teníem la segona residència. Vaig entrar a Esclassans a la vora del migdia (sí, així es deia el poble més proper a la urbanització; no puc continuar ocultant-lo). La meva primera intenció havia sigut la de posar-me a enfonsar d’immediat el terra del cobert amb la maça que li tenia reservada des de les vacances de Setmana Santa; però el llum intermitent del combustible, m’obligà a passar abans per la benzinera dels afores. Acabava de pagar quan algú em tustà l’espatlla.

—Ep, mestre, pensava fer una visita sense saludar? —el que així m’interpel·lava era el més flac dels meus (diguem-ne) agents secrets, el que es feia dir Toni.

—De cap de les maneres, m’has pescat que tot just arribava al poble. I tenia molt clar que el primer que faria, després de posar benzina, seria buscar-vos, perquè m’informéssiu de les últimes novetats d’aquestes setmanes.

Mai no he sabut mentir amb competència, i només calia que a l’engany al que havia sotmès l’Helena hi afegís aquella falsedat pietosa per sentir-me els nervis encara més a flor de pell. Sobra dir que no esperava que cap dels meus confidents m’oferís una informació valuosa, i que qualsevulla revelació per part seva consistiria en un pur despropòsit; però calia optar per alguna sortida diplomàtica, tot i que sospitava que Toni pensava treure profit de l’absència dels seus col·legues.

—És que, amb el cor a la mà, seria trist que se’n tornés a Barcelona sense conèixer els últims esdeveniments. Crec que li podrien interessar bastant. O m’atreviria dir que molt.

—M’estàs insinuant que ha passat alguna de grossa?

—Això ja es veurà, però no ens estiguem aquí al mig com dos estaquirots, en un indret on tothom ens pot sentir, quan podríem estar parlant com a bons amics amb unes canyes al davant.

El vaig convidar a pujar al cotxe i vaig deixar que em guiés per carreteres secundàries fins al bar d’un motel sinistre situat en terra de ningú, alguns quilòmetres més enllà dels que havia estat disposat a conduir en principi. Intuïa que el local l’havia escollit, perquè allí difícilment hi trobaria cap dels seus paisans, i encara menys els seus dos amics obesos i copartícips del negoci. La traïció cada cop es dibuixava de forma més clara.

—Com li vam prometre, mestre, vam estar vigilant cada nit, des del primer dia, davant del xalet de l’alemany. Van passar dues, tres setmanes… i allà no es produïa cap moviment. Semblava que tot el que havíem presenciat aquella primera nit, havia sigut una falsa alarma o una al·lucinació. Llavors vaig tenir la gran idea; i pensi que no va ser fàcil de tenir-la. Vaig dir-me que potser no estàvem enfocant el problema correctament. Cal que tots els misteris es produeixin a l’hora de les bruixes? Oi que no? I si l’hora màgica s’esdevé en ple migdia? Va ser llavors que vaig canviar la meva estratègia i vaig començar a visitar el xalet en horaris inesperats. Mal m’està dir-ho, però va ser una idea més que genial. Perquè em va quedar clar que els refotuts intrusos ens estaven perjudicant i preferien entrar a Mary Muntanya a plena llum del dia. Ho vaig veure per primer cop un divendres a quarts de tres, com la Celest s'acostava amb la seva vespa i una nevera portàtil entre les cames. I com entrava al xalet, per sortir-ne poc després. Els dies següents la situació es va repetir, si fa no fa a la mateixa hora. No deixa de ser lògic, perquè és l'hora que tenen la botiga tancada.

—La botiga?

—És clar, la Celest és la propietària de la papereria.

La papereria era també la botiga que funcionava com a quiosc. Celest era doncs la dona que primer m'havia parlat dels suposats misteris de Villa Florita. Havia sigut una estratègia per desviar la meva atenció?

—I tot això què et suggereix? Vols dir que allà dins hi tenen algú?

En Toni encongí les espatlles en senyal d'ignorància i demanà una segona canya.

En el taller de l’escriptor

Sembla que va ser ahir, però des de 2011 Juan Marsé no publicava una novel·la. Torna ara amb «Esa puta tan distinguida» (Lumen, abril de 2016), una revisió d’alguns dels seus temes predilectes sota una aparença d’autobiografia a penes maquillada. Així el narrador i protagonista és un escriptor a qui encarreguen l’any 1983 escriure unes notes destinades a esdevenir guió cinematogràfic sobre un crim que es produí a la cabina de projecció del Cine Delicias el 1947. En la reconstrucció l’ajudarà el propi assassí, ja en pau amb la justícia, el qual reconeix haver comès el delicte però no en recorda el motiu.

Malgrat que a la novel·la hi apareix una prostituta, precisament la víctima de l’assassinat, la «puta» a la que es refereix l’escandalós títol és la memòria, com Marsé s’afanya a aclarir a les primeres pàgines. Una memòria enganyosa i plàstica, sempre disposada a adaptar-se a les circumstàncies més favorables. Així la confessió de Fermín Sicart intenta daurar una biografia que s’endevina molt més sòrdida del que ell vol reconèixer. Aquest intent de corregir la història ja era present a «La muchacha de las bragas de oro» en el personatge de l’ex-falangista que tergiversa les seves memòries en una maniobra exculpatòria. Però no sols això, ja que els records de Sicart foren manipulats en internar-lo a un establiment psiquiàtric on probablement li van fer un rentat de cervell. Per tant, tota la informació que es refereix al crim del Cine Delicias, bascula entre la versió oficial de la policia (manipuladora per definició) i la dubitativa del criminal (manipulada amb tota seguretat), totes dues igualment poc fiables.

Paral·lelament, en la descripció del procés de preparació del guió, Marsé deixa anar alguna de les seves idees sobre l’escriptura cinematogràfica i sobretot aprofita per rescabalar-se de les seves desafortunades experiències amb el cinema patri. Amb noms que costa poc identificar hi figura gent com el productor totpoderós Moisés Vicente Vilches (Andrés Vicente Gómez) o el director comunista Héctor Roldán (Juan Antonio Bardem). Per descomptat, la visió de l’autor és crítica i desencisada, però també és superficial i molt menys agressiva del que es podria esperar.

El novel·lista, que ja ha superat la vuitantena, no es talla ni un pèl per dir el que pensa (de fet, crec que no ho ha fet mai) i aquí es pren la llibertat d’iniciar l’obra amb un qüestionari de 50 respostes a les quals se’ns han escamotejat les preguntes. D’aquesta manera, encara que no vingui gaire a tomb, Marsé es permet declarar-se una vegada més antinacionalista, anticlerical i rabiosament individualista. Francament, aquest capítol és el que val més la pena del llibre, encara que valgui més com a periodisme que com a ficció:

32) Estoy muy contento con mi agente y nunca lo cambiaría por otro. Además, sería inútil. A mi edad, cambiar de agente literario vendría a ser algo así como cambiar de tumbona la última noche del Titanic.

33) Decliné la invitación. Como Groucho Marx, nunca aceptaría ser miembro de una Real Academia de la Lengua que me aceptara como miembro.

34) Solo me fío de la lógica contenida en la buena música.

35) No me identifico en las entrevistas de viva voz. No reconozco mi voz.

36) ¿Otra vez? Cualquier forma de nacionalismo me repugna. La patria que me proponen los nacionalistas es una carroña sentimental.

37) Nietzsche lo predijo: un siglo más de periódicos y las palabras apestarán.

38) Cambio todo esto por una canción de Cole Porter.

Molt més puerils i gratuïtes (en la línia dels atacs que li dedicava al difunt Baltasar Porcel, quan encara no ho era, de difunt) són les conyetes que dedica a algunes figures significades de l’independentisme català. Així, en un programa de Varietés del 1945 hi fa aparèixer «RUFIÁN y TARDÁ, afamada pareja de payasos volatineros y saltimbanquis», «PILAR RAJOLA, contorsionista verbal y cómica radiofónica» o «PATRICIA GARBANCIO, aplaudida intérprete del tango-sardana».

Poc importa, «Esa puta tan distinguida» és un divertiment menor, propi de l’estil crepuscular d’un gran autor, que ja no ho és tant, però que encara es deixa llegir amb plaer. La llarga entrevista amb l’assassí, després de moltes cabòries i conjectures, es resol en un anticlímax total, quan hom estava esperant una gran revelació final. Gràcies siguin donades tanmateix a l’existència del personatge de Felisa, contrapunt còmic en funcions d’assistenta de l’autor i veritable Thelma Ritter transfigurada.

Sí, ja havíem llegit aquest llibre abans. Moltes vegades. A «Si te dicen que caí» (amb la mort de Carmen Broto), a «La muchacha de las bragas de oro», a «El fantasma del cine Roxy». Però com bé diu Marsé, ja no té edat per canviar de gandula al seu Titanic personal. No tinc cap problema per continuar-lo acompanyant.

A la llista negra

Malgrat que la Unió Soviètica fou aliada dels Estats Units durant la Segona Guerra Mundial, aviat una onada d’anticomunisme propiciada per l’anomenada Guerra Freda intoxicà el país. El Comitè d’Activitats Anti-Americanes emprengué la seva particular caça de bruixes a finals dels anys 40, amb especial obsessió pels professionals del cinema, als quals se’ls suposava una gran capacitat per manipular les masses. Les primeres víctimes sentenciades foren una desena de guionistes, coneguts popularment com «els 10 de Hollywood», culpables de pertànyer al Partit Comunista. El film «Trumbo» narra aquest drama de paranoia obscurantista i agressió a la llibertat d’expressió a partir de l’experiència del guionista Dalton Trumbo, el membre més conspicu del grup de condemnats.

Sens dubte és una història que mereixia ser explicada, perquè el desig de silenciar els que no pensen com nosaltres és tan viu en l’actualitat com a mitjans del segle XX (sembla ser que als Estats Units algú s’ha molestat perquè la pel·lícula mostra sota una llum positiva un afiliat al Partit Comunista); però es podia esperar una translació a la pantalla amb una mica més de geni. El director Jay Roach, famós fins ara per les bajanades protagonitzades per l’Austin Powers, no semblava l’elecció més prometedora, i efectivament no ho és. En quant al guió de John McNamara peca de falta de focus, més una successió d’anècdotes que un discurs ben travat, i com que el subjecte del film és un guionista el defecte esdevé més flagrant.

Com passa amb tots els «biopics» clàssics, el contingut d’una vida real es simplifica amb l’objectiu de teledirigir la comprensió de l’espectador. Així, Dalton Trumbo és presentat com a model d’integritat amb conviccions de pedra picada i una solidaritat admirable, mentre que els seus enemics són la viva imatge del mal. Hi ha moments de vergonya aliena, com quan l’epònim li explica a la seva filla el que és el comunisme en un escenari que sembla un anunci de margarina. Hi ha moments forçadament superflus, com els de les seves discussions amb el col·lega Arlen Hird (un monstre de Frankenstein de personatge inventat, creat a partir d’un còctel de figures històriques, però molt ben defensat pel comediant Louis C. K.). Els moments més distrets tenen a veure amb celebritats cinematogràfiques com John Wayne, Edward G. Robinson, Otto Preminger o Kirk Douglas. En canvi, els retalls de vida familiar no podrien ser més convencionals i provocadors de badalls. Els papers de l’abnegada esposa (Diane Lane) i de la filla rebel (Elle Fanning) són d’una ingratitud que clama al cel.

Bryan Cranston, que fins el moment no havia sabut capitalitzar encara el seu triomf a «Breaking Bad» en el món del cinema, s’ha rescabalat aquí fins un cert punt. Almenys ha rebut algun premi i enguany compartí nominació als Oscar. Sense excel·lir, és del més interessant que conté la pel·lícula. Cranston dóna bé el costat agressiu, obsessiu i una mica àcid del personatge. Helen Mirren, en el paper de Hedda Hopper, s’erigeix en la bruixa de la funció (segurament en contra de tota veracitat històrica), sobreactua fins a nivells caricaturescos, però la Mirren és la Mirren i no hi ha collons per discutir-la. A similar nivell, John Goodman (com a productor de vídeo-brossa) devora el guió de forma fantàsticament gargantuesca, però potser pertany a un film diferent.

«Trumbo» dura 124 minuts excessius. Tot espectador que la contempli ara decidirà tallar-la per un moment diferent. Però queda clar que en la seva encarnació actual, arriba a fer-se llarga. Avorridota i menys rellevant del que pretenia.